En l'altre extrem del pèndol estètic, i potser com
a compensació de tot açò, el pop ha vingut consagrant l'absència d'ambicions
artístiques explícites com una plusvàlua destacada del seu ideari musical i ha
posat sota sospita de petulància qualsevol treball que mirara una mica més
enllà de les seues fórmules fundacionals.
Arribats aquí hauríem de dir ja que Paisviatge (Cambra Records-Blau
Discmedi, 2006), segon CD dels alcoians Verdcel, és segurament un dels treballs
més ambiciosos que s'han gestat mai al País Valencià i que una de les seues
virtuts principals és, justament, aquesta ambició desmesurada: una ambició
transmutada en gosadia que ha elevat la seua proposta artística i musical a una
alçada insòlita i que hauria de convertir aquest llibre-CD en objecte de culte del
públic solvent i informat.
Paisviatge és un d'aquells "discs
conceptuals", una obra que es pretén unitària i que, en el seu afany integrador,
holístic, fa convergir diverses formes d'expressió artística --música, poesia,
teatre, arts plàstiques-- sense caure en el parany de la incontinència creativa
ni de la fatuïtat.
Tot aquí sembla haver passat pel condensador; hi ha
una estranya contenció, una mena de disciplina interna, que hi aporta equilibri
i temprança i que s'estén des de la paleta de colors del còmic que ocupa la
pràctica totalitat del llibre --un treball magnífic obra de Daniel Olmo
Boronat--, a la instrumentació en bona part acústica amb què es guarneixen les
cançons, o la interpretació vocal que, tot i la seua dicció amb alguns trets
emfàtics, no resulta en cap moment ampul·losa ni ens enfita amb una excessiva
afectació.
L'argument que articula Paísviatge és una reflexió sobre el viatge interior i exterior com
a font de coneixement d'un mateix i les complexes interrelacions que, per
aquesta raó, l'individu sosté amb el paisatge que l'envolta; un argument que es
desplega generosament en el mateix còmic, en els poemes que l'acompanyen i en
els textos d'unes cançons que, per la seua qualitat, aconsegueixen emancipar-se
de la naturalesa unitària del treball.
Per citar-ne unes poques: "La font i l'excursionista", "Espremem el suc" --un bell tema amb aires de marxa mora que canta Miquel Gil--, "Brúixola" --on intervé Néstor Mont--, "T'estime igual" o "Estrela fugissera", llueixen tant en el context general com fora d'ell; totes elles delaten influències de diversa mena i filiació --entre les quals ens sembla endevinar l'empremta difusa d'alguns peoners del folk-rock català com Sisa, Pau Riba i, inesperadament, Cuixa; però totes també van segellades amb la forma tan personal de concebre el fet musical i de posar-lo en pràctica d'aquesta banda que se sap transcendent i que ha decidit demostrar-nos-ho sense complexos.
