De cara a les pròximes eleccions del 28-N, el nostre Partit proposa el següent
Programa de 10 punts:
1.– Reforma de la llei hereditària: tothom, homes i dones, tindrà dret a heretar, indiscriminadament, pel sol fet d'haver nascut com a ciutadans del nostre país.
2.— Tothom tindrà dret a la propietat, i a acumular tants béns com pugui i/o desitgi; però la durada de la propietat no superarà la de la vida del propietari, després de la qual aquella passarà a formar part del llegat comú, heretable per tots els ciutadans de les generacions noves en arribar a la majoria d'edat.
3.– Programa econòmic: com a resultat del segon punt, l'Erari públic disposarà, en règim de fideïcomís, d'una quantitat de recursos permanent, redistribuïble. La redistribució garantirà, d'una banda, la igualtat d'oportunitats de tots els joves [vegeu vídeo de referència, a peu de plana]; i de l'altra, la circulació de capitals i per tant la reactivació permanent del comerç i la indústria. D'altra banda, atesa la previsible i suficient abundància de recursos a distribuir, en contrapartida l'Administració es podrà permetre el luxe de posar com a condició sine qua non per a l'obertura de qualsevol negoci que aquest compleixi estrictament els protocols de preservació del medi ambient, i farà tancar aquells que contaminin. De la mateixa manera, no serà permissiva amb cap establiment o negoci que no disposi de l'adequada accessibilitat per a les persones amb mobilitat reduïda.
4.– Com a conseqüència també del segon punt, els impostos dels ciutadans seran gradualment substituïts per un únic impost: l'herència (els béns heretables, mobles o immobles) dels ciutadans que traspassin. Dit d'una altra manera: les persones no pagaran en vida cap impost que gravi la seva activitat econòmica (tant si són treballadors assalariats com empresaris), i podran dedicar els capitals fruit del seu treball a reinvertir-los en les pròpies empreses, negocis, estudis o en allò que vulguin, sense més límit que els que s'imposin a si mateixes. (No estem d'acord amb un sistema impositiu que castigui –com fa el sistema vigent– els esforços dels treballadors i empresaris, de la gent emprenedora. No veiem cap motiu pel qual els qui més tenen hagin de pagar més: d'això ja se n'encarregarà la natura). En canvi, moralment tothom tindrà la certesa de contribuir, quan cessi la seva activitat pel propi traspàs físic (pòstumament, doncs), a l'estabilitat de la societat, i alhora podrà comptar amb la seguretat que els fills no quedaran mai desemparats i que tindran garantit el seu futur, si saben utilitzar els mitjans que rebran dels recursos públics.
5.– El Municipi on les persones estan empadronades passarà a ser dipositari de les herències d'aquestes. Aquesta previsió afavorirà la comunitat més pròxima a la persona traspassada i afavorirà també, indirectament, el reequilibri territorial (i com a conseqüència a la llarga, la disminució de la immigració forçada per motius econòmics). Un altre efecte, no pas poc important, és que les persones estrangeres o immigrades seran sempre ben rebudes en qualsevol comunitat; només caldrà que no siguin oneroses socialment.
6.– Programa social: el sistema de pensions no es basarà en el capital acumulat per l'Estat (entenent que el Municipi en forma part), sinó en l'estalvi particular. (Consegüentment, es reactivarà i es mantindrà sempre solvent el sistema de caixes d'estalvis). Tanmateix, les persones amb alguna discapacitat física tindran accés als serveis assistencials d'acord amb llur discapacitat, i ningú quedarà desassistit (ja que quedarà garantit igualment el funcionament de la xarxa d'hospitals públics i la resta d'institucions assistencials). Per la mateixa raó, tots els discapacitats tindran accés al mercat de treball (perquè serà necessàriament més flexible) d'acord amb les seves capacitats físiques i psíquiques personals.
7.– Programa educatiu: l'educació serà obligatòria i universal, i els nens hauran de ser conscients que els caldrà arribar a la majoria d'edat amb un expedient escolar suficient, que els faci mereixedors del dipòsit públic per entrar al mercat laboral o continuar amb els estudis superiors, la recerca científica, etc. Aquest programa farà innecessari, per tant, l'humiliant sistema de beques.
