jmateuimarti |
divendres, 3 de setembre de 2010 | 11:32h
Llegeix una frase que el sobta per ben
parida i va per fer-ne un comentari admiratiu a peu de pàgina, com té per
costum. Anant-hi, repara en una formiga que travessa la plana diagonalment, de
baix a dalt i d’esquerra a dreta. Collons!, li crida com si fos algú que
l’hagués espantat. I l’insecte, en sentir-lo, s’atura en sec, mou nerviosament
el cap i les antenes tot batent les mandíbules –o així li ho sembla- i ja no té
temps de reprendre la caminada pàgina enllà i diagonalment perquè ell, amb el
dit del mig de la mà esquerra, l’aixafa sense contemplacions.
La formiga li
queda enganxada al palpís i, ajudant-se amb el dit gros, en fa una bolleta,
talment un punt damunt una i exclamada, que tira en terra amb desdeny. Recorda,
de cop, que de nin es menjà qualque formiga carnissera i que el gust àcid no
l’esmussava gens. La satisfacció que sent per aquella manifestació claríssima
de domini -de poder- superlatiu, li pinta als llavis un somrís tan estúpìd com
aquest report.
