frechina |
diumenge, 5 de setembre de 2010 | 20:36h
Ovidi Montllor, “M’aclame a tu”, 4.02.42, 1980, Ariola
Podríem haver triat qualsevol dels recitats definitius amb els quals Ovidi traspassà l’ànima d’Estellés, adoptà la seua veu i retornà els versos del poeta a una oralitat primigènia i bullent: l’enfebrat exorcisme que protagonitzava el monumental Coral Romput (1979), la quotidianitat estrafeta en tons tenebrosos que ocupava el darrer poema de L’Hotel París —“Una escala qualsevol” (De manars i garrotades, 1977), o la redempció per mitjà d’un amor físic i salvatge en la grisor amarga de posguerra —“Els amants” (A Alcoi, 1974). Però l’atracció cap aquesta musicació de dos sonets del llibre de Xàtiva, un petit avançament de l’inabastable Mural del País Valencià, és completament irresistible.
En aquest cas, la cançó s’imposa clarament al poema: matissa de sensibilitat el seu posat solemne, realça la seua transcendència i, aprofitant la naturalesa anafòrica del segon sonet, hi construeix una tornada esplendorosa que atorga als versos encesos d’Estellés la seua definitiva condició de clam d’esperança en l’esdevenidor. Tot això, fet sobre l’armadura lleugera d’un pasdoble, cantat per Ovidi amb majestàtica serenor i arranjat i interpretat amb una delicadesa infecciosa per Toti Soler, Conrad Setó i, altra vegada, els afortunadament ubicus Enric Esteve, Toni Xuclà i Eliseo Parra. El temps l’ha convertida en el cim més alt de l’obra d’Ovidi i en un dels clàssics incontestables de la nostra discografia.
(continua)
Podríem haver triat qualsevol dels recitats definitius amb els quals Ovidi traspassà l’ànima d’Estellés, adoptà la seua veu i retornà els versos del poeta a una oralitat primigènia i bullent: l’enfebrat exorcisme que protagonitzava el monumental Coral Romput (1979), la quotidianitat estrafeta en tons tenebrosos que ocupava el darrer poema de L’Hotel París —“Una escala qualsevol” (De manars i garrotades, 1977), o la redempció per mitjà d’un amor físic i salvatge en la grisor amarga de posguerra —“Els amants” (A Alcoi, 1974). Però l’atracció cap aquesta musicació de dos sonets del llibre de Xàtiva, un petit avançament de l’inabastable Mural del País Valencià, és completament irresistible.
En aquest cas, la cançó s’imposa clarament al poema: matissa de sensibilitat el seu posat solemne, realça la seua transcendència i, aprofitant la naturalesa anafòrica del segon sonet, hi construeix una tornada esplendorosa que atorga als versos encesos d’Estellés la seua definitiva condició de clam d’esperança en l’esdevenidor. Tot això, fet sobre l’armadura lleugera d’un pasdoble, cantat per Ovidi amb majestàtica serenor i arranjat i interpretat amb una delicadesa infecciosa per Toti Soler, Conrad Setó i, altra vegada, els afortunadament ubicus Enric Esteve, Toni Xuclà i Eliseo Parra. El temps l’ha convertida en el cim més alt de l’obra d’Ovidi i en un dels clàssics incontestables de la nostra discografia.
(continua)
Al Tall i Maria del Mar Bonet, “Bolero de l’Alcúdia”, Cançons de la nostra Mediterrània, 1982, Ariola
La melodia sinuosa i captivant del bolero de l’Alcúdia semblava demanar una lletra a la seua alçada i ningú més adient que Estellés per transformar la seua cadència en versos: un miracle novament de sensibilitat popular, dicció apassionada i capacitat suggestiva. Quatre estrofes senzilles concebudes seguim una mena de zoom que comença descrivint el marc que enquadra l’escena —“Queia tota la lluna / sobre les sendes / mentre canten i ballen / dotze parelles...”— per acabar enfocant-ne el centre sentimental: “Les meues mans et prenen / igual que un cànter / coloma meua, rosa, / gesmil intacte”. L’expedita instrumentació d’Al Tall i la veu, rendida a la suggestió dels versos, de Maria del Mar Bonet completen la feta.
Vint anys més tard, Miquel Gil la reprendria al seu segon disc —“Un bolero (a l’Alcúdia)”, Katà, 2000— escalfant el fraseig serpentejant de la melodia amb la seua gola abrupta, acostumada a fer avançar els melismes mitjançant colps bruscos d’aire, mentre l’arranjament busca la tangència del bolero amb les formes gregues que Theodorakis codificà.
