La mirada del curiós és imcombustible vaig llegir fa algun temps entre uns papers que ordenava. Sens dubte el curiós és aquella persona més lliure i la que està més condemnada a esperar constament coses extraordinàries de tot arreu. El curiós està afamat i assedegat de paisatges i coneixences i això el fa ser, en bona mesura, infeliç, perquè sempre necessita més.
No se m'acudeixen gaires artistes que siguin realment curiosos, en un sentit ampli i difícils d'encasillar, de la mateixa manera que tampoc se m'acudeixen polítics ambiciosos que vagin més enllà amb un carisma inqüestionable, potser sempre tendim a creure exageradament que el passat era millor. Que abans les coses es feien diferent, amb una personalitat que marcava les següents generacions.
Però parlàvem amb el Lluís l'altre dia sobre tot plegat i vam obrir l'Spotify i vam començar a escoltar cançons dels 60 i dels 70, tot comparant-les amb temes dels 80 i, senyors, sí que és senzill i objectiu dividir els dos móns caracteritzats per la qualitat i la creativitat, per l'ambició sonora, dels altres plens d'autocomplaences frívoles i capitalistes, sense cap mena d'interès per a l'evolució de la cultura.
En aquest sentit una de les obres que em semblen cabdals per entendre la curiositat amb la que els primers navegants de la música moderna dels 60 i 70 van començar a descobrir noves formes de fer cançons és Thick as a Brick de Jethro Tull. L'obra barreja lletres surrealistes que amaguen un significat possible i tota una mescla d'estils i de maneres de tocar ben diferents. En el disc hi ha blues, hi ha jazz, hi ha folk, hi ha rock progressiu, hi ha poesia, hi ha bellesa i voluntat de canvi, hi ha la mirada revolucionària del curiós insatisfet. Evidentment, és un disc que va en consonància amb la seva època, però en aquell moment tot era trencador i original.
El mateix Bob Dylan va anar canviant el seu estil mentre recollia èxit rere èxit, els Beatles van inventar la música d'estudi i la personalitat pròpia dels discos com a entitats individuals, Pink Floyd va demostrar amb ironia i força que tot era possible, Rick Wakeman va simfonitzar peces literàries per després passar a la música clàssica i tornar al rock progressiu quan va voler, Mike Oldfield va experimentar les possibilitats instrumentals de qualsevol dispositiu existent (ja fos un instrument o un objecte que en picar-lo fes un so especial), i fins i tot recuperà la campana tubular oblidada al fons de la història per convertir-la en un instrument modern, Allan Parsons Project creava un món surrealista i màgic en cada disc que composava, The Moody Blues va posar colors a les històries que narrava, Bruce Springsteen va parlar amb la veu de les rates de Nova Jersey, i en fi... tantes bandes de tanta qualitat que no podríem parar d'escriure, i la grandesa d'aquesta època és que la qualitat de la música s'uneix amb la qualitat de grans lletres que marquen, que arrelen en els que venen després. Eren grups que quan grataves el que explicaven, quan miraves dins la seva armadura hi trobaves grans coses, nivells profunds que haurien de tenir tots els artistes de tot el món.
En l'actualitat no hi ha masses grups en els quals puguis anar gratant i trobant coses, almenys en aquest nostre país, tinc la sensació que la música es fa per consumir-se i llençar-se, per passar una bona estona melosa en una atmosfera de precarietat. Les lletres de molts grups no marcaran la consciència de les noves generacions, qui segueix marcant són aquestes bandes, aquests poetes de fa quasi cinquanta anys que van prendre per primer cop la joventut com a una actitud, com una bandera, definint-la amb el do de la llibertat i de la cuirositat.
Tal i com diu el Lluís, les bandes intenten imitar el so, les maneres de composar, la voluntat artística d'aquests primers rebels musicals. L'art és un cicle, cercles que recomencen constantment mentre avancen tímidament. Hi ha èpoques en què la música avança, hi ha èpoques en les quals les lletres avancen, i hi ha èpoques on l'únic que avança és la fotografia o la poesia, també hi ha moments on la gent cega necessita una llum per retornar l'esperança al seu tron, i les èpoques de transició són sempre difícils, a quina creieu que estem?
