La desaparició, aquest agost, de Tony Judt (Londres, 1948 - Nova York, 2010), m'ha portat a rellegir-lo, i a comprendre la dimensió del seu discurs. Aquest historiador de família jueva, que va publicar la seva monumental Postguerra fou un dels europeus que més van ajudar la dimensió del que ha esdevingut l'estat del benestar com a un dels articuladors de la societat europea. De fet, com a principal nexe i garantia d'una etapa de pau i prosperitat. Si per alguna cosa serveixen els intel·lectuals en general, i els historiadors, en particular, és per saber interpretar els processos històrics, i ajudar a extreure'n conclusions que ajudin a seguir el camí més idoni, les decisions més sàbies.Judt ca comprendre que el keynesianisme, la progessivitat fiscal, els drets laborals, acompanyats de les llibertats personals, eren capaces de fonamentar una societat, amb els seus defectes, tot i que emminentment justes. El problema, i aquí hauríem de recordar el principi de la llarga durada de Fernand Braudel, és que les classes altes anglosaxones es van revoltar contra aquest estat de coses, i han decidit apostar per una societat, com diria Enszenberger, en una perpètua i silenciosa guerra civil.
Potser caldria incloure el neoliberalisme en el catàleg dels crims contra la humanitat. La revolta dels rics ha transformat la nostra Europa en un conjunt de grups atemorits, egoistes, insensibles i indiferents. La creença en l'axioma de la lliure empresa, de l'enriquiment com a aspiració principal, i la indiferència pels empesos cap al marge del sistema caracteritza uns temps insegurs, líquids, en una societat on el risc ens porta, com anticipava Ulrich Beck, una certa braselització d'occident. Les rebaixes fiscals, les privatitzacions, la precarietat laboral, la multiplicació de les desigualtats estronca el somni de la pau i la prosperitat. I acaba amb tot indici de societat, tal com aspirava Margaret Tatcher, aquella senyora que va aconseguir una fita que ni el mateix Hitler aconseguí: que els trens britànics arribessin tard!
Hi ha responsabilitat compartida. Les classes mitjanes s'han deixat entabanar pels discursos polítics contra la fiscalitat progressiva, contra l'estat del benestar, contra els pobres (en comptes d'eradicar la pobresa, fem els pobres responsables del seu estat!) És per això que les reformes laborals, de les pensions, seran com una mena de nit dels vidres trencats. S'atacarà els més desvalguts, entremig d'una gran indiferència i por,... fins que, com poetitzava Bertold Brecht, vinguin per tu.
Ara bé, les classes baixes també tenen una greu responsabilitat. Judt no ho diu. Jo sí, perquè ho he viscut. Una de les fites de l'estat del benestar han estat els sistemes públics educatius... i les classes populars no han aprofitat l'oportunitat. Sense haver estudiat prou, sense haver-se format, a tots els nivells, especialment des d'un punt de vista cultural i filosòfic, han possibilitat la seva submissió. A diferència dels llibertaris catalans, que sense escola pública, s'emanciparen intel·lectualment del capitalisme (i per això feren una revolució, i per això tingueren major fortuna a l'exili, i per això la major part dels seus fills acabaren a la universitat), les nostres classes baixes han optat pel camí fàcil de creure en les mentides del poder, en el menyspreu social, i en el miratge del consum.
Hi ha responsabilitat compartida. Les classes mitjanes s'han deixat entabanar pels discursos polítics contra la fiscalitat progressiva, contra l'estat del benestar, contra els pobres (en comptes d'eradicar la pobresa, fem els pobres responsables del seu estat!) És per això que les reformes laborals, de les pensions, seran com una mena de nit dels vidres trencats. S'atacarà els més desvalguts, entremig d'una gran indiferència i por,... fins que, com poetitzava Bertold Brecht, vinguin per tu.
Ara bé, les classes baixes també tenen una greu responsabilitat. Judt no ho diu. Jo sí, perquè ho he viscut. Una de les fites de l'estat del benestar han estat els sistemes públics educatius... i les classes populars no han aprofitat l'oportunitat. Sense haver estudiat prou, sense haver-se format, a tots els nivells, especialment des d'un punt de vista cultural i filosòfic, han possibilitat la seva submissió. A diferència dels llibertaris catalans, que sense escola pública, s'emanciparen intel·lectualment del capitalisme (i per això feren una revolució, i per això tingueren major fortuna a l'exili, i per això la major part dels seus fills acabaren a la universitat), les nostres classes baixes han optat pel camí fàcil de creure en les mentides del poder, en el menyspreu social, i en el miratge del consum.
Però aquesta vegada has utilitzat un frase que titllaria de sensacional:
Una de les fites de l'estat del benestar han estat els sistemes públics educatius... i les classes populars no han aprofitat l'oportunitat
Aquesta frase reflecteix part del meu desencís amb l'esquerra, com a ideologia, dir però que m'ha provocat un canvi de prespectiva de les coses.
Atentament.