Ahir podíem llegir una notícia que mai haguérem volgut llegir: El teòleg més crític amb Munilla penja l'hàbit al.legant pressions. No cal dir que, si hem d'elegir, elegiríem sempre En José Arregi i no el bisbe Munilla, format al Seminari de Toledo perquè, i és una opinió meua, considerava que el de Donosti (regit per José Ma Setién) no era adient per a la seua formació sacerdotal. Però després sí va anar a ser ordenat pel bisbe Setién i va exercir de capellà a Zumàrraga (on sembla que féu un llistat dels sacerdots desafectes a les seues idees). Després va ser "elegit" per Rouco per a ser nomenat bisbe de Zamora i tot seguit de Donosti.
Ací us deixe l'article de Juan G. Bedoya (El País):
"El ya ex franciscano Arregi es ahora el símbolo vivo de la profunda crisis de la Iglesia católica vasca. Es también un síntoma más de la cerrazón de la jerarquía eclesiástica. Empujando a las tinieblas exteriores al famoso teólogo, ya no se trata solo de un conflicto por el nombramiento de obispos al margen -incluso, en contra- de sacerdotes y fieles en cada diócesis, sino de un grave problema de libertad de pensamiento. En Arregi, los prelados -esta vez, Munilla, estrella episcopal emergente- mandan un aviso a las congregaciones que acogen con generosidad a los teólogos libres. No hay espacio para la disidencia. Quien discrepa, paga. Arregi lo dice claro: deja los franciscanos para no perjudicar a sus superiores.
El fracaso de esta estrategia es estrepitoso, si pensaban los obispos que Arregi iba a desaparecer de los medios de comunicación. El ex franciscano cambia de trinchera, no de batalla. Lo deja claro en la hermosa carta de despedida de la orden de san Francisco de Asís, otro hombre libre. Arregi cuelga el hábito marrón, pero sigue siendo sacerdote. No callará. Tampoco le faltarán los foros donde expresarse. Al contrario, su voz sonará con más fuerza. Ya ocurrió en 1992 cuando otro franciscano famoso, el brasileño Leonardo Boff, respondió a sus inquisidores con la canción de Atahualpa Yupanqui: "La voz no la necesito. Sé cantar hasta con el silencio". Como ahora, a Boff le impusieron un año de silencio -a Arregi, nueve meses, el tiempo de un embarazo-, que la jerarquía eclesiástica, con el actual Papa a la cabeza, aprovechó para asfixiarlo hasta la ruptura. Cuando se extendió al laicado, la voz de Boff se hizo más universal.
En el caso de Arregi, el castigo era el exilio a algún lugar de América, y también callado. No quiso aceptar. Ha decidido salir a los caminos, junto a las iglesias de base, y mezclarse con el pueblo. De momento, será un sacerdote vago, es decir, no adscrito a diócesis alguna. Pero buscará a algún prelado que lo acoja en su seno eclesial. Hay precedentes sonoros. Lo hizo el mítico obispo Pere Casaldáliga en su diócesis brasileña con los teólogos claretianos represaliados hace una década -Benjamín Forcano, Evaristo Villar...-. También el gran José María Díez-Alegría encontró cobijo en Segovia de la mano del obispo Antonio Palenzuela cuando los jesuitas se vieron forzados a expulsarlo de Roma. De cómo habita la libertad en la Iglesia católica española actual es una muestra el hecho de que, muy probablemente, no hay ahora ningún obispo capaz de acoger entre sus sacerdotes diocesanos al teólogo Arregi. Se verá."
Atentament
Atentament
Bona nit.
Respecte la forma de govern de l'Església cristiana, el mateix Crist ens ho diu més o menys clar (Mateu 23: 8-12). De cristians, malgrat el que ha intentat fer l'Església Catòlica romana en tota la seva llarga història, en som més fora que no pas dins de dita organització (parlo dels "protestants", evangèlics, adventistes, testimonis de Jehovà, unitaris, etc.). Per sort, els lligams "poder celestial/poder terrenal" dels catòlics romans arriba a la seva fi, segons jo ho veig (encara que, com a Cuba, la bèstia trobi racons a on amagar-se i seguir vivint del cuento).
Atentament
Atentament.
Els dubtes són sobre la relació que vostè troba en Joan 15:16 i el tipus de govern de l'Església: Crist es refereix a la relació dels seguidors de Crist vers Crist ell mateix i Déu. Per res té cap relació dels creients vers una hipotètica Església.
1. El Crec en Déu de Nicea-Constantinopla és de l'any 381, i per tant no és un texte bíblic. Si més no, és emprat majoritariament per les diverses denominacions protestants (però no totes), encara que lo de "catòlica" se li dóna un sentit d'"universal", pas com a referència al catolicisme romà.
2. L'Església catòlica apostòlica i romana, des del moment que es declara l'única Església "competent" per interpretar la Bíblia, està dient que sols ella té el monopoli de la interpretació de la Bíblia (http://www.protestantedigital.com/new/nowleernoticia.php?r=345&n=15129). Rara forma de voler la unitat... No voldran els catòlics una absorció dels cristians dins l'organització catòlico-romana? Bé, ja m'agrada que resin els catòlics per la "conversió" dels infidels: fins fa ben poc, s'encenien fogueres per alliçonar-los, i la Bíblia era llibre prohibit al poble, ras i curt.
