smolins9 |
dijous, 9 de setembre de 2010 | 03:11h
Internacionalitzem la nostra problemàtica: no som 4 provínciesAquest és el meu pensament més profund i més intens, la meva convicció i us prego divulgar-lo si hi esteu d'acord, perquè és el fruit no sols de la nostra experiència recent al nord havent comprovat com es portaven els pseudonacionalistes catalans a les acaballes del franquisme que no van dubtar acceptar la constitució espanyola per tenir una engruna de poder , quan un refús pacifista hauria tingut molt ressò a Europa... sinó també és fruit de l'analisi de la nostra història: els representants del poder al Principat als segles anteriors no van dubtar lliurar els catalans dels Comtats reiterades vegades als botxions francesos, en lloc de fer pinya, sense adonar-se que així perdien forces i acabarien ells també arrasats del mapa...
Penso que la presència d'en Guia com a representant del País Valencià a l 'acte de Sabadell va ser un encert així com les seves recomnacions que són les meves i les de tota la "perifèrie": en cap cas deixar de mencionar i justificar la nació sencera.
patriòticament
Daniela Grau
-------------------
Reivindicar la nació de Salses a Guardamar, de Fraga a Maó i a l'Alguer.
Tots els qui reivindiquem un estat català propi, sense alhora mencionar que Catalunya és una nació partida i colonitzada per dos estats opressors europeus, perpetuen la mentida dels opressors: fer creure que Catalunya és una regió d' Espanya.
No podem a la vegada demanar un estat propi i continuar sent políticament correctes, és a dir fent autocensura per tal d'agradar més. Aquest comportament ens ha sempre d'entrada subjectats a l'enemic. Parlem molt de dignitat però no podem ser dignes quan tergiversem la veritat, quan ens portem com a esclaus amordassats.
El plantejament de la problemàtica nacional - és a dir la denuncia de l'explotació nacional tant pel que fa al territori dins l'estat francès (el més pobre de França amb l'índex d'atur més elevat) com als dins l'estat espanyol - no és només un plantejament ètic, de respecte de la memòria històrica, de fidelitat a les arrels, de complaença a una minoria, la dels pocs catalans no colonitzats, ans al contrari és un plantejament pragmàtic. Ens podem permetre el luxe d'amagar la veritat quan la nostra supervivènvia com a nació europea està tan amenaçada?
Hem de dir la veritat per tres raons fonamentals: d'una banda per convèncer la resta d'europeus de l' existència de la nació, d'altra banda per obtenir l'ajuda de les altres nacions europees que malden per tenir un estat propi, per fi per donar coratge i orgull als nostres propis compatriotes, que ignoren en general fins als límits del nostre propi territori.
Europa està conscient des de fa decennis dels problemes de les regions transfrontereres i més o menys intenta trobar-hi solucions i donar pressupostos de desenvolupament. Però li falta fer el pas següent: reconèixer que molts problemes regionals transfronterers oculten de fet problemes nacionals i que concedir diners a regions que no tenen una existència legal (com la Catalunya del Nord sotmesa al doble colonialisme al de París i al de Montpeller) l i que doncs no poden autoadministrar-se en tota llibertat, és posar un pegat en un banc.
A Europa només se sap que Catalunya és una regió d'Espanya i que per tant com a màxim ha de reivindicar més autonomia. Com convencer-los que no som una regió d'Espanya, que volem un estat propi, si no els informem d'entrada que som una nació esquarterada, doblament oprimida des de fa tres segles?
A més plantejar la doble opressió nacional per part de l'estat francès i l'estat espanyol i divulgar-ho a nivell internacional fa dels bascos, dels bretons, dels alsacians, dels corsos, i de la llarga llista dels colonitzats per França ultramar que ho veuen i ho senten a les teles i a internet, uns aliats potencials...
Exposar la causa pròpia tot i defensant a la vegada la causa dels altres no és sumar més forces? No és a reforçar la credibilitat que es vol aconseguir? Com s'explica que nosaltres catalans ens glorifiquem tant de ser universalistes per defensar la pau i fer ajudes humanitàries a tot arreu, no en som gens per a defensar la pròpia causa? Com és que preferim minimitzar-la, diluir-la, quedar dins un marc provincialista, en lloc de ser els portaveus dels pobles colonitzats arreu i més particularment dins una Europa autosatisfeta que es creu democràtica?
Una raó nogensmenys important de plantejar la problemàtica nacional, sempre il·lustrada pel mapa dels Països Catalans amb noms de totes les ciutats puntals, és enfortir la consciència nacional, l'autoestima, el coneixement propi dels catalans colonitzats que en saben tan poc com els forasters del propi país. Com ha de saber un català del Nord que té una història pròpia, una llengua mil·lenària, que pertany a una nació i que doncs pot aspirar a un estat propi si ni tan sols ha vist mai un mapa dels Països Catalans i si els representants catalans a les instàncies europees no tenen els collons de divulgar-lo públicament? .
Tant en Pau Casals com l'Oscar Ribes van saber aprofitar l'avinentesa d'un discurs a escala mundial per a al·ludir a l 'existencia de tots els Països Catalans. Ells la van situar fa decennis en un pla cultural i lingüístic ; ara a Europa és el moment de denunciar els colonialismes interiors, el negacionisme pel que fa a l'existència de nacions partides per falses fronteres, víctimes de genocides identitaris ocultats....
No precisar quins són els territoris de la nació catalana és perpetuar la traïció del govern d'en Pujol que afirmava en rètols penjats a l'Alt Empordà: "som una nació, som 6 milions" com si Catalunya comencés a la Jonquera. Nosaltres els exclosos, catalans del Nord, mallorquins, valencians, andorrans, algheresos no podem permetre que s' oculti la catalanitat compartida per raons pretesament pragmàtiques.
El vertader pragmatisme al segle xx és fer discursos desalienadors, és posar fi a tres segles i mig de colonització, és convèncer-nos que ens han formatat per amagar el cap sota l'ala, per pidolar, per acontentar-nos de reivindicacions minimalistes (constitució espanyola, amnistia als botxins franquistes, estatutet derrotat ja mig segle abans, i... ara: nació limitada a les 4 províncies).
El vertader pragmatisme és trencar amb l'autocensura colonial, és difondre les legítimes raons del nostre combat, és desalieanar el nostre poble.
Daniela Grau Humbert
Consellera de Catalunya Acció
Catalunya del Nord
(Fotografia adjunta: Daniela Grau, Catalunya del Nord)
