Ens ha deixat un dels grans. Un dels màxims exponents de la Cançó d’Autor dins de les fronteres de l’Estat Espanyol. Se n’ha anat la veu d’Aragó, sense fer soroll. Però queda el seu llegat d’himnes i cançons, un patrimoni de lletres i acords al servei de la utopia que, sense cap mena de dubte, farà perdurar el nom de José Antonio Labordeta durant una llarga posteritat.
Si dic que els panegírics resulten sempre anacrònics, no estic descobrint la sopa d’all. Tots aquestos homenatges, articles de lloança, reportatges i retrospectives que omplin pàgines de diari i minuts televisius i radiofònics, s’haurien d’haver emés i publicat mentre el cantautor aragonés encara vivia. Perquè tantes mostres de condol, que no són altra cosa que una abraçada pòstuma, in absentia, arriben excessivament tard, a destemps, quan el seu destinatari ja mai no podrà experimentar-les en la pròpia pell, sinó una vegada transformat en símbol, en concepte, en una metàfora de la lluita pels drets civils, convertit en un referent de la cultura compromesa, en una representació de la resistència antifranquista.
SI VOLS LLEGIR LA RESTA DE L'ARTICLE... http://www.linformatiu.com/nc/opinio/detalle/articulo/chapeau-labordeta
Article publicat en el diari digital L'Informatiu (23 de setembre de 2010)
