S’han posat moltes etiquetes a la literatura que neix de la pretensió de
realisme més propera a la saviesa popular i, sovint, han estat pejoratives. La
coexistència amb el que s’anomena gran literatura resulta difícil. L’origen de
l’anecdotari toca en excés de peus a terra: com podria relacionar-se amb
l’excel·lència que suposa la imaginació literària?
Sempre tinc molt present una teoria borgiana, segons la qual en canalitzar
els records a través de la memòria se’ns hi barregen tot tipus d’episodis
viscuts. La vida quotidiana, les vides que ens expliquen, les que rebem a
través del cinema, dels llibres, de la televisió, dels somnis, sí dels somnis,
o les pròpies cabòries. Tot aquest material ens és tornat després per la
memòria, dins d’aquesta mixtura d’experiències que anomenem memòria.
Dit això, com podria ser més important la imaginació que la realitat?
Més aviat fem literatura a partir d’un totus revolutum, i la realitat
més pedestre en depèn, també, de la nostra manera de veure les coses. El que
importa, fonamentalment, és el llenguatge. No és un altre el vehicle que fem
servir per crear històries a partir de realitats múltiples i canviants. 
Pensava necessari aquest llarg preàmbul per parlar del llibre de relats El falsari, de Toni Orensanz. El seu punt de partença és la realitat més
precària i fixada a la terra, la saviesa popular feta anècdota, els fets
explicats no pels que dominen el llenguatge sinó per aquells que el fan servir
d’una manera quotidiana. És el poble, un poble molt concret, a més a més, qui
té la veu en aquest llibre singular. La veu, però no la paraula. Si voleu
dir-ho d’una altra manera, no té l’escriptura.
La importància d’aquestes reflexions tenen a veure amb què Toni Orensanz
relata en El falsari històries de la memòria popular, de vegades
anècdotes senzilles, de les que s’expliquen als bars davant d’un aperitiu. No
és cap novetat, ben cert. Hi ha molts llibres que neixen a partir d’aquests
postulats, que juguen amb la suposada autenticitat d’allò que ens arriba
directament de la veu del carrer.
Quina és la diferència, la subtil i alhora enorme diferència, que marca
poderosament El falsari? El llenguatge. Orensanz treballa les anècdotes
fins aconseguir peces literàries d’excepció, sobretot aquelles en què la
validesa del que expliquen transcendeix l’acudit o el xafardeig. El millor
exemple del llibre seria el primer text, “Carlicos i companyia”, on l’autor
articula una sucosa història al voltant d’un roc que presideix un dels carrers
del poble. Però no és l’únic text que ens crida l’atenció. N’hi ha d’altres:
“Javier Rull Ardèvol, Grillet” o “Joan Ferrer, Cagabitllets”, per
esmentar-ne dos.
Hi ha un aspecte, però, que sorprén d’El falsari. Orensanz encara
intenta reblar el clau fent servir el model de llengua particular del poble de
Falset, un català local amb el que, miraculosament, aconsegueix la fita de
l’excel·lència literària.
El falsari és un gran llibre, ple d’anècdotes inoblidables,
un llibre també que se’ns fa molt breu i que ens deixa delerosos de més
notícies, i més freqüents, d’aquest autor.
__________________________
Toni Orensanz, El falsari, Valls, Cossetània, 2010, 105 p.
(Publicat al Serra d’Or)
