Dissabte vam pujar amb uns amics a la Catalunya Nord, concretament a Elna. Feia un temps que no hi pujava i em va seguir transemenent aquella impressió de ser com a casa, però un com acasa quan arribes després de les vancances i fa dies que no la veus. Vaig escoltar poca gent parlant català, però alhora vaig veure que alguns dels seus problemes són els nostres. Ells són la cua de Lleó de la grandeur de França, nosaltres el cap de ratolí d'un Estat espanyol que intenta estar entre els grans. Però ni nosaltres, ni ells, hem trobat l'encaix... això és el que es nota. Tant ells com nosaltres som la periferia d'uns estats que s'aferren al passat per justificar-se.
Em va copsar una imatge que ho descriu tot... al passeig d'Elna prop de la seva catedral hi ha un monument als caiguts a la primera guerra mundial, un d'aquells monuments que hi ha a tots els pobles de França, a Elna els caiguts eren catalans: Soler, Mateu, Argemí... i posava: caiguts per la patria (quina pàtria?).
Em va copsar una imatge que ho descriu tot... al passeig d'Elna prop de la seva catedral hi ha un monument als caiguts a la primera guerra mundial, un d'aquells monuments que hi ha a tots els pobles de França, a Elna els caiguts eren catalans: Soler, Mateu, Argemí... i posava: caiguts per la patria (quina pàtria?).