Lluís Miquel, “M’estime molt el meu país”, Silenci, gravem, 1986, Difusió Mediterrània
La producció discogràfica, escarida i prudent, de Lluís Miquel ha convertit tots els seus discos en indispensables. I Silenci, gravem, enregistrat en directe al Teatre Principal de València el 8 de novembre de 1986, és el més indispensable de tots. Allí s’inclou, ensartada entre dos dels moments culminants del disc —la fabulosa versió de “La Fanette” que es marca amb Serrat i la tremenda reparació personal i ajustament de comptes col·lectiu que suposa “Cançó del cantant cansat”—, una musicació exquisida, signada per Enric i Josep-Àngel Murillo, de “M’estime molt el meu país”, un d’aquells poemes-herald amb què Estellés anunciava periòdicament l’obra magna del Mural.
Curiosament, és l’únic tema que manca —imaginem que per raons de minutatge— en la reedició en disc compacte, ben bé clandestina, d’aquest treball que manté incólume la seua vigència artística a l’espera d’una merescuda redescoberta.
Paco Muñoz, “Amor i amor”, Amor i amor, 1986, PM produccions
Paco Muñoz ha estat, al costat de Celdoni Fonoll i Ovidi Montllor, el músic més perseverant a l’hora d’amollonar la seua producció musical amb versos d’Estellés a qui va dedicar aquest disc íntegrament.
“Amor i amor” és un sonet pertanyent al poemari L’amant de tota la vida (1965) on Estellés fa un preciós joc de contrastos entre la forma poètica culta i el llenguatge popular que la farceix, esguitat de parèmies i girs col·loquials. Enric Murillo la musica amb aires de balada de jazz i Paco Muñoz ix de tal repte interpretatiu absolutament victoriós, situat al bell mig de la franja existent entre el seu àmbit expressiu habitual i el de la cançó, amb una ajustadíssima col·locació de la veu i un atac subtil i precís de les infexions vocals que li exigeix la melodia.
Més tard, Raquel Piñango la interpretarà en l’espectacle conjunt de Paco Muñoz i Lluís Miquel, Cançons de la cançó (2003), ja completament entregada a les estrictes ordenances del jazz.
Xaloc Música, “Sabia que vindries”, Airecel, 2004, Blau-Discmedi
L’associació cultural malloquina Capaltard va demanar a Pilar Reiona la seua col·laboració en un recital poètic sobre l’obra d’Estellés i la veu principal de Xaloc Música va decidir musicar-ne un parell de poemes, tos dos procedents de L’amant de tota la vida: “El primer pis, venint del cel, era el nostre” i aquest “Sabia que vindries”, consanguini d’”Amor i amor” i, com aquell, musicat també per Paco Muñoz.
“Sabia que vindries” es bonifica així amb la música sempre àgil i deixondida de Reiona que, tot i alterar notablement el ritme original del poema, l’omple d’aires festius i mariners convertint en música la primavera —“Amor i més amor i més encara, / i avemaries i vitralls i aloses, / i tots els blats novells de la tarara”— que hi preconitza un contagiosament eufòric Estellés.
Soul Atac, “Un entre tants”, Mercat negre, 2010, Temps Record
Musicat també per La Carrau (Una dotzena, 2002), el poema que obre el Llibre de meravelles (1971), dins de la secció “Teoria i pràctica de la flor natural”, és un dels més citats d’Estellés i dels que més s’han arrogat d’una condició icònica. El seu lema dóna nom, per exemple, al primer disc de llarga durada d’Ovidi Montllor, a un grup de rock dolçainer, a una xarxa social de professors de valencià o al darrer llibre de versos del poeta d’Algemesí Vicent Nàcher.
Soul Atac en fan una adaptació al seu darrer disc aprofitant la seua fórmula reiterativa per encaixar-la sobre la bastida d’un encantador mig temps de soul; el resultat li proporciona un inesperat i refrescant groove a la constatació civil del poeta.
Òscar Briz, “Font serena de la llibertat”, L’estiu, 2010, La Casa Calba
Ja tindrem temps més endavant de glossar les nombroses virtuts d’aquest esplèndid nou treball d’Òscar Briz. De moment tancarem el recorregut per l’Estellés musicat amb l’únic tema que ja coneixíem de bestreta perquè havia estat inclós en el disc col·lectiu Ja arriba el tren republicà (2009).