8.– Programa de la majoria d'edat: els joves hauran de ser conscients, al seu torn, de l'oportunitat que els oferirà la societat, quan ells compleixin l'edat d'emancipar-se de la família (si volen emancipar-se'n), de l'etapa vital que tindran davant seu, i de la utilitat dels seus esforços al llarg de la vida. Com més s'esforcin més alta serà la seva realització personal, però també la seva productivitat social, que d'altra banda serà una manera d'agrair (com més s'hagin enriquit, més) als avantpassats els esforços fets en el seu moment, gràcies als quals ells mateixos, els joves, hauran tingut l'oportunitat d'encetar la pròpia vida adulta i de viure-la sense més preocupacions que les necessàries. D'altra banda, els fills tindran una opció preferent a adquirir aquells béns del patrimoni familiar que els interessi conservar, per raons sentimentals o de la mena que sigui.
9.– Erari públic estatal: es fornirà dels excedents dels fons de nivell municipal. Els diners aniran "de baix a dalt", en la proporció que calgui perquè l'Estat pugui mantenir en un grau òptim de funcionament les grans estructures i infraestructures: trens, carreteres, ports, aeroports, transport públic, universitats, fonts d'energia, línies elèctriques, etc. Aquesta previsió haurà de conciliar finalment la concepció social de l'Estat, com a fornidor dels serveis socials indispensables, i la concepció liberal, de reduir l'Estat a la mínima expressió i permetre alhora la màxima iniciativa privada.
10.— Relacions internacionals: com que les relacions –socials, polítiques i diplomàtiques– entre els pobles estan marcades per les condicions econòmiques, si els pobles poden desenvolupar-se segons les seves capacitats productives (que amb la universalització de l'herència no tindran traves), cada societat serà autosuficient, i per tant els països no tindran cap necessitat de conquerir els pobles del costat i viure a expenses seves. S'acabarà el vampirisme i el parasitisme, que són font de malestar i de continus conflictes socials i polítics (entre ells, els lingüístics), i cada comunitat nacional que ho desitgi (com és el cas de Catalunya) es podrà constituir en Estat, sense l'oposició (per motius espuris) de cap altra nació; ans al contrari: amb l'acceptació immediata de la resta de nacions. La conseqüència d'això serà la pau.
Són les 00:00 del dissabte 27 de novembre del 2010: comença la jornada de reflexió. Reflexionem, doncs.
Bé, fins aquí el programa electoral, desplegat succintament, del nostre hipotètic Partit. A alguns dels nostres lectors aquesta proposta els semblarà irrealitzable, i segurament ho és; i en tot cas, per a aquesta contesa electoral ja hem fet salat. De manera que, benvolguts conciutadans, haureu de triar la que us sembli millor entre les propostes més possibilistes dels partits reals que es presenten realment a les eleccions de demà diumenge, dia 28, tots ells disposats a sortir-ne vencedors i, un cop guanyades les eleccions i format el nou govern, a encetar la nova legislatura amb empenta i entusiasme, decidits a canviar cosetes i més cosetes perquè al capdavall res no canviï.
![Catablocs.cat [la catosfera ara mateix]](http://baladre.net/images/catablocspetit.gif
"Catablocs.cat
[la catosfera ara mateix]")
D'altra banda, crec que es parteix de la base que és el treball —o l'esforç— qui produeix la riquesa. Això era fa 50 anys.
Ara, els factors limitatius de la riquesa són les matèries primeres, l'energia, els límits ecològics o les legislacions pensades en un context "pre-informàtic". De força de treball o d'esforç, en sobra, i més que en sobrarà en el futur.
Amb la segona part del teu argument també hi discrepo, Lluís: de debò creus que realment sobra força de treball? Vols dir, amb això, que ja tenim tota la feina feta, perquè ara tenim ordinadors? Els ordinadors, com totes les màquines que inventen els savis, així que surten al mercat, en primer lloc beneficien els fabricants que els hi han posat, al mercat, i després es posen al servei d'aquests mateixos i altres fabricants: al servei d'una idea de progrés estúpida, sense sentit i sense fre, que ens està portant al precipici. Si sobra mà d'obra, avui, és perquè el mercat de treball que controlen aquests cabrons només dóna espai als treballs rendibles (rendibles segons els seus paràmetres), no pas perquè la societat no hagués d'agrair l'existència de determinades professions i de determinats treballs que són absolutament necessaris, però que ara no es practiquen ni es fan perquè no donen beneficis (quantificables en borsa) als amos de la Màquina Total i del Mercat Global. (¿Estem d'acord que el sou, alt o baix, dels treballadors, més o menys qualificats, no és més que una engruna que cau dels ingressos dels amos del món en els seus bancs, oi?)