3. "ningú no està obligat a ser-hi [dins l'Església catòlico romana]". A Espanya, meitat dels anys 1980, vaig ésser testimoni de les vexacions, amenaçes i castigs sofertes per un recluta per part d'un capellà castrense (catòlic romà). El "delicte"del recluta?: no estar batejat i negar-se a batejar pel ritus catòlic i romà. Jo mateix, "nominalment" sóc catòlic romà. I la "nomina" vol dir poder i diners. Ara, al 2010, a Mèxic hi han persecucions de catòlics contra "protestants" pel sol fet de que aquests darrers no volen combregar amb les festes i les carregues monetàries que el clergat i els feligressos catòlics volen imposar "per tradició".
4. Submissió a les lleis civils dels estats. Degut als escandols de pederastia per part de membres de l'Església catòlica i romana, s'ha vist que les altes jerarquies i les directives de dita organització ténen un còdig ètic i moral (i "penal") independents dels còdigs dels Estats. Des del moment en que una organització amaga uns fets -i els seus autors- constitutius de delicte a les autoritats judicials, aquesta organització passa a ésser per si mateixa delictiva i, com a tal, es converteix en una organització criminal. Quina diferència d'actuació entre l'Església catòlica romana i l'Esglèsia luterana alemanya, davant uns mateixos fets! (Si no els coneix, aquests cassos, l'hi puc informar amb molt de gust). Fins i tot, els testimonis de Jehovà estàn sotmessos a les lleis civils per propia iniciativa.
5. El darrer parentesi era una constatació dels "canvis" que pot fer qualsevol organització per no perdre pistonada: abans, Franco sota pali; ara, l'Església catòlica romana donant oxigèn a una dictadura dita comunista. I per què? Per no perdre pistonada, i no deixar créixer en llibertat al poble cristià.
Atentament (i perdoni l'extensió, però crec que aquests temes es mereixen ser tractats amb una mica de detall).
Bona nit.
1. Potser té vosté raó: la cita de Sant Joan no justifica necessàriament l’estructura jeràrquica de l’Església Catòlica Romana (i d’altres) i m’imagine que si anem a Mateu 16: 17,18 (primacia de Pere) també tindríem possibilitat d’interpretacions contradictòries. En qualsevol cas (torne a dir-ho) si hom no pot suportar pertanyer a una estructura amb la qual no és d’acord sempre pot eixir-se’n sense renunciar a la seua identitat cristiana.
2.- Òbviament al Crec en Déu la paraula “católica” no vol dir “papista” (el Patriarca de l’Església Apostòlica Armènia és el “Catolicós”) i el fet que molts cristians facen aquesta confessió de fe és un motiu d’esperança en la unitat de la Església de Crist.
3.- Des del Concili Vaticà II l’esforç ecumènic de l’Església Catòlica Romana trobe que està fora de discussió i, òbviament és inmune a les alusions anacròniques. Amic Riudoms, tots podem fer preguntes capcioses i fora de temps: que els protestants no cremaven ningú, o què? Recorde (en una discussió semblant a aquesta) un ser digne de pietat que feia responsables a tots els catòlics actuals… de la destrucció d’Occitània! Els catòlics resem per la conversió de tots els homes a Crist. Us sembla malament això? Què volen dir les cometes de “conversió”?
4.- Em sembla lamentable i indigna l’actitud d’eixe capellà que vosté recorda. Ara bé: què demostra això? Que un capellà pot ser un recabró? Li done tota la raó. Però també demostra una cosa: que l’estat governat aleshores pel mateix partit que governa ara no va ser capaç de suprimir el servei militar obligatori ni denunciar el concordat amb el Vaticà. Potser hauríem de dirigir les queixes a l’estat i als sociates? Crec que és allò més raonable. Per altra banda, si es tracta de contar la mili, puc fer referència a l’actitud (humana, digníssima) d’un retor amb qui vaig fer la mili a la Infanteria de Marina? No tindria massa sentit.Amic meu: l’Església (i parle ara de la “jerarquía”) té un poder inmens, tant de poder que com és públic i notori ha impedit que a Espanya n’hi haja divorci, matrimoni homosexual, avortament lliure… Per l’amor de Déu! Ja està bé de repetir sempre el mateix “cuento”. I els diners de l’Església no aprofita per a Caritas, no, sinò per a subsidiar els sindicats (dits) de classe… Pel que fa a Mèxic li recomane la lectura de El poder i la glòria, una novel.la de Grahan Green, un convers al “papisme”.
5.- Vaja home, ja ha eixit l’afer dels retors “pichaflojas” , recabrons i indesitjables! Per tal de no perdre el temps li recomane la lectura de El coraje de ser católico del periodista i teòleg nord-americà George Weigel (li assegure que una crítica més fonamentada, catòlica i lliure de la jerarquia no la trobarà a Público) o la carta de Benet XVI a l’Església d’Irlanda. De qualsevol manera si la seua argumentació el porta a dir que l’Església Catòlica Romana és “una organització criminal” seria qüestió de proposar l’empresonament de tots els catòlics… o el seu afusellament. Li agrada més la foguera?
6.- Pel que fa a la relació Església-Estat li recomane el llibre Cristianismo y lucha de clases, del filòsof rus Nicolas Berdiaeff (em sembla que era catòlic ortodoxe i no romà). En qualsevol cas considere que el seu raonament és ben curiós: si l’Església no fa el que vosté vol... hauria d’estar fora de la llei per oposar-se a l’estat i si recolza un estat que no li agrada és col.laboracionista i tot el rotllo. L’actitud de l’Església a la Polònia comunista dels huitanta com era, criminal o col.laboracionista?
Disculpe el meu apassionament però és que veure una vegada i una altra, i una altra, i una altra crítiques que em semblen malintencionades… la veritat…
Atentament