La hibridació de música i poesia assoleix aquí, una vegada més, l’exacta mesura dels petits prodigis: la música de Briz declama el poema com el millor dels rapsodes, el puntejat obstinat de la guitarra subratlla la convicció igualment obstinada que anima els versos, i el verb d’Estellés ho omple tot de esperança i claredat: “el dia era com un vers senzill el vent estava ple de davantals / enllestia la dona l'amanida / oh font senzilla de la llibertat”. Quina sort de poetes! Quina sort de músics! Quina sort, malgrat tot, de país!
La melodia sinuosa i captivant del bolero de l’Alcúdia semblava demanar una lletra a la seua alçada i ningú més adient que Estellés per transformar la seua cadència en versos: un miracle novament de sensibilitat popular, dicció apassionada i capacitat suggestiva. Quatre estrofes senzilles concebudes seguim una mena de zoom que comença descrivint el marc que enquadra l’escena —“Queia tota la lluna / sobre les sendes / mentre canten i ballen / dotze parelles...”— per acabar enfocant-ne el centre sentimental: “Les meues mans et prenen / igual que un cànter / coloma meua, rosa, / gesmil intacte”. L’expedita instrumentació d’Al Tall i la veu, rendida a la suggestió dels versos, de Maria del Mar Bonet completen la feta.
Vint anys més tard, Miquel Gil la reprendria al seu segon disc —“Un bolero (a l’Alcúdia)”, Katà, 2000— escalfant el fraseig serpentejant de la melodia amb la seua gola abrupta, acostumada a fer avançar els melismes mitjançant colps bruscos d’aire, mentre l’arranjament busca la tangència del bolero amb les formes gregues que Theodorakis codificà.
Lluís Miquel, “M’estime molt el meu país”, Silenci, gravem, 1986, Difusió Mediterrània
La producció discogràfica, escarida i prudent, de Lluís Miquel ha convertit tots els seus discos en indispensables. I Silenci, gravem, enregistrat en directe al Teatre Principal de València el 8 de novembre de 1986, és el més indispensable de tots. Allí s’inclou, ensartada entre dos dels moments culminants del disc —la fabulosa versió de “La Fanette” que es marca amb Serrat i la tremenda reparació personal i ajustament de comptes col·lectiu que suposa “Cançó del cantant cansat”—, una musicació exquisida, signada per Enric i Josep-Àngel Murillo, de “M’estime molt el meu país”, un d’aquells poemes-herald amb què Estellés anunciava periòdicament l’obra magna del Mural.
Curiosament, és l’únic tema que manca —imaginem que per raons de minutatge— en la reedició en disc compacte, ben bé clandestina, d’aquest treball que manté incólume la seua vigència artística a l’espera d’una merescuda redescoberta.
Paco Muñoz, “Amor i amor”, Amor i amor, 1986, PM produccions
Paco Muñoz ha estat, al costat de Celdoni Fonoll i Ovidi Montllor, el músic més perseverant a l’hora d’amollonar la seua producció musical amb versos d’Estellés a qui va dedicar aquest disc íntegrament.
“Amor i amor” és un sonet pertanyent al poemari L’amant de tota la vida (1965) on Estellés fa un preciós joc de contrastos entre la forma poètica culta i el llenguatge popular que la farceix, esguitat de parèmies i girs col·loquials. Enric Murillo la musica amb aires de balada de jazz i Paco Muñoz ix de tal repte interpretatiu absolutament victoriós, situat al bell mig de la franja existent entre el seu àmbit expressiu habitual i el de la cançó, amb una ajustadíssima col·locació de la veu i un atac subtil i precís de les infexions vocals que li exigeix la melodia.
Més tard, Raquel Piñango la interpretarà en l’espectacle conjunt de Paco Muñoz i Lluís Miquel, Cançons de la cançó (2003), ja completament entregada a les estrictes ordenances del jazz.
Xaloc Música, “Sabia que vindries”, Airecel, 2004, Blau-Discmedi
L’associació cultural malloquina Capaltard va demanar a Pilar Reiona la seua col·laboració en un recital poètic sobre l’obra d’Estellés i la veu principal de Xaloc Música va decidir musicar-ne un parell de poemes, tos dos procedents de L’amant de tota la vida: “El primer pis, venint del cel, era el nostre” i aquest “Sabia que vindries”, consanguini d’”Amor i amor” i, com aquell, musicat també per Paco Muñoz.
