Dins aquella classe amb uns vidres entelats per la pols, a dues passes de la mar i de la garriga, hi entrava la primera llum inaugural de l’estiu, tan excessiva i tan intensa que tot l’ambient agafava unes tonalitats lluents i enlluernadores. Fins i tot les ombres m’enlluernaven. Acabava de fer disset anys. Havia aprovat la selectivitat. M’havia matriculat a filosofia. I ara se m’obrien d’ampit en ample dos mesos de vacacions en què podria fer tot allò que m’agradava i duia endarrer: dormir fins a la mala hora, nedar, escoltar música, passejar, llegir, veure pel·lícules antigues, escriure pardalades i algun vespre anar a les festes d’un poble qualsevol per ballar una estona amb la colla de l’institut que m’havia amenaçat amb venir-me a treure d’aquell lloc aïllat de Pederna on em deien amb un poc de mala llet que em convertia en una salvatge. Quan havia comentat a la meva amiga coral Antònia que el fet de partir amb mumare a la caseta que ens havia deixat la padrina Guda damunt el caló de na Salada era el meu cel, ella em va mirar com si fos una extraterrestre. Vull passar dos mesos matant el temps i mirant la mar, vaig afegir com qui amolla que pensa fer un conjunt d’assassinats en sèrie. Et moriràs d’avorriment, aquest llogaret està deixat de la mà de Déu, quatre vells xarucs i un parell de famílies renoueres amb infants que ploren tot el sant dia. Si no hi ha ni una pensioneta de mala mort. Tota la moguda és a la Colònia. Pederna és el desert. Per matar el temps no hi ha res millor que la memòria, i pensa que a Pederna hi tenc tots els meus records d’infantesa. Antònia em mirava com si hagués perdut el cap.

Vaig notar que Sebastià es dirigia cap a la meva personeta, que s’havia embadalit en cabòries i quimeres mentre ell explicava: el narrador no té per què cercar la unitat de l’ésser d’una manera articulada, discursiva, sistemàtica. Li basta una suggestió, una al·lusió d’una rica xarxa de metàfores. Què et sembla, Clara, aquesta idea? Sé que vaig tornar vermella i em vaig posar a tremolar com si m’haguessin atrapat en el moment del crim. I ell, just davant per davant, aquell desconegut de dits llargs i meula continguda, em somreia amb unes dents blanquíssimes i em donava confiança amb uns ulls d’un verd fosc que emetien estrelletes efervescents. Estava a punt d’acubar-me. I vaig sentir la seva veu de molt enfora que mormolava amb una música fonda: voldria dir que cap definició no pot formalitzar aquesta força. Totes les mirades — na Joana del forn Gornal, el fill dels Santaner, en Miquel de Los Pinos, na Maria Àngels Ventayol, en Jordi del Pou Fondo, na Beleta Organyà i en Sito Gual— s’incrustaren en aquella còrpora que acabava de salvar-me la pell en dècimes de segon. En Sebastià el va mirar fent cara d’enfadat. No et demanava res, a tu. I jo com si sortís d’un somni em vaig llançar: Cal condemnar el lector al misteri. El narrador no ha de donar respostes, només invitacions, moments immòbils en què l’acció s’obre cap d’altres perspectives. No va per aquí la cosa? El narrador ha de tenir una cura infinita dels petits detalls que donen el gust a la vida. Ufff! En Sebastià em mirava com si hagués fet un ou de dos vermells i el desconegut em feia l’ullet com si en el truc haguésssim fet la jugada que ens convertia en els guanyadors de la partida.

Has llegit el Diari d’un desesperat de Friedrich Reck? Va ser aquesta la primera pregunta que em feres quan sortírem d’aquella classe i tu m’esperaves davall un pi ver que tenia unes branques gruixades que quasi tocaven en terra? Et vaig tornar a mirar les mans i em varen entrar ganes d’acaronar-les, de sentir-les, de parlar només amb els dits, sense paraules. Allò em va sorprendre a mi mateixa. I sense saber com ja havia pujat a la teva yamaha i volàvem per la carretereta plena de sotracs ran de mar cap a les dunes de la Ribalera on hi havia l’illot amb el cementiri dels fenicis que era un dels meus llocs secrets i sagrats. Com vares poder penetrar en la meva vida amb aquella energia íntima quan no t’havia donat cap fita i semblava per un enigma estrany que coneixies els itineraris de la meva cartografia personal fets anys rere anys des de la meva infantesa? No vivies a Pederna sinó a una urbanització nova —Mariterra— a prop de la Colònia. Havies sabut que es feia el curs per un rar atzar: t’aturares al bar Los Pinos per beure un aperitiu i veieres aquell cartellet fet a mà amb retolador que hi havia rere la barra. Per què aquell primer dia parlàrem només d’ocells i peixos? Rossinyols, congres, merles, serrans, verdums, escórpores, cardines, pagells, sebel·lins, caps-roigs, pagres, verderols, déntols, rajades...

