Enguany la Diada nacional ofereix símptomes evidents de final de cicle.
El primer, el cartell commemoratiu encarregat pel mateix govern. Un garbuix inintel·ligible encarregat a un artista conceptual que dibuixa negre sobre blanc allò que la màxima institució del país transmet a la ciutadania. Potser hauria estat més adient un mural propi del realisme socialista atesa la recent visita presidencial a la Xina comunista, paradís del capitalisme salvatge i la pirateria industrial, però no ha estat el cas.
El segon, el discurs contra-independentista que aboquen contra aquesta aspiració -sentida per cada cop més catalans- els polítics instal·lats a l'ordre establert, espanyol i autonòmic (fins i tot els que són diputats de partits teòricament favorables al dret a decidir). Després de la manifestació del proppassat 10 de juliol resulta evident que existeix un creixent independentisme sociològic (que s'expressa fonamentalment a través d'iniciatives cíviques) però que no troba referents polítics sòlids que ofereixin una via creïble per arribar a l'Estat català.
El tercer, com a resultat de l'anterior, les expectatitives electorals de les opcions independentistes són més aviat modestes en relació a les seves potencialitats. El vot independentista no es concretarà fins a última hora i tot fa preveure una disputa específicament intensa en aquest sector de l'electorat. Està en joc l'aparició a la vida institucional de noves formacions com Solidaritat o el que queda de Reagrupament i veure fins a quin punt arriba el declivi d'Esquerra.
El segon, el discurs contra-independentista que aboquen contra aquesta aspiració -sentida per cada cop més catalans- els polítics instal·lats a l'ordre establert, espanyol i autonòmic (fins i tot els que són diputats de partits teòricament favorables al dret a decidir). Després de la manifestació del proppassat 10 de juliol resulta evident que existeix un creixent independentisme sociològic (que s'expressa fonamentalment a través d'iniciatives cíviques) però que no troba referents polítics sòlids que ofereixin una via creïble per arribar a l'Estat català.
El tercer, com a resultat de l'anterior, les expectatitives electorals de les opcions independentistes són més aviat modestes en relació a les seves potencialitats. El vot independentista no es concretarà fins a última hora i tot fa preveure una disputa específicament intensa en aquest sector de l'electorat. Està en joc l'aparició a la vida institucional de noves formacions com Solidaritat o el que queda de Reagrupament i veure fins a quin punt arriba el declivi d'Esquerra.
Sobre el discurs contra-independentista, crec que és hora de fer-los-hi saber a tots aquests profetes de les excel·lencies de pertanyer a Espanya i de les maldats d'una Catalunya independent, que no han de patir! amb una Catalunya amb Estat propi, ens caldran, a més de diputats, també senadors i, sobre tot, molts embaixadors i consols per als més de dos-cents estats que hi ha repartits pel món. A tots aquests del PSC i de CiU que temen quedar-se sense escó a Madrid o a Barcelona, que no pateixin, els hi donarem una embaixada vitalícia! podran continuar vivint de la política i no s'hauran d'amoinar pel seu futur. Pot ser així s'oblidaran del seu discurs contra-independentista
salut!
En canvi Déu no es sap ben bé si existeix, al igual que el sexe del àngels.
Així encara sabent que els principals diaris s'han adonat que Déu no es dona de menjar, ans al contrari els diaris saben que viuen de les violacions contra els deu manaments i per tant pensen que en realitat el Dèu amb pensaven que haurien de creure i veuen amb el dia a dia no existeix, ni sembla que ha creat res com a tal, és pura imaginació humana.