“Sabia que vindries” es bonifica així amb la música sempre àgil i deixondida de Reiona que, tot i alterar notablement el ritme original del poema, l’omple d’aires festius i mariners convertint en música la primavera —“Amor i més amor i més encara, / i avemaries i vitralls i aloses, / i tots els blats novells de la tarara”— que hi preconitza un contagiosament eufòric Estellés.
Soul Atac, “Un entre tants”, Mercat negre, 2010, Temps Record
Musicat també per La Carrau (Una dotzena, 2002), el poema que obre el Llibre de meravelles (1971), dins de la secció “Teoria i pràctica de la flor natural”, és un dels més citats d’Estellés i dels que més s’han arrogat d’una condició icònica. El seu lema dóna nom, per exemple, al primer disc de llarga durada d’Ovidi Montllor, a un grup de rock dolçainer, a una xarxa social de professors de valencià o al darrer llibre de versos del poeta d’Algemesí Vicent Nàcher.
Soul Atac en fan una adaptació al seu darrer disc aprofitant la seua fórmula reiterativa per encaixar-la sobre la bastida d’un encantador mig temps de soul; el resultat li proporciona un inesperat i refrescant groove a la constatació civil del poeta.
Òscar Briz, “Font serena de la llibertat”, L’estiu, 2010, La Casa Calba
Ja tindrem temps més endavant de glossar les nombroses virtuts d’aquest esplèndid nou treball d’Òscar Briz. De moment tancarem el recorregut per l’Estellés musicat amb l’únic tema que ja coneixíem de bestreta perquè havia estat inclós en el disc col·lectiu Ja arriba el tren republicà (2009).
La hibridació de música i poesia assoleix aquí, una vegada més, l’exacta mesura dels petits prodigis: la música de Briz declama el poema com el millor dels rapsodes, el puntejat obstinat de la guitarra subratlla la convicció igualment obstinada que anima els versos, i el verb d’Estellés ho omple tot de esperança i claredat: “el dia era com un vers senzill el vent estava ple de davantals / enllestia la dona l'amanida / oh font senzilla de la llibertat”. Quina sort de poetes! Quina sort de músics! Quina sort, malgrat tot, de país!
A l'espectacle, J.V. Tallada també cantava alguns altre poemes d'Estellés, com el de "A mi m'agrada el vi de les tavernes...
Trobe a faltar "La rosa de paper" que em sembla també una, d'universal i immortal, molt musicada entre elles recorde vagament la soprano (?) Enedina Lloris, entre d'altres veus fèmines.
Una abraçada.
No tinc notícia que Enedina Lloris enregistrara mai la cançó. Potser la confons amb Carme Torrelles, cantant de curta trajectòria en l'àmbit de la cançó, que el 1981 enregistrà un únic LP amb justament aquest títol "La rosa de paper". El disc incloïa diverses musicacions de poemes de Vicent Salvador -jo tinc especial predilecció per "El temps clar", musicada pel mateix poeta-, Josep Carner, Lluís Guarner i "La rosa de paper" d'Estellés, que em sembla una mostra extraordinària de poesia popular. Carme ho cantava amb una dicció clara i neta com un cel de tramuntana. Anys després guanyà un dels premis de Cançó de Borriana i encara fou inclosa al recopilatori Quart Creixent -plasmació discogràfica de l'espectacle homònim que volia revitalitzar la cançó i acabà com el rosari de l'aurora.
"La rosa de paper" també l'han musicada, com explica un comentari aquí mateix, el cantautor de Rafelbunyol Josep Vicent Tallada (membre de la darrera reencarnació de Tapineria, al costat de Garri Campanillo i Samuel Iborra), que la va incloure en una de les maquetes que ha fet circular.
Darrerament també l'han posada en solfa, transfigurada en rumba, els Trencaclosques però, que jo sàpiga, encara no l'han portada a la premsa.
Una abraçada,
Josep Vicent
Josep Vicent, m'ha agradat molt la repassada que fas a Estellés a través de la música, hi ha per fer un disc antològic o dos!
Una abraçada,
Pau
Espero que la meva música i la meva història puguin ser, qui sap, un dia dignes d'algun article al teu bloc, tant debò sigui així,
una gran abraçada
Trobe molt interessant la teua trajectòria (encara que produïxes tant que em costa de seguir-te!).
Una abraçada molt gran.
JVF