Que hi ha nois entre 16 i 24 anys que ni estudien ni treballen és cert. Sempre n’hi ha hagut, malauradament. Avui són un 23% de la població d’aquestes edats, segons l’estudi publicat a l’agost per la UGT de Catalunya. És un mala dada, sense pal•liatius, i el pitjor és que aquest col•lectiu ha augmentat d’un 14% en els darrers tres anys.

Si es llegeixen les xifres d’una altra manera, hom pot dir, tanmateix, que el 77% de la població jove estudia o treballa. No es pot qualificar una generació pel que li passa a una de cada quatre persones que en formen part, ni tampoc es pot fer créixer la brama que si no ho fan és perquè no volen. Segur que hi ha qui no vol ni estudiar ni treballar. Altres simplement no poden. El mateix estudi de la UGT diu, però, que al voltant d’un 65% dels qui estan en aquesta situació busca feina.

Què hi ha al darrera? Per quina raó les xifres són tan insatisfactòries? Malgrat sembli contradictori, una part de la culpa la té el creixement econòmic del període 1994-2007 que va facilitar l’existència de llocs de treball relativament ben remunerats que demanaven una qualificació escassa i que van atreure amb força molta població jove amb estudis bàsics inacabats o poc formats. La productivitat se’n va ressentir, en conseqüència.

L’existència de feines de baix nivell que atreien, i atreuen, població jove és una part del problema. L’altra és la dificultat objectiva de seguir estudis quan una persona no té els fonaments necessaris per a fer-ho amb aprofitament. És sabut que qui menys format està, menys ganes i oportunitats té per seguir formant-se.

Hi ha un indicador internacionalment emprat que mesura el grau de qualificació de la població jove. És el percentatge de persones d’edats compreses entre 20 i 24 anys que han completat amb èxit, com a mínim, l’educació secundària postobligatòria. En els països de la Unió Europea (UE-25),  aquest indicador és el 78,5 % mentre que a Catalunya és el 59,4 % (dades de l’any 2008).

El més preocupant és que l’indicador ha disminuït a Catalunya sis punts des de l’any 2001, mentre ha augmentat dos punts en la UE en el mateix període.

La qualificació de la població jove té efectes molt grans en el benestar personal vinculat a l’ocupació i també en l’economia d’un país. A més qualificació millor taxa d’activitat. L’any 2008, la taxa d’activitat de la població entre 25 i 34 anys amb estudis primaris o d’ESO no completada era, a Espanya, del 75,6%, mentre que arribava al 90,8% entre els que tenien estudis d’educació superior.

Els efectes s’agreugen amb el temps. En el mateix any, la taxa d’activitat de la població entre 25 i 64 anys amb estudis de nivell inferior a l’ESO era el 56,7%, essent el 88,8% entre les persones amb estudis superiors. I no cal dir que els nivells salarials i de satisfacció amb la feina augmenten conforme ho fa la formació.

Per tant, a les portes del curs 2010-2011 cal fer una reflexió sobre l’educació a Catalunya. Ens entestem a pensar-hi en termes d’equipaments (l’eterna polèmica sobre els barracots) o de programes dels qual se’n ressalta la novetat (un ordinador per alumne, anglès a l’educació primària) i menys en termes de benestar personal i social. 

No hi ha cap possibilitat d’un canvi en el sistema productiu per anar cap a una economia del coneixement (no n’hi ha d’altra amb futur pels països desenvolupats) sense un canvi de 180 graus en el sistema educatiu i en els seus resultats. No hi ha cap possibilitat de guanyar benestar personal sense una millor educació i qualificació.

Els alumnes, pares, mestres, professors i responsables polítics tenen, tenim, molta feina a fer. Molt esforç a esmerçar-hi. Molts valors a canviar. El carpe diem, llegit com el demà no existeix i gaudeix del present, no ajuda. Si es vol entendre com “aprofita el dia” o, estirant-lo, “aprofita el curs que ara comença” és positiu. I si l’educació va bé, gaudeamus igitur. Alegrem-nos-en, perquè dels ni-ni passarem als sí-sí: sí que estudien, sí que treballen.