albinyana |
dimecres, 8 de setembre de 2010 | 20:03h
El món és un mocador, cosa que ja sabíem. O com no es cansava de repetir aquella dona d'ulls de color verd fondo, 'le monde est très petit!'.Vaig entrar en aquella terrassa coberta de la platja de Canet de Rosselló perquè en algun lloc havia de dinar. A simple vista totes les que hi havia (no poques) eren per l'estil, però prop d'aquesta hi havia lloc on aparcar, i com que es tractava quasi d'un simple tràmit alimentari sense massa perspectives gastronòmiques, no vaig dubtar massa. Peguntat, l'amo del local em confirmà la disponibilitat de servir-me, si em conformava amb alguna de les coses que li quedaven perquè aquella vesprada tancava la temporada i estava acabant existències. Vaig seure i, amb una cervesa, vaig fer temps mentre a la cuina preparaven la carn. 'Especialitat en cuina asiàtica' vaig llegir que posava a l'entrada del breu espai interior.
Ho posava en francés, en el mateix idioma en què el propietari em parlava i en què jo li havia de dir moltes de les coses que no m'entenia. Sant Vicent ho feia millor això.
El xicot era amable i extrovertit. Xarrava molt i amb molta confiança amb els usuaris de l'altra taula ocupada. Quan em va dur el dinar em va preguntar en francés:
- És vosté... de Catalunya?
Els punts suspensius no els va pronunciar però li'ls vaig vore com un dubte, com si no s'atrevira a fer la pregunta. Feia calor, tenia fam, i no em veia amb força de posar-me a explicar-li història o sociolingüística en la llengua de Balzac. Vaig dir que sí i em vaig dedicar al plat.
A l'hora del café vam comentar alguna cosa sense transcendència i em va demanar d'on era. Encara feia calor, és clar, i per no entrar en detalls vaig dir que de València.
- Ah! Du Pays Valencian!
Això em va fer plantar les orelles. No és ja que no s'estranyara que jo li parlara en català, sinó que coneixia de l'existència del País Valencià. Aquell xicon no era un francés ni era un afrancesat del tot. Va començar a parlar-me mig en català, que ell era d'allà m'assegurà. En preguntar-li si era de Canet mateix em va dir que no, que era de Vinçà: la bases de dades se'm va disparar.
- Vinçà?... jo conec... crec que és de Vinçà..
Abans de decidir-me a dir el nom ell se m'avançà.
- Joan Miquel. Joan Miquel Touron!
- El de la llibreria de Perpinyà.
- Sí, sí. És germà del meu cunyat!
Tants locals com hi ha a Canet, i mira on vaig a parar. Justament la vespra havia visitat la llibreria i havíem estat tota la vesprada xarrant.
Al moment va arribar la mare del xicon, amb una xiqueta al braç, i de seguida li va fer l'explicació:
- És valencià i coneix a Joan Miquel.
- Oh! La família de la meua mare era d'Elda. Ho digué amb alegria, en un català rescatat del fons del cervell. M'entenia, però li costava mantenir-se en la parla.
- Ens van prohibir parlar català, i ara... Sort que Joan Miquel i els altres hi estan fent molta faena. Ells parlen sempre, sempre, sempre... Nosaltres també l'hauríem de parlar, però...
La cuinera va eixir. El seu aspecte explicava l'especialitat de la casa. Era també la dona del propietari i la mare de la criatura que la dona havia dut, en qui ressaltaven els trets de l'origen vietnamita de la mare.
- La nena anirà a l'escola catalana. Amb decisió ho afirmà aquella dona ja gran, a qui diríem que només quedava un solatge d'identitat, però que amb orgull el reivindicava encara que fóra en francés.
Vam xarrar una estona més, i després encara va acudir una germana seua, un poc més jove, que també en francés deia que volia demanar la doble nacionalitat per a no sé quina cosa de la filla. Doble volia dir francesa i espanyola, encara que ella hauria preferit un passaport català.
Tot això em feia pensar en com és d'estrany per a nosaltres entendre com es pot defensar la identitat havent abandonat la llengua. I en dir nosaltres vull dir els valencians de les reserves valencianoparlants.
