Hem tornat de l’estiu amb dues notícies
que tenen rerafons polític anguniós i que demostren la cara més fosca i
antidemocràtica de les institucions esportives espanyoles.
Afirmar que Catalunya és una potència
esportiva ascendent no és cap notícia. I que ho és, precisament, malgrat un
Estat que s’entesta a dificultar el progrés esportiu i el reconeixement
internacional dels esportistes i de les entitats esportives catalanes, tampoc.
Però que no sigui notícia no vol dir,
de cap manera, que no ens pertoqui denunciar i esbombar les maniobres indignes
i predemocràtiques que practica la diplomàcia i els representants espanyols a
l’exterior en contra de l’esport català.
Hem tornat de l’estiu amb dues notícies
que tenen rerafons polític anguniós i que demostren la cara més fosca i
antidemocràtica de les institucions esportives espanyoles.
Ens ha dolgut, especialment, la sentència
de 10 de setembre de 2010 de la Cort d’Apel·lació de París que ha desestimat
les demanda de la Federació Catalana de Rugby (FCR) de ser reconeguda com a
fundadora de la Federació Internacional de Rugby Amateur (FIRA).
Les pressions explícites i ocultes de
la federació espanyola han fet possible una sentència que malgrat no posa en
dubte que la FCR va ser una entitat existent des de 1922 i que alhora fou
fundadora de la FIRA -atès que així consta a l’acta de constitució d’aquesta a
París el 2 de gener de 1934-, tanmateix considera que des del decret 24 de
febrer de 1941, dictat pel règim franquista, la representació d’Espanya en
l’àmbit esportiu fou atribuïda solament a la Delegación Nacional de Deportes.
Els espanyols, doncs, en ple segle XXI
s’enorgulleixen de ser hereus i mantenidors de l’herència del franquisme a
l’hora que miren de desfer una història, la història del rugby europeu, que no
es pot entendre sense l’aportació catalana.
La segona notícia, que tampoc és menor,
ha estat la negativa del seleccionador espanyol de bike trial, Miguel
Hernández, a deixar participar al campió del món d’aquesta especialitat, Dani
Comas, en el mundial 2010 que ha tingut lloc a Québec, com a represàlia per
haver representat la selecció catalana.
Ja sabem que Espanya continua allunyada
i allunyant-se dels estàndards democràtics, però en el cas del món és encara
més greu perquè en un espai on hauria d’imposar el joc net, la transperència i
l’honrades, els espanyols i les seves instituciones segueixen estacats en el
joc bruc, el xantatge i la mentida.
Més raons, si és que calien, per
treballar amb determinació per un futur de llibertat i de sobirania per a la
nació catalana.
