Amb l'enquesta que publica avui El País, i de la qual es fa ressò Vilaweb, es fa més evident encara la mera dificultat aritmètica que tindria un tercer tripartit. Si el PSOE-C ha de treure 28 diputats, si Esquerra n'ha de treure 12 i si ICV-EUiA n'ha de treure 9, tot plegat suma 49 escons. I diuen que CiU en pot treure 61. Estem parlant, doncs, de 12 escons de diferència entre la suma dels tres partits i la coalició de Mas. Però estem dient també que faltarien 19 escons per a la majoria absoluta que els permetria poder repetir l'acord prescindint de Mas i companyia. Dinou!
D'altra banda, tothom sap i dóna per fet que Artur Mas serà el proper president de la Generalitat. Ja sabem que fa uns dies ho va dir el president Maragall –per cert, jo també penso que si està malalt no hauria de fer declaracions polítiques– i que la cosa va ser prou sonada. Afegiu-hi Xavier Vendrell, director de campanya d'Esquerra. I malgrat aquesta evidència, encara hi ha qui persisteix en el discurs que, si el tripartit suma, repetirà, com he tingut ocasió de comprovar aquest migdia mateix en piulades de David Vallespí, Mónica Capell, Toni Aira i Francesc Canosa.
Quan la possibilitat, la voluntat i la viabilitat d'un tercer tripartit ja ha estat descartada del dret i del revés, l'obsessió d'alertar-nos contra aquest mal ja recorda massa descaradament aquell "si tu no hi vas ells tornen" que va donar tan bon resultat a un PP Zaragoza ara desaparegut. Allò que en principi era tan sols un ítem de màrqueting polític per a CiU durant tots aquests mesos en què un tercer tripartit ha estat possible –fins que la sentència del TC i la manifestació del 10 de juliol van posar punt final a una etapa– i que ara ja es podria desactivar, ha passat a ser una excusa sense fonament que traeix la voluntat de distreure'ns del nostre objectiu. Per desgràcia, però, sembla que entre tots ho estan aconseguint.
Alguns metges amb interessos partidistes han diagnosticat al país una inflamació que es diu tripartiditis –alguns han estat fent de BAT-men, amb disfressa inclosa, i han trobat complicitats curioses que m'agradaria saber quina cara hi posen ara que tot és absolutament clar– i aquesta inflamació farà que camini més prudent, com un atleta de fons que ha de frenar. Havíem dit que amb la sentència s'acabava l'autonomia; haviem dit que volíem decidir el nostre futur, que volíem votar sobre la independència. No ens distraguem, sisplau; i no ens deixem distreure. Si anem a les urnes afectats de tripartiditis psicològica, el nostre vot serà coix; si hi anem espantats per un fantasma, el nostre vot serà cec. I no hi tornarem fins d'aquí a quatre anys. Si no som capaços de centrar-nos en els nostres objectius, si caiem en el parany de la tripartiditis i votem els uns per fer fora els altres, haurem perdut un temps preciós.
No hi haurà tripartit, CiU guanyarà sobradament les eleccions i Artur Mas ja pot comptar que serà president de la Generalitat. En aquest nou i imminent escenari, l'amenaça real no és el tripartit.
Quan la possibilitat, la voluntat i la viabilitat d'un tercer tripartit ja ha estat descartada del dret i del revés, l'obsessió d'alertar-nos contra aquest mal ja recorda massa descaradament aquell "si tu no hi vas ells tornen" que va donar tan bon resultat a un PP Zaragoza ara desaparegut. Allò que en principi era tan sols un ítem de màrqueting polític per a CiU durant tots aquests mesos en què un tercer tripartit ha estat possible –fins que la sentència del TC i la manifestació del 10 de juliol van posar punt final a una etapa– i que ara ja es podria desactivar, ha passat a ser una excusa sense fonament que traeix la voluntat de distreure'ns del nostre objectiu. Per desgràcia, però, sembla que entre tots ho estan aconseguint.
Alguns metges amb interessos partidistes han diagnosticat al país una inflamació que es diu tripartiditis –alguns han estat fent de BAT-men, amb disfressa inclosa, i han trobat complicitats curioses que m'agradaria saber quina cara hi posen ara que tot és absolutament clar– i aquesta inflamació farà que camini més prudent, com un atleta de fons que ha de frenar. Havíem dit que amb la sentència s'acabava l'autonomia; haviem dit que volíem decidir el nostre futur, que volíem votar sobre la independència. No ens distraguem, sisplau; i no ens deixem distreure. Si anem a les urnes afectats de tripartiditis psicològica, el nostre vot serà coix; si hi anem espantats per un fantasma, el nostre vot serà cec. I no hi tornarem fins d'aquí a quatre anys. Si no som capaços de centrar-nos en els nostres objectius, si caiem en el parany de la tripartiditis i votem els uns per fer fora els altres, haurem perdut un temps preciós.
No hi haurà tripartit, CiU guanyarà sobradament les eleccions i Artur Mas ja pot comptar que serà president de la Generalitat. En aquest nou i imminent escenari, l'amenaça real no és el tripartit.
Per què ? Es evident, no ? Davant la dispersió independentista la gent vota CiU o s'en va a l'abstenció. Més clar, l'aigua.
¿ Es que no hi ha ningú a Reagrupament ni a Solidaritat amb dos dits de front que s'adoni que, per separat, es fotaràn una bona hòstia ?
Una consideració. Creieu de debò que amb le petit nombre de la mostra es pot detectar el pes dels partits petits? Penseu una mica: impossible! Per als partits petits, l'enquesta dóna resultats cuinats del tot, pures aproximacions estimatives segons el parer imaginatiu del que la fan. I si volen eclipsar Laporta que és qui puja (veieu si no els atacs que rep del grup Godó, Mundo Deportivo) ho han de fer apostant per RCat.
Per últim, si la independència està en boca de tothom, hauria d'estar present en els debats televisius. Altrament el debat electoral estarà viciat. La Catosfera se'n podria fer ressò i endegar una campanya. T'hi animes, Xavier?