Lligant amb el punt anterior, també m'alegra comprovar que estàs disposat a aprofitar l'estructura vigent, encara que sigui "posada per l'enemic". Seria el cas d'utilitzar el Parlament i la Generalitat, però també d'utilitzar aquest referèndum. On comencen a aparèixer diferències entre nosaltres és en el llenguatge. Em refereixo a expressions com "enemic". Tinc molt clar que aquesta paraula ha definit amb molta justesa en altres moments històrics les relacions entre catalans i espanyols si se'm permet la simplificació. També sé que avui hi ha persones que no tenen cap escrúpol a desenvolupar i promoure polítiques i actituds que atempten greument contra la llengua i la cultura catalana i, en definitiva, contra la nostra nació. Tanmateix, una resposta en termes bèl·lics no em sembla la més adequada. Quan fem públics els nostres greuges i les nostres denúncies hem de tenir present a qui ens dirigim i quines possibilitats tenim que el nostre missatge arribi. No podem perdre de vista que al nostre país hi ha persones vingudes d'arreu, també de terres castellanes, andaluses i extremenyes. Si aconseguim que aquestes persones entenguin quins motius ens empenyen a voler un estat propi, algun dia podrem ser majoria. Si fem servir un llenguatge massa bèl·lic, molt probablement només provocarem un bloqueig, un rebuig frontal. El llenguatge bèl·lic pot ser útil per compactar un grup reduït, però no per establir complicitats.

Una tercera qüestió és posar-nos d'acord en allò que jo en deia "el joc democràtic". Jo feia servir aquesta expressió per comentar l'estratègia d'ERC com a representant de l'independentisme parlamentari. Quan l'independentisme, a més de tenir un objectiu final que és la consecució d'un estat propi, té un programa de govern i ocupa uns escons, es troba immers en un joc que ja no es pot plantejar en termes absoluts ni dicotòmics, es troba que ha de desenvolupar polítiques concretes i buscar suports en altres forces polítiques per formar unes majories o altres. Es troba amb contradiccions i paradoxes. ERC, per exemple, amb 23 escons a les darreres eleccions, tenia dues opcions: formar govern a partir d'un pacte o no formar-lo i quedar-se a l'oposició. Dins del joc democràtic tot té els seus pros i els seus contres. És en aquest sentit que jo feia servir l'expressió. Sembla, però, que tu t'hi refereixes per designar el sistema en si, el fet que a partir d'un vot es trïin uns representants que des d'un parlament pactin les lleis. Si és això, si la teva concepció de l'independentisme passa també per aquí, ja tenim un altre punt d'acord molt important. Això vol dir, i corregeix-me si no ho interpreto com cal, que la teva estratègia passa pel sistema de partits i per l'aspiració d'obtenir representació parlamentària. Si és el cas, potser caldria distingir, dins d'allò que jo anomenava independentisme extraparlamentari, entre el que té vocació d'esdevenir parlamentari i el que no en té. Estaries d'acord amb mi? Creus que aquesta distinció és útil? I si creus que ho és, amb quin grup t'identificaries?

La quarta qüestió és la del referèndum per la independència. Tens raó quan dius que res no impedeix a ERC impulsar una declaració de sobirania. Fins i tot amb un únic diputat es podria fer, però suposo que si fins ara no ho ha fet és, precisament, per allò que dèiem del joc democràtic (o, si ho prefereixes, parlamentari), pels efectes que hauria tingut. ERC devia pensar que mentre el PSC fos a l'oposició continuaria reivindicant l'aposta per l'Espanya federal, i aquesta aposta mantindria molts votants a l'espera que aquesta opció fos possible i desestimant que la sobirania sigui una opció necessària. A més, el PSC hauria accentuat el seu espanyolisme per distingir-se de CiU. Ara, el pacte del Tinell ha fet que alguns antics votants del PSC hagin quedat decebuts per polítiques que ells troben massa nacionalistes. Aquest és un efecte que ja es pot constatar. Per a l'altre, el descrèdit del projecte federalista, caldrà esperar les properes eleccions. Amb tot això, ERC espera captar vots del PSC i augmentar la seva base electoral amb persones que comencin a veure en la sobirania una opció necessària. ERC deu haver valorat que plantejar ara un referèndum per la independència hauria creat un rebuig innecessari i hauria estroncat, per prematur, aquest transvasament de vots. En canvi, fer-ho un cop acabada aquesta etapa de l'estatut tindrà un efecte diferent.

També parles del Quebec i del fet que allà es forcés un canvi de la constitució per poder convocar plebiscits. No sé si amb això vols dir que ERC hauria de fer el mateix i exigir un canvi a la constitució espanyola com a contrapartida, per exemple, a l'aprovació dels pressupostos o a la investidura de Zapatero. Si vols que et sigui sincer, a mi també m'agradaria. Crec que ERC no ha tret prou suc del seu suport a Zapatero i espero que siguin més exigents en futures ocasions, però suposo que hi ha dos factors que ho expliquen. L'un s'ha fet evident amb l'estatut: el suport d'ERC incomoda Zapatero i prefereix pactar amb CiU, que no és independentista i encaixa millor dins d'Espanya. L'altre és el PP: hi ha un joc pervers pel qual, si Zapatero cedeix massa, el PP podria tornar al govern i aleshores no hi hauria ni reforma de la constitució ni res. Potser sí que una altra legislatura del PP faria créixer l'independentisme, però no crec que hàgim de recórrer a aquesta estratègia de confrontació. En qualsevol cas, segur que tindrem ocasió de comprovar-ho.

Res més per ara. Espero que aquesta segona carta t'hagi resultat interessant i, si ho vols, podem continuar.