Noam Chomsky i les 10 Estratègies
de Manipulació Mediàtica
El lingüista Noam
Chomsky elaborà la llista de les “10 Estratègies de Manipulació” a través dels
mitjans de comunicació de masses
1. La estratègia de la distracció
L’element
primordial del control social és l’estratègia de la distracció que consisteix
en desviar l’atenció del públic dels problemes importants i dels canvis
decidits per les elits polítiques i econòmiques, mitjançant la tècnica del
diluvi o inundació de continues distraccions i d’informacions insignificants. L’estratègia
de la distracció és igualment indispensable per a impedir al públic interessar-se
pels coneixements essencials, en l’àrea de la ciència, l’economia, la psicologia,
la neurobiologia i la cibernètica.
“Mantindre l’atenció del públic distreta, lluny dels
vertaders problemes socials, captivada per temes sense importància real. Mantindre
al públic ocupat, ocupat, ocupat, amb gens de temps per a pensar; de tornada a la
granja com els altres animals (cita del text 'Armes silencioses per a guerres
tranquil·les)”.
2. Crear problemes i
després oferir solucions
Aquest mètode també és anomenat
“problema-reacció-solució”. Es crea un problema, una “situació” prevista per a
causar certa reacció en el públic, a fi que aquest siga l’ordenant de les mesures
que es desitja fer acceptar. Per exemple: deixar que es desenvolupe o s’intensifique
la violència urbana, o organitzar atemptats sagnants, a fi que el públic siga
el demandant de lleis de seguretat i polítiques en perjudici de la llibertat. O
també: crear una crisi econòmica per a fer acceptar com un mal necessari el
retrocés dels drets socials i el desmantellament dels serveis públics.
3. L’estratègia de la gradualitat
Per a
fer que s’accepte una mesura inacceptable, basta aplicar-la gradualment, amb comptagotes,
per anys consecutius. És d’aquesta manera que condicions socioeconòmiques
radicalment noves (neoliberalisme) foren imposades durant les dècades de 1980 i
1990: Estat mínim, privatitzacions, precarietat, flexibilitat, desocupació en
massa, salaris que ja no asseguren ingressos decents, tants canvis que hagueren
provocat una revolució si haguessin estat aplicats d’una sola vegada.
4. L’estratègia de
diferir
Una altra manera de fer acceptar una decisió impopular
és la de presentar-la com a “dolorosa i necessària”, obtenint l’acceptació
pública, en el moment, per a una aplicació futura. És més fàcil acceptar un
sacrifici futur que un sacrifici immediat. Primer, perquè l’esforç no és aplicat
immediatament. Després, perquè el públic, la massa, té sempre la tendència a
esperar ingènuament que “tot millorarà demà” i que el sacrifici exigit podrà
ser evitat. Açò dóna més temps al públic per a acostumar-se a la idea del canvi
i d’acceptar-la amb resignació quan arribe el moment.
5. Adreçar-se al públic
com a criatures de poca edat
La majoria de la publicitat adreçada al gran públic
utilitza discurs, arguments, personatges i entonació particularment infantils,
moltes vegades pròxims a la debilitat, com si l’espectador fos una criatura de
poca edat o un deficient mental. Quant més s’intente buscar enganyar a l’espectador,
més es tendeix a adoptar un to infantilitzant. Per què? “Si un s’adreça a una
persona com si tingués l’edat de 12 anys o menys, aleshores, en raó de la suggestionabilitat,
ella tendirà, amb certa probabilitat, a una resposta o reacció també desproveïda
d’un sentit crític com la d’una persona de 12 anys o menys (veure “Armes
silencioses per a guerres tranquil·les”).
6. Utilitzar l’aspecte emocional molt més que la reflexió
Fer ús de l’aspecte emocional és una tècnica clàssica
per a causar un curtcircuit en l’anàlisi racional, i finalment al sentit crític
dels individus. D’altra banda, la utilització del registre emocional permet obrir
la porta d’accés a l’inconscient per a implantar o empeltar idees, desigs, pors
i temors, compulsions, o induir comportaments…
7. Mantindre al públic en la ignorància i la mediocritat
Fer
que el públic siga incapaç de comprendre les tecnologies i els mètodes utilitzats
per al seu control i el seu esclavatge. “La qualitat de l’educació donada a les
classes socials inferiors ha de ser la més pobra i mediocre possible, de forma
que la distància de la ignorància que planeja entre les classes inferiors i les
classes socials superiores siga i reste impossible d’assolir per a les classes
inferiors (veure ‘Armes silencioses per a guerres tranquil·les)”.
8. Estimular al públic a
ser complaent amb la mediocritat
Promoure al públic a creure
que és moda el fet de ser estúpid, vulgar i incult…
9. Reforçar l’autoculpabilitat
Fer
creure a l’individu que és solament ell el culpable de la seua pròpia desgràcia,
per causa de la insuficiència de la seua intel·ligència, de les seues capacitats,
o dels seus esforços. Així, en lloc de rebel·lar-se contra el sistema econòmic,
l’individu s’autodevalua i es culpa, el que genera un estat depressiu, un dels efectes
del qual és la inhibició de la seua acció. I, sense acció, no hi ha revolució!
10. Conéixer als
individus millor del que ells mateixos es coneixen
En el
transcurs dels últims 50 anys, els avenços accelerats de la ciència han generat
una creixent bretxa entre els coneixements del públic i aquells posseïts i
utilitzats per les elits dominants. Gràcies a la biologia, la neurobiologia i
la psicologia aplicada, el “sistema” ha gaudit d’un coneixement avançat de l’ésser
humà, tant de forma física com psicològicament. El sistema ha aconseguit conéixer
millor a l’individu comú del que ell es coneix a si mateix. Açò significa que,
en la majoria dels casos, el sistema exerceix un control major i un gran poder
sobre els individus, major que el dels individus sobre si mateixos.
