Trobaràs un desconegut alt i moreno (You Will Meet A Tall Dark Stranger / Conocerás al hombre de tus sueños / Vous allez rencontrer un bel et sombre inconnu / Incontrerai uno sconosciuto alto e bruno), de Woody Allen
A cop calent, acabada de veure la pel·lícula a la projecció de Canes (el 15 de maig de 2010), vaig escriure:
Em sembla que s'hauria d'institucionalitzar com a nou gènere, el de "films de jubilació". I dic jubilació, com a activitat per a autors que, tot fent pel·lícules es paguen la vida a la seva edat ja avançada i quan, pel que es veu a Trobaràs un desconegut alt i moreno, poc més tenen a dir. No se li pot pas negar a Woody Allen, que amb aquesta historieta coral, de parelles que es trenquen i altres que es fan, d'amor, sexe, esperances i decepcions, ambicions... ens permet trobar en pantalla una pel·lícula que es desmarca de l'estupidesa generalitzada del cinema nord-americà més comercial. I que, amb els seus tocs d'humor, ens fa passar moments divertits de debò. Però renoi, quin relat més estantís! Sort n'hi ha de les gotes d'humor que (massa escassament) van caient i ens permet refer-nos, als decandits espectadors. El guió, francament, resulta mancat d'inspiració i es fa rutinari dins del cinema d'Allen. Anthony Hopkins hi encarna un home gran que, volent exorcitzart la vellesa i la mort, es divorcia i s’embolica amb una noieta espectacular, aspirant a actriu i prostituta a temps parcial. La seva exdona (Gemm Jones) en defuig l’angoixa i els psiquiatres, deixant-se guiar per una vident. I la filla (Naomi Watts) s’enamora del galerista (Antonio Banderas) que l’ha contractada, mentre el seu marit (Josh Brolin) s’embadoca amb la sensual morena vestida de vermel que ha anat a viiure davant de casa seva. Personatges amb somnis de felicitat, delitosos d’amor o sexe; marcats pel fracàs en la vida o per l’èxit que els encega fins a fer-los perdre el nord. Imagineu-vos que n'ha pogut fer Allen, d'això, i l'encertareu de ple; però no hi compteu gaire, amb els seus gags, que hi són i molt divertits, quan te'ls trobes...
FOTOTrobaràs un desconegut alt i moreno, de Woody Allen
Doncs en som uns quants (digueu-nos poqueta cosa) que mai no agrairem prou haver conegut i poder seguir cada any un paio baixet i pèl-roig que es comença a fer d'allò més vellet. Alguns som així de badocs.
Jo hi veuré la pel.lícula quan pugui, ja us diré aleshores si m'ha agradat o no (tanmateix, faré una crítica al meu bloc). Però n'estic d'acord amb en Marcel. Serem ara pocs els que encara seguim al Woody, però és que en Woody és un geni. Malgrat els envejosos que volen jubilar-ho com sigui perquè ell els eclipsa nomès amb la seva presència. Com va dir un dia la Jodie Foster, "(Woody Allen) És un director esencial per la supervivència artística del cinema americà". Això sí, demanaria als actors americans, aleshores, treballar més al cinema europeu i menys a l'americà, però com estan acostumats a manar molt (a Europa son els directors qui manen), nomès els podem veure-hi a pel.lícules europees fetes a l'estil americà (com en John Travolta a "Des de París amb amor" de Pierre Morel, una francesa feta en anglès i amb estil totalment de Hollywood). En fi, som pocs els que seguim encara al Woody, però... Nomès amb ell podem encara trobar una mica d'intel.ligència al cinema americà actual, que el mateix Allen qualifica de "escombreria".
La dona de ferro; L'arbre de la vida; L'arbre; Mitjanit a París; El més enllà; True Grit; El discurs del rei; D'homes i déus; Fins i tot la pluja; La llarga caminada,
... i més
Primera impressió -breu- en veure una pel·lícula: Le Havre; Drive; Route Irish; L'artista; Inquiet; Un altre any; Somewhere; Tòquio Blues; Cigne negre; Biutiful; Còpia certificada, Pa negre, L'americà; Trobaràs un desconegut...; Two Lovers; Kynodontas; Shutter Island; La carretera, Chéri; Invictus; The Hurt Locker; Tinent roí: escala a Nova Orleans.
Però n'estic d'acord amb en Marcel. Serem ara pocs els que encara seguim al Woody, però és que en Woody és un geni. Malgrat els envejosos que volen jubilar-ho com sigui perquè ell els eclipsa nomès amb la seva presència.
Com va dir un dia la Jodie Foster, "(Woody Allen) És un director esencial per la supervivència artística del cinema americà".
Això sí, demanaria als actors americans, aleshores, treballar més al cinema europeu i menys a l'americà, però com estan acostumats a manar molt (a Europa son els directors qui manen), nomès els podem veure-hi a pel.lícules europees fetes a l'estil americà (com en John Travolta a "Des de París amb amor" de Pierre Morel, una francesa feta en anglès i amb estil totalment de Hollywood).
En fi, som pocs els que seguim encara al Woody, però...
Nomès amb ell podem encara trobar una mica d'intel.ligència al cinema americà actual, que el mateix Allen qualifica de "escombreria".