Fa uns quants anys vaig tenir l’ocasió de treballar per una empresa de serveis lingüístics com a traductora i col·laboradora. Una de les meves tasques era la de transcriure els discursos, presentacions, entrevistes i altres parlaments del conseller Castells, a qui vaig acabar anomenant, en broma, el Senyor de les Infraestructures. He de dir que la majoria d’aquestes xerrades –ja fos una ponència o una intervenció en un debat o en algun programa de ràdio- giraven al voltant d’un tema: tot el que faria el tripartit un cop cobrats els diners que li tocaven a Catalunya en virtut del nou Estatut. El senyor Castells s’omplia la boca parlant de xifres astronòmiques i de totes les grans inversions en infraestructures (la seva paraula preferida) que es podrien fer amb aquells diners que ens devia l’Estat. El primer any, es veu que no s’havia cobrat tot el que tocava perquè a l’hora de fer les negociacions havien badat però que ara que ja havien après la lliçó, el curs següent anirien preparats i Espanya hauria de compensar-nos. Farem això i construirem això amb els milions i milions d’euros que ens pagarà l’Estat... Aquest era, semblava, el gran assoliment polític de Montilla i companyia: la promesa d’uns diners i unes inversions que ens tocaven amb el nou estatut i que cap govern anterior havia aconseguit del Govern Central. A base d’escoltar el senyor Castells repetir-ho un cop i un altre, al final gairebé te l’arribaves a creure. Però malauradament, mentre presumien de tot el que farien, la gerra va caure a terra, es va trencar i la llet es va escolar per la claveguera. No sé jo, però a mi em sembla que no es pot construir el govern d’un país sobre “castells en l’aire”. Moltes promeses i toquem fusta perquè les coses surtin bé. Així no es fan les coses, senyors.
Apunts i entrades relacionades amb Argentina, un país amb el qual m'uneix una química molt especial i pel qual sento una estima profunda per la seva terra i sobretot per la seva gent.
Pel·lícules totalment prescindibles i que tenen un punt d'irritant per la decepció que suposen. Pel·lícules que són al llindar de Quina merda!, però hi ha aspectes que les salven.
Comentaris sobre obres que no consten al cànon de la literatura catalana, i que generalment no mereixen de no ser-hi. La paraula "anticànon" vol dir això, que sóc en contra d'un cànon que oblida autors de la talla dels que tracto.
La Fundació Palau es va inaugurar al mes de maig de l’any 2003 i té com a vocació conservar, exhibir i difondre el fons artístic i documental de Josep Palau i Fabre.
Fa uns quants anys vaig tenir l’ocasió de treballar per una empresa de serveis lingüístics com a traductora i col·laboradora. Una de les meves tasques era la de transcriure els discursos, presentacions, entrevistes i altres parlaments del conseller Castells, a qui vaig acabar anomenant, en broma, el Senyor de les Infraestructures. 
