És ben complicat parlar de la mort. De la mort dels altres, és clar. Avui s'ha mort el Pitus, fa uns dies mon tiet i la Rosario. La mort fa temps que ens ronda però fem com si no hi fos, ens pensem que som més ràpids. El Pitus. Avui, el cos del Pitus ha deixat de tenir vida i només ens resta el seu record. I jo en recordo el músic, el bateria d'Estupre sobretot; i jo en recordo la seva feina de dissenyador, al nostre cd amb Llunàtics i a "La Lletra A"; el seu treball com a tècnic de so en mil-i-un concerts; la seva dedicació a l'organització de concerts i actes de cultura sobretot des de l'AMCA; el seu lliurament als amics, els projectes i les feines alliberadores, des de la revista "Uan tu tri..." fins a les Edicions Singulars...
L'Ateneu Llibertari de Reus va ser una de les seves creacions, no d'ell sol però sí sempre amb bona companyia, continuïtat i constància, però enumerar els seus projectes i lluites socials seria una ximpleria, perquè segur que ens en deixaríem un munt. Ara, el vull recordar amb aquell crit que jo mateix li vaig recriminar aleshores però que cada cop veig més sensat i compartit. Mentre nosaltres dèiem "Visca la Terra!" a la festa de benvinguda a la Núria Cadenas ell reia i cridava "Fora la terra... dels berberetxos!" i des de darrere de les seves ulleres artesanals sempre era capaç de ser allà on calia quan ningú més hi era. Segurament, molts de nosaltres vam ser incapaços de ser-hi en aquesta etapa final de la seva malaltia. Però que la nostra incapacitat no ens porti a obviar-lo o, encara més greu, a oblidar-lo. Perquè el Pitus era per als del Priorat un dels referents a tots els nivells, fins que el vam conèixer i va esdevenir un amic, i això és més que molt. I alegre tot i que seriós. Perquè des que ell el va batejar, el carrer de sant Vicent de Reus es diu carrer de sant Vicenç Alegre i els carters s'ho van arribar a aprendre sense saber d'on havia sortit l'adjectiu imprescindible. I és que de què serveix un sant si no és capaç, com a mínim, de ser alegre?
