rpala |
dilluns, 6 de setembre de 2010 | 11:47h
Aquest cap de setmana l'hem passat per l'Empordà, fent parada i fonda al festival Acústica de Figueres. Un esdeveniment que, aquest any, s'ha transformat en una mena de 'very best' de la temporada, un resum del que ha donat de si el curs 2009-2010 pel que fa a la producció catalana. Hi han passat tots els espectacles que més han girat aquests mesos d'estiu: l'enèrgic i rodat directe de Mishima, el nou projecte elctroacústic de Sanjosex, l'espectacle amb banda d'Els Amics de les Arts –autèntic fenomen popular de la temporada–, Roger Mas i les cançons d'A la casa d'enlloc en format despullat o el xou conjunt entre At Versaris i Asstrio. Una reflexió a fer és: què hauria passat si algun festival hagués fet un cartell fa quatre o cinc anys amb aquests artistes? [Més]La resposta és ben senzilla: fa quatre o cinc anys, pretendre muntar un festival com l'Acústica, amb una clara vocació massiva, programant cinc propostes com les que hem esmentat com a caps de cartell, hauria estat sinònim de punxada segura. Ara, el problema és que els diferents espais de Figueres –plaça de l'Ajuntament, plaça Josep Pla, plaça Museu Dalí– gairebé que es queden petits per acollir el públic. Un exemple diàfan va ser el directe d'Els Amics de les Arts, on pràcticament no es podia ni respirar. D'acord, el festival es fonamentava també amb ganxos comercials de l'estil de Delafé y las Flores Azules o Bimba Bosé, i amb propostes pròpies d'una festa major –respecte màxim per les festes majors, els llocs on passen les coses veritablement importants a Catalunya– com Sabor de Gràcia. Però el cas és que l'Acústica ha configurat un cartell amb un gruix de propostes en català que sense renunciar a la qualitat tenen l'ambició d'arribar cada cop a més gent. I ha triomfat com el bollicao.
Què ha canviat? El país? Els programadors? El públic? Potser sí, però apuntem també cap a una altra direcció: el que ha canviat són els músics i la forma que tenen d'enfrontar-se al seu treball. En els últims anys hem vist que és possible fer bona música, fer-la en català de forma natural i sense haver de donar explicacions, i a més arribar al gran públic. D'acord, potser no al GRAN públic en majúscules, però si a un bon gruix de la població. Aquest canvi de xip, que potser els músics han fet més tard que el propi públic, fa que poguem preveure que la cosa anirà a més. I aquí, amics, és quan comencen els problemes. Combinar creixement i coherència artística és el principal repte. No cremar-se, no voler exprèmer ràpid tot aquest talent, construïr una escena sòlida, que deixi per al futur alguna cosa més que un grapat de cançons i el record que hi va haver un temps en què vam ser grans i guanyàvem diners fent música.
Aquest és el gran repte d'aquesta generació de músics, i també, i llegiu això que segueix com una autocrítica, el repte d'una generació de periodistes que n'hem de deixar constància de forma realista i sense triomfalismes. Mirant de fer una feina força difícil: la de dir que les coses es fan bé quan es fan bé, i que es fan malament quan es fan malament.
Algú pagaria per anar a veure aquesta olla barrejada amb ingredients de qualitat tant diversa si fos un festival de pagament. Ni de conya!
Continuant amb el cartell i tirant una mica d'aigua al vi de l'argumentació d'en Roger. Els grups que destaques, en el cartell, els coloquen cap avall i en petitó. El públic encara no està prou madur.
També fa gràcia que un Festival es digui Acústica i el 90% dels concerts siguin electrificats d'una manera descomunal i que evidentment tampoc en feu mai cap referència. Ja ens agradaria que els concert fossin acústics potser així sonarien millor.
Finalment dir que estic d'acord en què la qualitat dels nostres artsites és superior i que cada vegada assisteix més públic a aquest tipus de concerts tot i que cal recordar que a la gent encara li costa molt comprar tiquets. Ja tenim formats els músics, i el públic. Ara només ens falta formar als crítics musicals.
vaia tela amb els amics de les arts!
d'entrada dir que molts dels que hi érem vam trobar que estava mal organitzat, que la línia de programació no tenía cap mena de lògica i que les solapacions éren fatals.
D'altra banda hi ha hagut propostes que han girat moltíssim aquest any que no hi éren reflectides com per exemple: Joan Colomo o Maria Coma que hauríen estat molt més ben rebudes que grups com el niño de la hipoteca, Mine, quim vila o la porta dels somnis...
Està molt be intentar fer veure que tot el panorama està trionfant, però nosaltres hi érem i molta gent pensava com nosaltres. Ha estat be, però realment dels mil grups només valíen la pena Mishima, Love of Lesbian, Quimi Portet, Roger Mas i Sanjosex.
Crec que ha estat un festival mal organitzat i on comparteixen cartell la d'Ojos de Brujo, Mishima, El niño de la hipoteca, asstrio, miquel abras i elèctrica dharma... no se, a mi no em sembla un luxe precisament, sinó un caos sense lògica.
Jo crec que la gràcia de l'acústica també és que fa 4 i 5 anys, també havia programat aquests grups que ara triomfen. L'Acústica està al dia, i a la vegada, no oblida (per comprovar-ho, només cal fer un cop d'ull a les programacions d'altres edicions).
Pel que fa a la crítica de crítics, trobo que tens raó!