josepselva |
divendres, 3 de setembre de 2010 | 16:48h
Quan tornes ningú t'espera, ni tu mateix.
Retornar és caminar com els crancs, el punt de partida queda tan lluny del punt de retorn com la mes allunyada de les galàxies de la Via Láctia. Retornar és impossible, com impossible és banyar-se dues vegades en la mateixa aigua del riu.
El riu, l'entorn, l'aigua del riu i un mateix sembla el mateix que fou, i l'extrem de la corda fou-sóc-seré no és mes que un llaç que es doblega sobre sí mateix una volta o moltes.
Em desplaço cap al vermell, i la línia recta es corba, només així el retorn enlloc és possible. O potser ni així.
Cada any per aquesta época, retornem a un estadi diferent d'una curta existència mesurada en anys, d'una llarga existencia històrica mesurada en segles, d'una era poc mes llarga anomenada pre-història.
I més enllà de tot això, invisible, la incógnita sense ecuacions, solcada d'hipòtesi, la mesura incommesurable del desconeixement.
Li deu sonar a pessimisme al qui hagi llegit fins aquí, no n'esperava pas altra cosa. El qui te el desert a l'entorn s'alegra de trobar un mocador semienterrat a la sorra, i vol creure que és d'una bella dama que l'ha deixat caure expressament per alleugerir la seva condició de nàufrag amb una penyora imaginada.
Tan li fa si l'imaginat és la veritat, o és sols allò tangible. L'altra veritat, l'absoluta, és com un tempesta que encega i et pot deixar cec, això és dolent.
Victoria |
divendres, 3 de setembre de 2010 | 18:16h
És una manera de parlar. He fet una reflexió semblant en tornar d'unes vacances petites, en relació al sentiment d'estranyesa en entrar a casa i tornar a la feina ( al meu apunt el rostre de les pedres). Certament retornar és impossible... però és una aproximació per compensar el caos. Desconeixement, estranyesa, descobriment, "veritas" o miratges, certeses o dilemes .... tot és en moviment constant... tot relatiu, però real en algun sentit. Bentornat
Bona vesprada !