El xicot era amable i extrovertit. Xarrava molt i amb molta confiança amb els usuaris de l'altra taula ocupada. Quan em va dur el dinar em va preguntar en francés:
- És vosté... de Catalunya?
Els punts suspensius no els va pronunciar però li'ls vaig vore com un dubte, com si no s'atrevira a fer la pregunta. Feia calor, tenia fam, i no em veia amb força de posar-me a explicar-li història o sociolingüística en la llengua de Balzac. Vaig dir que sí i em vaig dedicar al plat.
A l'hora del café vam comentar alguna cosa sense transcendència i em va demanar d'on era. Encara feia calor, és clar, i per no entrar en detalls vaig dir que de València.
- Ah! Du Pays Valencian!
Això em va fer plantar les orelles. No és ja que no s'estranyara que jo li parlara en català, sinó que coneixia de l'existència del País Valencià. Aquell xicon no era un francés ni era un afrancesat del tot. Va començar a parlar-me mig en català, que ell era d'allà m'assegurà. En preguntar-li si era de Canet mateix em va dir que no, que era de Vinçà: la bases de dades se'm va disparar.
- Vinçà?... jo conec... crec que és de Vinçà..
Abans de decidir-me a dir el nom ell se m'avançà.
- Joan Miquel. Joan Miquel Touron!
- El de la llibreria de Perpinyà.
- Sí, sí. És germà del meu cunyat!
Tants locals com hi ha a Canet, i mira on vaig a parar. Justament la vespra havia visitat la llibreria i havíem estat tota la vesprada xarrant.
Al moment va arribar la mare del xicon, amb una xiqueta al braç, i de seguida li va fer l'explicació:
- És valencià i coneix a Joan Miquel.
- Oh! La família de la meua mare era d'Elda. Ho digué amb alegria, en un català rescatat del fons del cervell. M'entenia, però li costava mantenir-se en la parla.
- Ens van prohibir parlar català, i ara... Sort que Joan Miquel i els altres hi estan fent molta faena. Ells parlen sempre, sempre, sempre... Nosaltres també l'hauríem de parlar, però...
La cuinera va eixir. El seu aspecte explicava l'especialitat de la casa. Era també la dona del propietari i la mare de la criatura que la dona havia dut, en qui ressaltaven els trets de l'origen vietnamita de la mare.
- La nena anirà a l'escola catalana. Amb decisió ho afirmà aquella dona ja gran, a qui diríem que només quedava un solatge d'identitat, però que amb orgull el reivindicava encara que fóra en francés.
Vam xarrar una estona més, i després encara va acudir una germana seua, un poc més jove, que també en francés deia que volia demanar la doble nacionalitat per a no sé quina cosa de la filla. Doble volia dir francesa i espanyola, encara que ella hauria preferit un passaport català.
Tot això em feia pensar en com és d'estrany per a nosaltres entendre com es pot defensar la identitat havent abandonat la llengua. I en dir nosaltres vull dir els valencians de les reserves valencianoparlants.
D'això d' en Balzac algú em diu que son pare era occità i que ho perdè tot,si no ho vaig entendre malament per occitanista, i el fill aquest Balzac, va sortir de la misèria escribint en la llengua de Balzac,..........i és que aquests Imperis no tenen res seu, fixa't aquestos d' ací baix ,ara resulta que Cervantes era Sirvent i era valencià i com diu ell mateix al pròleg en castellà el Quixot una traducció, una traducció del valencià.....no hi d' altre opció.
Que no tenen res seu!!!
Com esteu?
però molls, ben molls...i remullats de dalt a baix.
Nosaltres també estiguerem en la llibreria Catalana de Perpinyà aquest agost. Però apart d'allí no sentirem parlar català. Potser va ser que estiguerem massa poc temps. Ara això si, en sentir-nos parlar en Elna ens donaven directament els fullets d'explicació en català...
Enhorabona per la troballa. De premi. Bingo.
una abraçada
PS: anit vaig plorar amb el vídeo que ens vas desar de matinada, com un lladre de sentiments.