Mai no se sap d'on ve la inspiració. El gran dilema.
Avui, la meva musa ha estat la Shaudin. I a ella li dedico aquesta petita història.
Gràcies.
Quan es van apagar els llums, els ulls de Shaudin es van obrir de cop. Al començament, li va costar recordar on era. Tenia gana i sentia les espatlles tenses i adolorides. Va sospirar. Segurament s’havia quedat adormida damunt la taula. Massa hores treballant. Al final, aquella tesi la faria parar boja.
El silenci de l’enorme biblioteca li va semblar sepulcral. S’alçà lentament i va bellugar les cames per recuperar la circulació de la sang. Inquieta i afamada, va intentar consultar l’hora, però l’obscuritat, impenetrable, li ho impedí. Tan tard era? No s’ho podia creure! S’havia fet de nit i ella s’havia quedat tancada sense adonar-se’n.
Shaudin es trobava dins del petit despatx que li havien assignat com a doctoranda, situat en un extrem de la monumental i laberíntica biblioteca Robarts, a la Universitat de Toronto. Des de les tres de la tarda estava treballant en la seva tesi, que per sort ja enfilava la recta final. Resultava obvi que, en algun moment, el cansament l’havia vençut. Ara la cosa ja no tenia remei i ella, en realitat, no sabia què fer.
Cada cop més neguitosa, recollí amb un gest brusc la bufanda i l’abric i se’ls posà apressadament. Prengué al vol els papers i la carpeta i obrí la porta del despatx. Després, amb una certa cautela, va fer una ullada a esquerra i a dreta del llarg passadís buit.
De sobte, sense saber d'on procedia, una remor estranya la va esglaiar. Què era aquella mena de so esmorteït que creixia per moments i se li acostava? Va parar l’oïda, tremolant de por. Semblaven veus humanes, d’això n’estava segura. Però qui eren? Amb passes curtes, començà a avançar a poc a poc sense separar-se de la paret del passadís...
Shaudin, des de ben petita, havia estat una lectora empedreïda, Quan va descobrir els nodrits grups de gent que xerrava tranquil·lament entre les lleixes de la biblioteca, de seguida els va reconèixer. Estava somniant, sens dubte. Tanmateix, impensadament, va tenir una mena de revelació. Va ser un breu instant, però en topar amb Sherlock Holmes que, fumant en pipa, canviava impressions amb la senyoreta Marple a la vora de la secció policíaca, ho va entendre tot.
A aquelles hores, Robarts eren els seus dominis. Ningú no els podia molestar. S’explicaven les coses, intercanviaven aventures i experiències, es confiaven secrets. Es deien tot allò que, l’endemà, els lectors trobarien perfectament redactat en els milers de pàgines que la gran biblioteca guardava i protegia. Shaudin va fer un somriure lleu, amb la sensació d'haver descobert el gran misteri. Tenia gana, però s’hauria d’aguantar.
Amb molta cura, va tornar enrere. Va obrir novament la porta del despatx i, col·locant l’abric al respatller de la butaca, s’hi va instal·lar amb paciència a passar la nit.
Tens raó quan dius que molts dels teus lectors no llegeixen la Shaudin, jo mateix no havia llegit aquesta historia, per tant, agraeixo que ho hagis fet tal qual. Ho anava devorant amb interès perquè em transportava al començament d’una novel·la de misteri quan m’he adonat que narraves un fet real. A mi em sembla bé com homenatge a la Shaudin.
Gràcies, Jordi.
Ahir llegia l'anècdota que explicava la Shaudin i avui em trobo amb aquest text. Fantàstic. Has fabulat un fet i l'has convertit en un bon relat :) Gràcies.
Dolors
Sí, l'anècdota de la Shaudin em va agradar molt i se'm va passar pel cap dedicar-li aquest petit text.
Petons.
Felicitats a les dues.
