Era final d'agost. A la vesprada, uns núvols amenaçadors havien deixat caure una pluja intensa que havia, com sempre, omplit els carrers i superat els embornals, ja que no podien engolir tota l'aigua que queia. Però després el cel s'aclarí i vaig decidir fer una volta en bicicleta pels camps d'arròs en el camí cap a Favara.
Les famílies eixien totes juntes, pare, mare, xiquets i iaos, a buscar en els marges dels camins els caragols, moros o cristians, que aparegueren per allí atrets per les fulles humides després de tants dies de sequera.
En tornar pel Brosquil, evitant els abundants tolls d'aigua del camí, i envoltat d'exuberants mates de balandre, a banda i banda, vaig veure i escoltar una família de parla castellana, segurament de Madrid, que recollia els caragols que passejaven sobre les fulles d'aquesta apocinàcia.
El baladre (Nerium oleander L.) és una planta típicament mediterrània que creix de manera natural a la vora de camins i en barrancs i s'ha adoptat també per posar a les mitjanes de les autopistes. Fa unes flors molt boniques de color rosa o blanques. Com saben tots els valencians, tota la planta és tòxica, especialment les fulles. Em conten que fa anys els llauradors valencians bullien grans de dacsa (blat de moro) amb fulles de baladre que deixaven als camps o al corral per acabar amb les rates.
Diu la viquipèdia catalana que al llibre original de Dioscòrides, es fa menció a la seua alta toxicitat de la següent manera: "...les cabres i les ovelles primes, embevent tan sols l'aigua de la infussió, moren..." De la mateixa manera, el pensador Libanius (314-400 d.C) feia menció a la mort d'una persona per haver inhalat durant tota una nit, l'aroma tòxic d'un baladre posat a un cossiol del dormitori.
Sembla que la ingestió d'unes quantes fulles pot ser mortal per al ser humà i per suposat el contacte amb la planta no és recomanable.
Tot això anava pensant mentre m'allunyava de la família castellana. Com semblava que no coneixien les plantes locals i les seues característiques vaig girar cua i em vaig atrevir a interrompre la seua alegre recerca de caragols amagats entre les fulles de baladre.
Els vaig contar les característiques de la mata que estaven palpant. I el pare, tot indignat, va i em diu:
- Y cómo es posible que dejen esta planta junto al camino. Por aquí pasan niños y la pueden tocar!
Ja vaig veure llavors que no eren gent de camp i els vaig recordar que a la natura hi ha plantes innòcues i d'altres tòxiques per als humans.
- Ah! Usted es biólogo.
- No, jo sóc d'ací i conec les plantes un poc.
Els vaig advertir que es rentaren les mans els més aviat possible i respecte als caragols recollits no els vaig saber dir si serien bons o fora millor tornar-los a la mata.
I allà me'ls vaig deixar parlant i malparlant de les autoritats que deixaven allò a la vora dels camins.
Mes informació:
1.- Botanical on line. Baladre.
2.- Botanical on line. Toxicitat.
Les famílies eixien totes juntes, pare, mare, xiquets i iaos, a buscar en els marges dels camins els caragols, moros o cristians, que aparegueren per allí atrets per les fulles humides després de tants dies de sequera.
En tornar pel Brosquil, evitant els abundants tolls d'aigua del camí, i envoltat d'exuberants mates de balandre, a banda i banda, vaig veure i escoltar una família de parla castellana, segurament de Madrid, que recollia els caragols que passejaven sobre les fulles d'aquesta apocinàcia.
El baladre (Nerium oleander L.) és una planta típicament mediterrània que creix de manera natural a la vora de camins i en barrancs i s'ha adoptat també per posar a les mitjanes de les autopistes. Fa unes flors molt boniques de color rosa o blanques. Com saben tots els valencians, tota la planta és tòxica, especialment les fulles. Em conten que fa anys els llauradors valencians bullien grans de dacsa (blat de moro) amb fulles de baladre que deixaven als camps o al corral per acabar amb les rates.
Diu la viquipèdia catalana que al llibre original de Dioscòrides, es fa menció a la seua alta toxicitat de la següent manera: "...les cabres i les ovelles primes, embevent tan sols l'aigua de la infussió, moren..." De la mateixa manera, el pensador Libanius (314-400 d.C) feia menció a la mort d'una persona per haver inhalat durant tota una nit, l'aroma tòxic d'un baladre posat a un cossiol del dormitori.
Sembla que la ingestió d'unes quantes fulles pot ser mortal per al ser humà i per suposat el contacte amb la planta no és recomanable.
Tot això anava pensant mentre m'allunyava de la família castellana. Com semblava que no coneixien les plantes locals i les seues característiques vaig girar cua i em vaig atrevir a interrompre la seua alegre recerca de caragols amagats entre les fulles de baladre.
Els vaig contar les característiques de la mata que estaven palpant. I el pare, tot indignat, va i em diu:
- Y cómo es posible que dejen esta planta junto al camino. Por aquí pasan niños y la pueden tocar!
Ja vaig veure llavors que no eren gent de camp i els vaig recordar que a la natura hi ha plantes innòcues i d'altres tòxiques per als humans.
- Ah! Usted es biólogo.
- No, jo sóc d'ací i conec les plantes un poc.
Els vaig advertir que es rentaren les mans els més aviat possible i respecte als caragols recollits no els vaig saber dir si serien bons o fora millor tornar-los a la mata.
I allà me'ls vaig deixar parlant i malparlant de les autoritats que deixaven allò a la vora dels camins.
Mes informació:
1.- Botanical on line. Baladre.
2.- Botanical on line. Toxicitat.
I que bonica que és la flor de baladre. Bonica però perillosa.
Enric
A mi em passà una anècdota semblant i la resposta de la família va ser en un to arrogant: "Oiga, háblenos en cristiano".
Com en el meu cas no perillava la vida de ningú, vaig pegar mitja volta i vaig seguir el meu camí sense preocupar-me més. Ells es quedaren amb el dubte de que els semblava que jo volia advertir-los d'algun perill i havien perdut l'opció d'assabentar-se degut a la seua intolerància lingüística.
Espere que es servisca de lliçó per tal de ser més respectuosos quan vulguen una traducció.
Salut.