“...Enyore un temps que no és vingut encara
com un passat d'accelerada lluita,
de combatius balcons i d'estendards,
irat de punys, pacífic de corbelles,
nou de cançons, parelles satisfetes,
el menjador obert de bat a bat
i el sol entrant fins al darrer racó.
Em moriré, però l'enyore ja,
aquest moment, aquest ram, aquest dia,
que m'ha de fer aixecar de la fossa
veient passar la multitud contenta...”
Carles Barranco, “Jorns de festeig”, Miralls, 1978, Pu-put! Barranco va ser un talent mal ponderat, una oportunitat de renovació perduda, un cigne esvelt que passà desapercebut enmig de la cridòria: ell mateix es lamentava resignadament de l’escassa predisposició del públic a propostes amb poca càrrega festiva com la seua. I fou una llàstima perquè tenia instint melòdic i musicalitat en la sang i comptava amb un guarniment de luxe; ben bé la mateixa formació instrumental que il·luminà el Posa vi d’Al Tall i el Saba de Terrer de Maria del Mar Bonet: Toni Xuclà, Enric Esteve —que signaven els arranjaments— Manolo Miralles i Eliseo Parra. La seua música “dòcil i emotiva”—com la retratava Joan Fuster en el prescriptiu text de presentació del seu primer i únic disc— es cenyeix com un bell vestit ajustat a les corbes rimades de la sonatina d’Estellés, un fragment de la segona secció de l’Oda mural a Joan Miró escrita l’estiu de 1968 durant una estada a Santa Ponça. (extracte de l’article Festa Estellés. Estellés en deu cançons (1) de l’amic Frechina al seu bloc La Caseta del Plater)
