Entre aquests, n'hi ha tres que, en la meva opinió, són clarament decisius i que, malgrat que per molta gent són una constatació òbvia, crec que encara val la pena destacar i analitzar:

La conjunció, necessària, d'aquests tres factors ens ha portat al punt on som ara. Dic que és necessària perquè només que n'hagués faltat un, no hi seríem. En efecte, vegem-ho punt per punt.

Si no s'hagués donat la primera condició, no hi hauria hagut govern tripartit, i en lloc d'això ens hauríem trobat en un dels dos únics possibles escenaris alternatius: (a) ERC hauria decidit no fer cap pacte de govern i quedar-se a l'oposició; llavors CIU hauria continuat governant en minoria com a la legislatura anterior i no hi hauria hagut cap canvi substancial en el context polític català que propiciés un creixement destacable del suport a l'independentisme. (b) ERC hauria decidit pactar amb CIU en lloc de fer-ho amb PSC i ICV. En aquest cas hauríem tingut un pacte basat en l'anomenat “eix nacional”, en contraposició a l'”eix ideològic” o “eix esquerra-dreta”. Un pacte CIU + ERC s'hauria redactat i defensat, òbviament, des de la retòrica del catalanisme tradicional i, en el millor dels casos, hauria estat poca cosa més que una certa renovació i revigorització del catalanisme pràctic d'anar fent que ja havíem tingut durant 23 anys. D'altra banda, hauria tingut una conseqüència nefasta no només per al creixement de les idees independentistes, sinó fins i tot pel creixement del simple catalanisme: els partits que haurien quedat a l'oposició, en l'òbvia necessitat dialèctica d'elaborar un discurs de signe contrari per poder exercir com a tal, haurien acusat el govern de ser un “front nacional”, els haurien titllat constantment de “nacionalistes”, “sectaris”, de “repartir carnets de catalanitat”, etc. etc. No costa gaire d'imaginar-se els múltiples pretextos i trucs retòrics que haurien utilitzar per diferenciar-se de tal govern i constituir-se en alternativa. I, finalment, això encara hauria tingut una conseqüència més desastrosa que hauria impossibilitat el creixement que estic analitzant: no s'hauria fet el nou Estatut, perquè els partits de l'oposició no haurien trobat ni un sol motiu per donar suport a un tal projecte. I, tal com explicaré de seguida, ha estat precisament l'entrada en escena d'aquest projecte d'Estatut, després realitzat i, més tard encara, destrossat, allò que ha ens ha portat on som. Queda clar, doncs, que cap dels altres escenaris possibles del 2003 hauria aconseguit els resultats d'aquell pacte signat al Saló del Tinell. A partir d'aquí, després de llargues negociacions i vicissituds, es va poder aprovar aquell primer redactat del nou Estatut el 30 de setembre del 2005 al Parlament, i posteriorment, i després d'altres negociacions i importants retallades, fou aprovat al Congrés dels Diputats d'Espanya i en referèndum a Catalunya el juny del 2006. Arribat aquest punt, l'independentisme ja havia crescut substancialment. I ho havia fet precisament a causa de l'ambient hostil creat per aquest procés al conjunt de la política espanyola, amb un PP que s'havia dedicat a recollir-hi firmes en contra per tot Espanya i amb uns mitjans de comunicació amb seu a Madrid emetent constantment opinions radicalment en contra del govern tripartit català i del projecte de nou Estatut. Però mentre que a Espanya això es veia sovint com una perillosa amenaça al model d'Estat en vigor, a Catalunya es venia com un projecte de “mà estesa a Espanya”, de solució del problema de l'encaix a través d'un “estatut federalitzador”. Només cal recordar la conferència de Carod-Rovira a l'Auditori de Barcelona l'abril del 2005.

