Dissabte proposava als lectors d'aquest bloc que participessin d'un diàleg i diguessin la seva sobre el referèndum de l'Estatut. Avui VilaWeb se'n fa ressò, i crec que la difusió ajudarà a arribar a més gent. Estic molt content de la resposta participativa, i volia agrair-vos-ho.
Anit, quan teníem prop de 80 comentaris, vaig fer una anàlisi ràpida i un recompte d'urgència. Hi havia 13 lectors que anunciaven que votaran no en el referèndum previst per mitjans de juny. El vot nul era l'opció de 5 lectors, mentre que 2 dubten entre el no i el nul i un altre es movia entre el nul i l'abstenció. Només 2 opten per l'abstenció i 1 per votar en blanc. El no guanya, i entendreu que no estem parlant d'un no anticatalanista ni conservador.
Dels tres perfils de gent que m'envolta que descrivia en l'anotació de dissabte, el primer, que és aquell que acabarà votant que sí perquè l'Estatut del 2006 serà millor que el 1979, no hi ha gaires seguidors. De fet, cap dels lectors que han escrit comentaris és partidari de votar sí en el referèndum. Ningú, i convindrem que això deu ser molt simptomàtic, si bé aquest bloc no té cap valor científic. És la sensació que explica Vicent Partal en el seu bloc després d'esmorzar amb un conseller del PSC. És com si els partits que promouen el sí anessin per un costat, i determinada realitat social (que no tota) per un altre de molt allunyat. Massa distància. Preocupant.
Els lectors d'aquest bloc que han fet els seus comentaris (més endavant faré una tria de frases i reflexions) coincideixen en el seu malestar amb la classe política. La indignació predomina, i molts reclamen unitat per evitar la dispersió entre el no, el nul, el blanc i l'abstenció. Una dispersió que perjudicaria clarament el vot sobiranista, l'esperit del 18-F i les seves seqüeles.
Alguna cosa s'està movent, i la plataforma sobiranista tindrà un paper important, decisiu diria jo, en l'articulació d'un vot unitari que eviti la dispersió d'energies i vots. Té sentit que el no catalanista, sobiranista i/o independentista s'afegeixi a l'anticatalanisme més recalcitrant? Té sentit instigar l'abstenció d'un procés que hauria hagut d'il·lusionar el catalanisme polític? Què representa anar amb un vot en blanc, símbol d'equidistància o covardia? Cada dia que passa va guanyant cos l'opció, comentada en aquest bloc des de fa dies, de votar sí a l'Estatut. De fer un vot positiu, valent i sobiranista. Caldrà votar sí, finalment. Però no us equivoqueu. M'estic referint a votar sí a l'Estatut... aprovat pel Parlament de Catalunya!
Escriu un lector anònim en els comentaris: "No hi ha cap altra opció que fomentar un vot nul amb papereta pròpia, i missatge integrador-massiu." En Jordi, en un altre comentari, afirma: "Crec que si es fés una bona campanya pel vot nul, amb paperetes per exemple on digués que es dóna un vot afirmatiu a l'Estatut aprovat pel Parlament, doncs potser m'hi apuntaria."
Si el debat se centra en el no o el nul, l'opció serà poc atraient. Cal donar-li la volta, i plantejar un vot de sentit sobiranista que lligui amb l'Estatut i la il·lusió col·lectives generades el 30-S per la unitat del quadripartit al Parlament. Qui s'hi pot oposar, al marge dels aparells i partits d'un sí de circumstàncies? A part de la plataforma que va promoure la històrica manifestació del 18-F, la insatisfacció amb l'Estatut resultant de retallades i pactes inconfessables s'expressa també en entitats influents com l'Òmnium Cultural, que farà un referèndum intern per acabar-se de posicionar. Mentrestant, van fent camí l'Observatori de l'Estatut, els que clamen No en el nostre nom i els que recorden que l'estació final és la independència, com l'historiador Oriol Junqueras en aquest article.