La conclusió a tot plegat, per mi, és que cal ser curiós i anar per la vida ben thick as a brick.
No se m'acudeixen gaires artistes que siguin realment curiosos, en un sentit ampli i difícils d'encasillar, de la mateixa manera que tampoc se m'acudeixen polítics ambiciosos que vagin més enllà amb un carisma inqüestionable, potser sempre tendim a creure exageradament que el passat era millor. Que abans les coses es feien diferent, amb una personalitat que marcava les següents generacions.
Però parlàvem amb el Lluís l'altre dia sobre tot plegat i vam obrir l'Spotify i vam començar a escoltar cançons dels 60 i dels 70, tot comparant-les amb temes dels 80 i, senyors, sí que és senzill i objectiu dividir els dos móns caracteritzats per la qualitat i la creativitat, per l'ambició sonora, dels altres plens d'autocomplaences frívoles i capitalistes, sense cap mena d'interès per a l'evolució de la cultura.
En aquest sentit una de les obres que em semblen cabdals per entendre la curiositat amb la que els primers navegants de la música moderna dels 60 i 70 van començar a descobrir noves formes de fer cançons és Thick as a Brick de Jethro Tull. L'obra barreja lletres surrealistes que amaguen un significat possible i tota una mescla d'estils i de maneres de tocar ben diferents. En el disc hi ha blues, hi ha jazz, hi ha folk, hi ha rock progressiu, hi ha poesia, hi ha bellesa i voluntat de canvi, hi ha la mirada revolucionària del curiós insatisfet. Evidentment, és un disc que va en consonància amb la seva època, però en aquell moment tot era trencador i original.
El mateix Bob Dylan va anar canviant el seu estil mentre recollia èxit rere èxit, els Beatles van inventar la música d'estudi i la personalitat pròpia dels discos com a entitats individuals, Pink Floyd va demostrar amb ironia i força que tot era possible, Rick Wakeman va simfonitzar peces literàries per després passar a la música clàssica i tornar al rock progressiu quan va voler, Mike Oldfield va experimentar les possibilitats instrumentals de qualsevol dispositiu existent (ja fos un instrument o un objecte que en picar-lo fes un so especial), i fins i tot recuperà la campana tubular oblidada al fons de la història per convertir-la en un instrument modern, Allan Parsons Project creava un món surrealista i màgic en cada disc que composava, The Moody Blues va posar colors a les històries que narrava, Bruce Springsteen va parlar amb la veu de les rates de Nova Jersey, i en fi... tantes bandes de tanta qualitat que no podríem parar d'escriure, i la grandesa d'aquesta època és que la qualitat de la música s'uneix amb la qualitat de grans lletres que marquen, que arrelen en els que venen després. Eren grups que quan grataves el que explicaven, quan miraves dins la seva armadura hi trobaves grans coses, nivells profunds que haurien de tenir tots els artistes de tot el món.
En l'actualitat no hi ha masses grups en els quals puguis anar gratant i trobant coses, almenys en aquest nostre país, tinc la sensació que la música es fa per consumir-se i llençar-se, per passar una bona estona melosa en una atmosfera de precarietat. Les lletres de molts grups no marcaran la consciència de les noves generacions, qui segueix marcant són aquestes bandes, aquests poetes de fa quasi cinquanta anys que van prendre per primer cop la joventut com a una actitud, com una bandera, definint-la amb el do de la llibertat i de la cuirositat.
Tal i com diu el Lluís, les bandes intenten imitar el so, les maneres de composar, la voluntat artística d'aquests primers rebels musicals. L'art és un cicle, cercles que recomencen constantment mentre avancen tímidament. Hi ha èpoques en què la música avança, hi ha èpoques en les quals les lletres avancen, i hi ha èpoques on l'únic que avança és la fotografia o la poesia, també hi ha moments on la gent cega necessita una llum per retornar l'esperança al seu tron, i les èpoques de transició són sempre difícils, a quina creieu que estem?
La conclusió a tot plegat, per mi, és que cal ser curiós i anar per la vida ben thick as a brick.
Miquel A Moyà