Suposem ara que s'hagués donat el primer punt, però no el segon. És a dir, suposem que no hi hagués hagut recursos al TC en contra de l'Estatut, o que hi haguessin estat però aquest els hagués desestimat. En aquest cas, tindríem un nou Estatut aprovat pel nostre Parlament (en una primera versió), i després pel parlament espanyol (en una versió rebaixada) i pel poble català en acte de sobirania democràtica a través d'un referèndum. Aquest Estatut, per tant, hauria romàs en vigor tal com era el juny del 2006 i hauria estat la nostra norma fonamental durant una bona colla d'anys. Aquells que, des d'una posició més ambiciosa, no hi acabaven d'estar contents per les retallades patides durant la negociació a Madrid, s'haurien quedat amb pocs arguments, ja que una aprovació en referèndum a Catalunya el deixava amb tota la legitimitat democràtica. Per dir-ho encara més clar: ens l'hauríem menjat amb patates i ens hauríem quedat en aquest punt durant molt de temps. L'independentisme hauria deixat de créixer i hauria quedat en un segon pla. Ara bé, en lloc d'això, el que hem tingut ha estat una dràstica decisió del TC, que increïblement s'ha convertit -suposo que sense adonar-se'n- en el col·laborador necessari de l'independentisme. En efecte, des de Catalunya s'havia ofert una oportunitat històrica a l'Estat espanyol. S'havia ofert la possibilitat de fer un pacte que deixés aparcades les aspiracions emancipadores i que arreglés l'encaix amb Espanya a través d'un Estatut que pretenia aconseguir allò que més s'assemblava a un pacte federal dins el marge deixat per una interpretació àmplia de la Constitució espanyola. A més, això es feia fins a les últimes conseqüències, és a dir, a base de reeditar un pacte de govern, el segon tripartit, compromès a desplegar legislativament les possibilitats d'aquell Estatut que ell mateix havia propiciat (sí, per això calia fer també el pacte tripartit del 2006). Però, tota aquesta escenificació unionista des de Catalunya, aquest aparcament de la idea de la independència per tal de poder arribar a un pacte raonable de germanor, en lloc de trobar la necessària complicitat a l'altra banda, el que hi ha trobat ha estat un sorollós cop de porta en forma de sentència del TC. I això és el que, com a reacció, fa pujar l'independentisme encara més. La lògica és “si no ens accepten el pacte, ja ple de renúncies, que els oferíem, no ens queda més remei que deixar-los córrer i anar pel nostre compte”.

Finalment, analitzem la necessitat de la tercera i darrera condició. Si la societat civil no s'hagués estat preparant a fons durant tot aquest temps per tenir una alternativa independentista ben treballada, creïble, més aprofundida que mai, més debatuda i més difosa que mai, tampoc no hauria pogut articular una gran resposta civil a aquella sentència del TC. I en tot cas, si hi hagués hagut resposta no hauria estat de to tan clarament independentista com la que vam poder veure el dia 10 de juliol als carrers de Barcelona. Allí tot el mèrit fou de la societat catalana, per ser precisos: d'aquella part que va sortir el carrer en una manifestació que, fins i tot segons els mètodes de recompte més restrictius, fou la més nombrosa de la història de la democràcia espanyola. I aquest és el punt en què històricament el suport a la independència arriba més amunt. Tant és així que algunes enquestes, com les de la UOC o les de La Vanguardia, assenyalen que en un hipotètic referèndum oficial sobre la qüestió hi guanyaria el “Sí”. La societat catalana, almenys una gran part, s'ha acostumat a considerar aquesta possibilitat com una cosa real, com un futur probable, com una proposta sobre la qual es pot discutir amb tranquil·litat tot analitzant-ne els avantatges i els inconvenients. A més, les consultes no oficials, organitzades a tantes vil·les i ciutats, han contribuït a fer normal l'exercici de la decisió democràtica i pacífica sobre aquesta qüestió.

En conclusió, espero haver donat arguments per pensar que aquests tres fets històrics de gran rellevància han estat entre les causes necessàries per arribar a una situació, mai vista anteriorment en aquest país, de creixement de l'opció independentista. L'anàlisi de la força real d'aquesta opció per aconseguir efectivament el seu objectiu i de les estratègies per arribar-hi a partir d'ara la deixo per una segona part d'aquest article.