Nous blocs i taula rodona virtual
Ahir vaig participar en una taula rodona a les primeres Jornades de Joves Periodistes dels Països Catalans, organitzades per l'Associació Catalana de Premsa i Comunicació Jove, amb la col·laboració del sindicat Estudiants en Acció. Compartia taula amb Joan Camp, director de Racó Català i Xavier Rius, director d'e-notícies.
Per cert, recentment he incorporat als enllaços els blocs de dos polítics. Es tracta del conseller portaveu d'ERC a l'Eixample de Barcelona, Ignasi Llorente, que estrena aquest bloc. L'altre és l'economista, professor universitari, regidor de Tortosa i president del Consell Comarcal del Baix Ebre, Ferran Bel, de CiU, amb aquest bloc. El degoteig blocaire republicà és continuat, mentre que les incorporacions de blocaires de CiU són més lentes, si bé últimament persistents. Benvinguts i felicitats.
Ara m'has deixat parat, i això de pensar que vas compartir taula amb l'amic Javier Tejedor Rius em fa morbo. Com va anar? així al natural és un reflex del que expresa el seu panflet digital? I és jove periodista? I quien és el...
Has dit Rius?
Suposo que ja coneixeu
<A HREF="http://ebruticies.blogspot.com/">
http://ebruticies.blogspot.com/</A>
Al principi quan va començar a Blocat vaig pensar que l'avia fet el mateix e-notícies, però després ja he vist que no... ja veureu perque dic que no.
La veritat és que encara no he rumiat seriosament sobre un vot "nul" amb un missatge que no fos el de la independència, però d'entrada no m'agrada gens. En un comentari del teu altre post (per cert, la majoria dels comentaris dels lectors ja no es veuen!) vaig explicar que estava disposat a abandonar la meva opció preferida si l'independentisme es posava d'acord en una altra sempre que aquesta altra fos valenta. Aquesta opció que proposes, que és la mateixa que un columnista de La Vanguardia va dir que ERC estava estudiant, no que no m'ho sembla, de valenta.
L'atractiu del vot per la independència està precisament en la seva contundència i, sobretot, en el fet que s'apropia del referèndum i el posa al nostre servei. Si hi poséssim el missatge que tu suggereixes li estaríem llevant tota la força del segon argument i la del primer quedaria tocada. Com que l´única utilitat d'aquesta mena de vot és la seva força intrínseca -ja que no en té de legal-, en llevar-li el deixes despullat.
Bé, de moment això són més aviat impressions que opinions, però crec que el fons és sòlid: la importància d'un hipotètic vot amb missatge rau en el fet de deixar clar que finalment hem passat de creure que "l'aeroport acosta la nació" a pensar que "és l'aeroport que acosta la nació" i aquest salt qualitatiu sí que és com per plantejar-se'l. (Llegiu-vos la reflexió que sobre això fa en Salvador Cot en el seu article d'avui a l'Avui http://www.avui.cat/avui/diari/docs/index4.htm . Imprescindible, de de bo)
I d'altra banda, si es decidís que es fa el "nul" amb això de "volem l'estatut del 30-s" jo tindria un bon problema perquè resulta que jo no el volia, aquell estatut, tampoc! Aleshores què hauria de fer, votar dient que vull una cosa que no vull tot fent servir un vot que -penso jo- políticament tindria un impacte menor i que legalment afavoreix que me n'encolomin un altre que resulta ser un bunyol llefiscós? Doncs anem bé per anar a Sants...
Votem sí, sí a l'Estatut aprovat pel nostre parlament!
Com diu l'Orial Junqueres en l'article d'avui, a mi tampoc em semblava suficient, però sí acceptable, un gran pas endavant i un estatut de consens.
Il·lús de mi, ja ho veia: 25 anys amb aquest Estatut, i després el pas que ens falta, l'autodeterminació.
És per això que no vull 25 anys més amb un estatuet fet a la mida de Madrid.
Posem-ho clar: "vot a favor de l'estatut aprovat pel parlament".
