Algú m'ha fet arribar la seva queixa: "tens el Camp molt deixat!" I sí. L'he tingut abandonat durant setmanes. La calor, la feina, el cap. Avui, marededéu de setembre, agafo l'aixadell i vinga...Mentre ningú en tenia cura, d'aquest camp dit de l'Erra, hi han anat creixent males herbes. Ortigues baleres, ortigues petites, ortigues bordes, estramoni. Aquest estiu ha estat irregular. Ha fet calor, ha fet fresca, ha plogut... les herbes amunt. Per això avui, marededéu de setembre, tornat de vacances, amb el cap ple i el cos sacsejat, aixeco l'aixadell, com han fet tots els meus avantpassats, i començo a cavar. Arrenco. Arrenco. Arrenco. L'esquena, però, la meva esquena, ja no és com la dels meus avantpassats. I l'aixadell, el podré deixar d'herència al meu fill? Perquè ara no permetem que la canalla encengui mistos, faci punxa al llapis amb una navalla, aixequi un aixadell... no, ai no! Però, sense manies, els fiquem dins d'avions, els fem nedar en piscines fondíssimes, els deixem en mans de mestres desconeguts... res, coses meves.
Avui, doncs, festivitat de la Misericòrdia, de la meva estimada Queralt, de les Txells, les Tures, les Núries, les Quarts, les, les, les, avui aixeco l'aixadell i anuncio, als quatre vents, que d'aquí poc tindrem un Camp de l'Erra net, cavat i florit, i no aquest jardí abandonat que ni el Santiago Rusiñol voldria pintar. Senyor, senyor, com passa el temps!
Isaac