Fou un començament de faules vencedores. La setmana següent mumare no em va veure el pèl en tot el dia. No se’n podia avenir. Has romput tots els teus propòsits amb aquesta sortiguera fresca, m’amollava. No volia contar-li res, però ella ho intuïa quan em veia com em vestia i m’arreglava, com em posava la roba millor, com bullia el meu esperit quan li contava els amics del curs, els exercicis que feia, les excursions culturals que organitzàvem, les eixides nocturnes. Ella sempre havia estat una dona molt lliberal que d’ença de la mort de mon pare feia dos anys per mor d’un infart traïdor es consagrava a les seves traduccions de l’anglès i a jugar a bridge amb unes amigues que no sé d’on es treia i que li ocupaven el temps. Dúiem unes vides molt independents i això em permetia dedicar-me tota a Daniel. M’havia enamorat de Daniel amb fervor, amb fúria, amb alegria, amb passió, amb tendresa, amb follia. Em sentia com la protagonista d’uns versos de Llorenç Moyà. I els hi copiava i els hi llegia: —Oh vent mític, vent donzell! / Mon cor tothora t’espera, / com la gelosa que viu / abocada a la finestra.  / I et pressent en els serrells / de la pluja matinera,  / i quan passes, traïdor, / de puntetes, els capvespres, / perquè se n’adoni sols,  / encobridora, la gespa. / Et pressent dins l’alta nit, / lligant-te la cabellera, / quan t’ajaces dins la mar / i passar de llis no et reca... / I com la gelosa, estic / abocat a la finestra.

Abocada a la finestra d’aquest edifici asèptic i fred mir com cau la pluja amb una aigua de clauet com la de les primeres tempestes fortes que assenyalaren el final d’aquell estiu dels meus disset anys a Pederna. La claror tardoral sura entre les fulles dels plàtans d’aquest gran jardí tancat que a poc a poc s’esgrogueeixen com jo mateixa i que qualsevol bufada de vent convertirà en estora àuria i trencadissa. Com jo mateixa, també. No és un llibre de llàgrimes el que voldria escriure sinó tot el contrari: unes notes en què les imatges belles sorgissin tan alegres i tremoloses com acabades de viure, un diàleg de veus nuades com les de Daniel i jo que diguessin el que hi pot haver de més vertader entre els éssers, una germinació de pensaments seus i meus que reflectissin aquell desig de compartir que ens amarava. Compartir moments, cossos, sentiments, desitjos, sensacions i anhels. Un mur contra l’oblit.

Com podria contar aquells dos mesos de deliri? Com podria dir les voltes que fèiem agafats de la mà capaltard pel passeig dels pintors? Com podria escriure els plers d’aquelles besades que em baldaven d’un gust de frenesia que no havia sentit mai? Com descriure aquells dies i aquelles nits, a la casa dels seus pares que havien partit de viatge, quan vàrem boixar a tots els llocs d’aquella mansió: al jardí, a la cuina, a la sala d’aigües, al llit, a la piscina, dins les estables, damunt la gespa, al hall i, sobretot, primer de tot, inici dels meus plaers, damunt aquell munt d’alga arrecerats rere les dunes de la platja privada? Com descriure aquella harmonia dels cossos i els pensaments, de les escriptures i els desitjos que ens duia a un cel nou i a una terra nova, un apocalipsi de frecs i de besades que semblaven que no s’havien d’acabar mentre visquéssim? El final de l’estiu arribà amb les tempestes. I ja ho veus, vint anys després els mateixos ulls i les mateixes mans recorrent dins el record exacte el munt d’alga arrecerat de la meva platja privada. Justament ara que els metges m’han posat data de caducitat. Ara que faré el mateix camí que va emprendre l’any passat Sebastià Servera, el teu amant de tota la vida. On aurait pu s’aimer longtemps, longtemps, longtemps. Puc assegurar que la pluja tenia gust de cendra salada quan ell va desaparèixer.

[Aquest text va ser publicat al suplement "La Almudaina" del Dario de Mallorca el dia 5 de setembre de MMX]