Aquest estatut es pot tombar
i s'ha de tombar. El problema per fer-ho són les desavinences dels qui hi estem
en contra. Podeu pujar-hi de peus que d'això també se n'encarrega alguna mà
oculta. No pot ser que hi hagi quatre opcions diferents per rebutjar el nou
estatut. La societat civil organitzada, i no pas els partits, que ja s'han
acomodat a les seves prebendes, ha de liderar una opció clara i majoritària,
igual que va liderar la manifestació del 18-F.
Dos apunts. Primer: com bé dius, la distància entre la classe política i la civil és massa preocupant. Segon: Donar la raó al comentari de l'enric. Aquest referèndum ha de servir per llançar un sí a Catalunya. A veure si el 18-F va ser realment l'embrió d'alguna cosa que el poble català pugui aconseguir.
Bé, ara veig que has rectificat el títol del teu post i hi has posat "Sí al nostre Estatut".
No entenc aquest títol ni el que havies posat fa uns minuts. No en tenim cap de "nostre" d'estatut. Si penses que l'estatut del 30 de setembre és "nostre", explica'm qui l'ha "regalat" als espanyols, perquè, a fi de comptes, són ells, els espanyols, els beneficiats d'aquest "nostre" estatut...
"El debat se centra en el no o el nul, l'opció serà poc atraient" afirmes. A mi el no m'atrau ben poc perquè és un vot rabiüt, inútil perquè guanyarà el sí.
Ara bé "poc atraient" votar per la Independència de Catalunya? No em sebla gens equiparable el vot dels malcontents amb quins els han traït la seva confiança --vot "no"--, amb el vot dels qui ens afirmem en la voluntat de viure com volem viure, és a dir com a homes francs, lliures de servituds i d'esclavatges imposats --vot "nul"--.
Per a poder, primer s'ha de voler. Els espanyols van a la seva, que hi votin no o sí, ja s'ho faran.
Nosaltres podem, i volem, anar a la nostra: votarem per la Independència de Catalunya.
Els catalans no n'apendrem mai? Estem tornant a caure en l'error de sempre.
Perquè carai hem de donar per fet que guanyarà el si? Perquè sempre perdem? I es clar que perdem, encara no sabem ni la data del referèndum, ni el resultat final de l'estatut, ni què votarà ERC ni la majoria d'organitzacions importants, però ja sabem que guanyarà el si.
Si a hores d'ara ja estem tant pescimistes com volem motivar a la gent a fer res de res. Doncs a mi no em dona la gana donar per fet que guanyarà el si. Potser sóc massa optimista però si no puc somiar una miqueta en què les coses poden ser millors val més que em canvïi de país.
Si és impossible que no surti "si" a l'Estatut no cal que seguim treballant per la independència ja que està infinitament per sobre.
El meu germà Xavier (entre altres coses és periodista) m'ìnforma del següent:
El president de la Generalitat ha
afirmat aquest dijous al programa matinal de Catalunya Ràdio que es donaria per
satisfet que els resultats del referèndum de l'Estatut fossin d'una participació
que arribés a la meitat del cens, i dins d'aquests votants, un 70% optessin per
fer-ho de forma favorable al projecte de llei.
Fent un ràpid càlcul, la
conseqüència seria que poc més d'un de cada tres catalans (un 35% del cens)
hauria de votar "sí" per tal que Maragall considerés que l'Estatut ha obtingut
un bon resultat. Maragall es conforma que l'Estatutet sigui aprovat per menys
votants que els que van aprovar l'Estatut de Sau. Les xifres canten:Estatutet 2006. Previsions de
Maragall:
(Les dades, aproximades, provenen del cens del
referèndum de la Constitució europea de 2005)
Electors: 5.208.248
Votants: 2.604.124 (50% d'electors)
Sí (70% votants): 1.822.886 (35% d'electors)
Vol dir que Maragall, que ja deu tenir dades i
enquestes de projecció fiables, ho veu malament i surt amb esperit de derrotat.
Només cal que, gràcies al vot nul, li acabem de donar una empenta i aquest
Estatutet se'n vagi a pastar fang.
I de passada, se'n vagi a pastar fang el Regne d'Espanya i els quins cometen el mateix error de certs catalanistes (Cambó, Roca, etc.) de voler-nos-hi encaixar tot salvant-lo, afegeixo.