Aquest article el vaig enviar farà deu o dotze dies al periòdic Levante-EMV. Però no l'han publicat. I no crec que el publiquen ja. Potser no els agrada el tema. En fi... Ací us els deixe.
Cal rectificar: l'article ha estat publicat dilluns 13 de setembre.
Aquests dies d’estiu ha aparegut en escena un altre grup contrari, per no dir enemic, de la recuperació del nostre català: l’Asociación Nacional por la Libertad Lingüística. No obstant el nom aparent que no ningú no en faça una lectura de democratisme ingenu: el seu concepte de la llibertat és restringit; només abasta la «libertad lingüística» dels castellanoparlants. En conseqüència, això que reclamen no té res a veure amb la llibertat, menys encara amb la democràcia o la justícia. De fet, són continuadors d’aquella antiga croada que ha intentat durant segles imposar el castellà en terres valencianes «por justo derecho de conquista». Durant més de tres-cents anys s’ha practicat una persecució salvatge contra les llengües no castellanes. S’han promulgat, fins i tot s’han fet complir violentament, centenars de lleis contra el nostre català. He dit centenars, i algunes encara vigents. La croada ha estat tan brutal que en algunes poblacions del País Valencià, com ara Alacant, han aconseguit eliminar la llengua autòctona dels seus carrers, i en moltes altres poblacions, entre les quals el Cap i Casal, hi recula a camallades. No ha estat un procés gens pacífic. Ni democràtic. Ha estat una imposició per la força d’un poble vencedor contra un poble vençut.
Quan un poble és espoliat per un altre, l’única manera de refer el mal infligit és que el lladre retorne allò que han pres indegudament. No s’hi val a voler considerar dret o propietat allò que s’ha aconseguit mitjançant actes injustos i de violència. En democràcia, per justícia, cal restituir a les víctimes allò que els ha estat arrabassat. En el nostre cas, el que és de justícia democràtica és retornar als territoris històrics catalanoparlants del País Valencià la normalitat lingüística que els ha estat arrabassada.
Estic convençut que els membres d’aqueixa associació si han de viure a París, Londres o Berlín no dubtaran a aprendre la llengua del país que els acull, no s’hi oposaran en nom de cap «libertad». Per què, en canvi, rebutgen i menyspreen el nostre català? Per què, si viuen entre nosaltres, no volen que ni ells ni els seus fills coneguen la nostra llengua? I si els qui s’oposen són gent del nostre país, la sociolingüística defineix prou clarament la seua actitud: autoodi.
El seu comportament obeeix a un convenciment de superioritat lingüística. Segons el seu pensar hi ha llengües superiors i inferiors. Consideren l’espanyol idioma superior al nostre català. Per a ells, les llengües inferiors –«regionales»– només poden existir com a llengua del poble baix, llengua de «gueto», i jutgen lícit i legítim afavorir la seua desaparició –aniquilació– en favor de la llengua superior. Expressen, per tant, una ideologia de clar supremacisme lingüístic. «En España, en español», «Hablad en cristiano».
Cal lamentar la «comprensió» amb què les societats dites democràtiques observen les accions del supremacisme lingüístic. França, per exemple, pràcticament ha reeixit a exterminar impunement –dic exterminar– les llengües no franceses com el bretó, l’occità, el basc o el nostre català. Heus ací, doncs, la terrible contradicció: es rebutja el supremacisme racial que a Sudàfrica es deia apartheid o als Estats Units segregacionisme, es bandeja enèrgicament el nazisme, màxim i sagnant exponent d’un altre supremacisme racial que va sentenciar milions de persones a la mort; però es tolera aquesta altra expressió de racisme, de xenofòbia, que representa el supremacisme lingüístic. Aqueixa associació, doncs, quan diu «libertad lingüística» insisteix en la secular imposició del castellà. Durant segles ha estat per «derecho de conquista», i per execrable i injustificable xenofòbia.
que obsesion tio...
ademas insisto, todo lo que denuncias, te lo puedes aplicar en primera persona. te lo estoy diciendo desde el primer dia, cuando tachaste de antidemocratas a quienes no compartian contigo ni gustos ni opiniones.
no me da la gana hablar valenciano, y mucho menos catalan, por los motivos expresados en reiteradas ocasiones (que tu has ignorado como tienes por costumbre) y por mi parte estoy en españa y como ves respeto, entiendo y trato de comunicarme en ambas lenguas (de lo contrario no leeria tus soflamas radicales), y pese a las chorradas que dices, es una decision democratica. cuando vosotros consigais ganar unas elecciones, pues me tocara aguantar, respetar, o ajo y agua...
por cierto, que mas quisieras que yo te tocase los cocos...
El dret i la justícia ens acompanyen i tard o d'hora trobarem el camí de fer valdre aquests principis imprescriptibles.
y como reconoce vuestro idolo, la mayoria asi lo piensa.
eso es democracia.
pero claro, democracia solo es para vosotros cuando os interesa, de lo contrario ya es una imposicion etc, etc...
asociacion por la libertad, ¿dices que es una palabra bonita?. pues practica con el ejemplo, guapito de cara.
El castellà, com el swahili, el Yanomami o el portugués, pel fet de ser la màxima expressió de la personalitat i la cultura d'un poble mereixen la meua defensa i respecte: estime la humanitat i, per tant, les cultures que la conformen (tinguen aquestes cultures milions de persones o que no arriben al centenar: si no jutges la qualitat humana d'una persona pels quilos que pesa o els centímetres que medix, no pots jutjar la importància d'una llengua pel nombre de parlants que té; és tan important el xinés com el francoprovençal, si mor una llengua mor una part de la humanitat i normalment les llengües no se "suïciden" snó que, si estudies sociolingüística, t dones compte són "assassinades").
La meua bisabuela no sabia parlar castellà i l'entenia amb dificultats nasqué a principis del segle XX a un poble de València; he conegut gent euskaldun d'uns cinquanta anys que tampoc sabia parlar la llengua de Cervantes; a molts pobles de Galícia la gent és monolíngüe ; a Alacant a principis del segle XX el valencià era tan comú al carrer com el castellà a Madrid i hui en dia ningú el parla (una llengua massacrada en menys d'un segle! no se't gela la sang?)... tot açò són només uns pocs exemples que evidencien que per a molts ciutadans de l'Estat Español, el castellà, encara que es present arreu, no la senten ni és la seua llengua pròpia. Per a mi la meua pàtria és la meua cultura per això el castellà, el portugués, l'occità, l'asturlleonés i l'aragonés són llengües dels pobles veïns i, per tant, estrangeres: no confongues l'estat i la nació. I q sàpigues q jo no sóc nacionalista: passe de fronteres i banderes, l'única pàtria és la meua cultura. Recolze el castellà a Puerto Rico perquè està reculant a causa de l'anglés, però estic en contra de l'imposició de la llengua castellana a la meua terra. La llibertat comença integrant-se a la cultura pròpia de cada poble: recolzar el castellà a València és contribuir a l'extermini de la llengua pròpia (estudia un poquet de sociolingüística, guapa de cara) i això és una acció contrària a la llibertat