Un petó, Elies
és un divertiment fet amb enginy, picant l’ullet com diu l’Anna Maria. No és tan important que siguin personatges de llibres que parlen (podria ser alguna altra cosa, tot i que això va molt bé en una biblioteca). La gràcia està en agafar un fet real i que coneixem, i una persona real i que també coneixem, i tot d’una donar-li un caire fantasiós que es desvia del que va passar, però sense canviar l’aspecte primordial (ser a la nit a la biblioteca). Descoŀloca el lector, l’agafa per sorpresa. Pura intertextualitat aquest relat.
Quant a ser un tòpic ja mastegat (els personatges que parlen), no hi fa res, és part de la gràcia. Hauries de llegir un conte molt curtet (mitja pàgina) de Borges (no recordo el títol) on reprodueix l’assassinat de Cesar fil per randa, però en aquest cas són “gauchos”. Bé, no m’allargo més.
Una abraçada.
Un dia parlarem de la intertextualitat i de tot un conjunt de coses que tenen a veure amb reproduir i recrear, amb utilitzar els materials i els tòpics. El plaer de fer servir els materials de tota la vida.
Si hagués volgut escriure una altra cosa, no hauria fet. Per això el relat està penjar aquí, al Fil. Si hagués tingut voluntat de fer una altra cosa (de por, per exemple) hauria anat a "A l'ombra".
Pel que fa al final conegut, el mateix. No hi havia voluntat de no dir res que no poguessim identificar, sinó més aviat al contrari. Un petit homenatge als llibres, a la Shaudin i a les biblioteques. Als personatges i al gust per la lectura. Res més.
Hi ha tot un bagatge del receptor (que tu mateixa has reconegut) que es complau en la reutilització dels llocs comuns. Aquesta ha estat, ni més ni menys, la meva voluntat. Ningú no escriu allò que no vol.
Petonets.
Hi ha una dita de l'Eclesiastés (1.9) que diu: "Nihil novum sub sole" ("No hi ha res nou sota el sol)". I fa referència a això: a la recreació constant dels mateixos tòpics i motius per treure'n més suc o pel motiu que sigui. En aquest cas, fer una gràcia a la Shaudin i parlar de llibres i biblioteques aprofitant l'oportunitat que ella em brindà amb la seva experiència real.
Borges va usar molt el recurs, per posar un exemple. A "A l'ombra del crim" n'he parlat diverses vegades. Et penjaré l'enllaç d'una d'elles i podràs llegir tres versions quasi idèntiques de la mateixa història escrita per tres grans autors:
http://alombradelcrim.blogspot.com/2010/05/dintertextualitats-macabres.html
Petonets. I no diguis això de la ignorància.
Això sí que ha estat una sorpresa! Ves per on avui sóc la teva musa; doncs és la primera vegada que faig de musa, que jo sàpiga. Sempre hi ha una primera vegada, o això diuen.
M’ha fet molta gràcia llegir aquest relat, com et pots imaginar, i era curiós estar en suspens per saber que em va passar, a mi! Escolta, que ni Cortázar per inventar-se un relat com aquest. On comença i acaba la realitat? És clar, amb Sherlock Holmes parlant amb Miss Marple, diran. Però no puc estar segura que això no va passar perquè era molt fosc quan van apagar els llums a Robarts i ves a saber si no eren per allí. Ara que hi penso... Vet aquí la remor de veus que vaig sentir aquella nit a Robarts. Si hagués sabut què era m’hauria quedat a la biblioteca com vaig fer en el teu relat. O és això el que vaig fer? Ja m’has embullat.
Una forta abraçada.
Recordem que som en el bloc lletraferit.
Un petó
He llegit amb molt de gust "Una aventura nocturna". Conec la Shaudin virtualment i, mentre llegia el teu relat, m'ha semblat visualitzar-la.
M'ha agradat molt malgrat la crítica de la Gemma. Estic totalment d'acord amb el que exposa la Shaudin i tu. A vegades jo també he fet alguna cosa semblant.
També aprofito l'espai per dir-te que és un plaer poder-te llegir.
Una abraçada a tu i a la Shaudin,
Maria Teresa
Més abraçades,
Maria Teresa Galan