No sé com serà el futur, noi, però jo estic convençut que si no comencem a treure poder (si no ho fan els polítics, vull dir, no pas les ONG ni els que s'esgargamellen amb un altaveu des de baix "contra el capitalisme"), si els polítics no es posen a la feina de treure poder de les mans d'aquests ogres insaciables, és possible que no hi hagi ni futur; i si n'hi ha, que sigui molt negre. I això sí que no és cap broma...
Salutacions
Per a mi és evident que sobra moltíssima força de treball:
Es mantenen procediments pel simple que racionalitzar eliminaria molts llocs de feina. Cert que hi ha llocs de treball actuals que no són rendibles per al sistema i que ho serien, globalment, per a la societat, molts; però des del punt de vista de l'economia global, encara n'hi ha molts més que actualment existeixen i que no són rendibles. Els exemples poden semblar marginals, però els trobo en la gran majoria de les activitats laborals actuals, potser les excepcions són els serveis directes a les persones (però no pas l'administració d'aquests serveis):
• Obres inútils tipus TAV, aeroports marginals, transports públic inieficients, remodelacions de pobles i ciutats que ningú no havia demanat…
• Reglamentacions que en lloc d'afavorir el control, per exemple sobre els edificis, l'únic que fan es crear més feina i encara més paperassa i administració.
• Prebendes a determinades entitats com poden ser els bancs per que puguin treure rendiment d'activitats fora de la seva funció primària (si emetre moneda és una prerrogativa de l'estat perquè es cedeix als bancs qua es tracta de moneda electrònica que de passada és més barata que la de paper o metall), moltes vegades sota el xantatge de la possible pèrdua de llocs de treball.
• Un altre exemple, marginal, són registres i notaries: hi ha procediments matemàtics absolutament segurs, que asseguren la signatura i no modificabilitat d'un document; quasi no es fan servir.
• Feines que es podrien fer a distància i que ara ens volen fer creure que són millors presencials, prescindint de la despesa social dels desplaçaments extres i l'us d'espai.
• Congressos i simposis presencials; viatges de negocis com a pagament extra a executius que podrien fer la mateixa feina a distància (parlo dels llocs de feina associats, des de transport aeri, hotels de negocis o fins i tot serveis més personals)
• Manteniment, en nom de la lliure empresa, d'estructures redundants que en definitiva van en contra dels interessos dels usuaris; per exemple, si necessito un taxi que vingui aviat, vull trucar a un sol número, no a diverses empreses a veure si alguna d'elles en té un que em convingui.
• Per no parlar d'oficis o establiments que es mantenen fins i tot quan ja no fan —o no poden fer— la feina que se suposa que haurien de fer: quan vaig a la llibreria, i com que el que demano és sobre un tema que m'interessa, em trobo que el llibreter que no en coneix res, l'únic que pot fer és demanar-me el llibre que jo li dic, ja no fa de llibreter, sinó de venedor, transportista, distribuïdor d'un objecte físic. Si no és capaç d'aconsellar-me, no em cal, el puc demanar directament a l'editor, i molt probablement a l'autor.
• I tot el manteniment d'una societat de consum de productes i serveis inútils, basats molt sovint en modes i propiciats des de l'administració perquè a curt termnini generen impostos.
Primer de tot, t'agraeixo l'esforç q has fet per enfilar aquesta llarga enumeració de feines fictícies, o absurdes i/o inútils, però en realitat el que fas, tal com ho veig jo, és descriure un altre aspecte del mateix problema. És a dir, passen aquestes dues coses: d'una banda hi ha feines que s'aguanten artificialment, amb pinces, només perquè quadrin les estadístiques oficials, o per alguna raó encara més de mal justificar, en tot cas són feines perfectament prescindibles; i de l'altra, hi ha feines que han desaparegut endutes pel vendaval del "progrés" tot i ser no solament útils, sinó necessàries per a la societat. I encara hauríem de veure la quantitat de professions que existeixen i que són útils i necessàries però que només beneficien una part de la població, no pas tota la que els ha de menester.
A veure: al nostre entorn es cremen els boscos perquè ningú no els cuida, la feina de pagès s'està abandonant, l'ofici de pescador s'està perdent (perquè, igual que l'agricultura, la pesca s'està convertint en un oligopoli..., que està deixant el mar sense peix, per cert, per sobrepesca), la indústria dels teixits ha quasi desaparegut d'un país tèxtil fins ara com Catalunya, i d'altres; les llibreries tanquen l'una darrera l'altra..., i podríem continuar amb un munt d'exemples més; i per l'altre costat, la societat occidental presenta una impressionant superabundància de professionals amb carrera universitària, i molts amb dos o tres màsters, que no troben feina.
Aquestes desproporcions, aquest desgavell organitzatiu, no respon pas, és clar, a cap planificació, però obeeix una lògica: la dels interessos dels magnats, que van a la seva. Això tothom ho sap, però ¿es fa res per impedir que sigui així? Els analistes ens assenyalen cada dia amb el dit els malvats sense ànima que es mouen a l'ombra, maniobrant contra els interessos generals i procurant només pels seus. I la població aguanta com pot, potser es queixa, ironitza, desconfia, es torna escèptica...; els més carregats de bona voluntat i els més emprenyats hi fan alguna cosa: s'apunten a una ONG, es fan altermundistes, van a les manis antisistema, okupen cases buides, componen o canten cançons de protesta... Tot això està molt bé, però què canvia, en realitat? Poden fer feina, però el problema és que la feina que queda per fer és enorme, i cada dia que passa augmenta.
A tot això, jo només hi veig una sortida: anar al factor que crea totes aquestes distorsions, que crec que no és altra que l'acumulació de poder econòmic. Si aquest és el problema, origen de tots els altres, només queden dues opcions: atacar-lo directament, amb totes les receptes socialdemòcrates que vulguis (de les comunistes no val la pena ni parlar-ne, perquè ja sabem què han donat de si), i així ens podem estar fins que els burros volin (perquè és com atacar un elefant amb una pala matamosques); o bé buscar la causa d'aquesta acumulació de béns en mans d'uns quants centenars de privilegiats, que són els que condicionen la vida de la resta de la humanitat (perquè a hores d'ara ja controlen les decisions dels polítics, que sempre els afavoreixen, és clar: només cal llegir el diari; i és així perquè aquests no tenen més remei que doblegar-se a la voluntat dels poderosos).
La pregunta del milió de dòlars és, doncs, aquesta: ¿com és que els propietaris són tan poderosos? L'explicació no pot ser altra que el fet que formen part de conglomerats (d'origen i format familiar) que ja ho eren, i dels quals ells no són sinó la continuació. Plantejat d'una altra manera: si els propietaris només tinguessin, per acumular propietats, el temps que dura una vida (la seva vida biològica), ¿et sembla que existirien lobbies com els que hi ha al món avui? Jo crec que no: seria matemàticament impossible.
Per tant, la qüestió, la mare dels ous, el problema que genera aquesta distorsió planetària que en diem "economia global" no és pas el fet que hi hagi propietaris (capitalistes: els dolents de la pel·lícula, segons els antisistema), sinó el fet que les propietats es perpetuïn. Perquè, com que el sistema capitalista, les lleis econòmiques que el regeixen, no pregunten pas per l'origen dels capitals que hi entren en joc, si els jugadors (els capitalistes) es fiquen en el joc amb un capital ja acumulat abans de començar a jugar (capital rebut de l'herència familiar: d'on, si no?), tindran tots els números per multiplicar ràpidament els guanys.
És a dir, ras i curt: el problema de fons no és el capitalisme en si, que té les seves regles del joc (els antisistema potser ens n'ensenyaran un altre de més collonut, no dic pas que no), sinó que en aquest joc s'hi pugui jugar fent trampes. El sistema hereditari és una trampa saducea, una martingala d'origen feudal implantada (i de quina manera!) en ple segle XXI, en aquesta modernitat nostra que ens pensem que és l'òstia!
Com deia aquell, així és com ho veig, i així t'ho he explicat (o ho he intentat, almenys). I que consti que fa temps que estic esperant que algú, amb un bon manual d'economia a la mà, em faci canviar d'opinió; i si veig que té raó, ja et dic ara que no tindré cap problema a fer-ho.
A reveure, company, i merci altre cop per les teves aportacions.
En faig recomanació expressa avui al bloc. Ens cal fer un bon pensament.
OI el seu8 dret a heretar? o és universal a partir del no res?
Disculpa si he sigut una mica sec, en la meva resposta anterior; no volia pas ser groller. Salutacions
La monarquia absoluta però sense fer brot, ni cap feïna de representació, ni responsabilitat.
El partit que tots voldrien i que no es pot presentar a les eleccions per que hi pedriem tots.