Amb l’objectiu d’avançar en la definició d’aquesta qüestió el Moviment de Defensa de la Terra ha elaborat, a la seva XI Assemblea Nacional tinguda els dies 13 i 14 de febrer a Brunyola (La Selva), un text on partint de l’anàlisi de la situació avança alguns aspectes d’aquesta alternativa. 

En aquest article en farem un resum, centrant-nos sobretot en els aspectes organitzatius que poden afectar més directament l’Esquerra Independentista.

Bases socials i polítiques per a la Ruptura Independentista

En un moment en què importants sectors socials i polítics de l’independentisme i del sobiranisme estan estenent la seva influència al si de la societat catalana, el Moviment  de Defensa de la Terra ha considerat imprescindible emprendre una tasca de clarificació d’aquest procés i amb aquest objectiu ha pres una resolució en els termes següents.

En primer lloc, cal considerar quina és la base social real que ens ha de portar a la Independència. La conjuntura política de ruptura democràtica per la independència (RDxI) ha estat descrita per l´MDT d’ençà de l’any 2004 com l’impuls democràtic necessari per a situar de la sobirania política damunt unes noves bases en funció de la voluntat col·lectiva del poble català. Aquest procés sociopolític agrupa tots els sectors socials favorables a avançar cap a aquest objectiu, a partir de la consciència social i política existent en el moment present.

Els sectors socials implicats en la RDxI són bàsicament el conjunt de les classes populars catalanes. No es tracta, per tant, de sectors gaire diferenciats socialment de la que ha estat la base social de l’Esquerra Independentista al llarg dels quatre decennis del seu desenvolupament contemporani; no són gaire diferents de les que s’agrupen en la confluència sociopolítica que l’Esquerra Independentista ha definit com a Unitat Popular. La distinció entre un i altre moviment és més aviat en la consciència política i social. Els sectors implicats per la RDxI són bàsicament les classes populars catalanes, amb l’addició d’una franja (numèricament poc important però políticament significativa), de sectors de la petita i mitjana burgesia. És justament la influència ideològica d’aquests sectors el que retarda la consciència d’una part de les classes populars que no se sent implicada plenament per les propostes i els objectius de la Unitat Popular.

La base de la Ruptura Democràtica per la Independència no és, doncs, amb propietat una aliança interclassista ja que la burgesia com a tal no s’hi veu implicada realment. És més aviat una confluència sociopolítica de diferents sectors amb una consciència variable sobre la realitat de la societat catalana, agrupats per l’objectiu de la defensa dels drets col·lectius (principalment del dret de la nació catalana a l’autodeterminació) i per la voluntat de renovació democràtica.

Dos projectes principals contraposats

Dins aquest magma ideològic autodeterminista i democràtic, s’hi poden distingir avui dia dos projectes fonamentals: hi ha un projecte dirigit per sectors de la mitjana burgesia (que comprèn, a més de la mitjana burgesia econòmica, la casta política i els seus satèl·lits, com ho poden ser els periodistes i funcionaris del règim, etc.). I un altre projecte impulsat per les classes populars. El primer projecte esmentat és un projecte que es concep com a liberal en el qual es reflecteixen els sectors dominants de la societat catalana, especialment personatges pròxims a la cúpula de CDC. L’altre projecte es configura com un projecte social i és el que és propi de les classes populars. Davant la situació política avui vigent el projecte liberal s’esforça per minimitzar la ruptura amb el marc sociopolític i econòmic existent; mentre que el projecte social es fonamenta en una ruptura envers el règim polític (i, de retop, amb aspectes del sistema socioeconòmic de dominació). Aquesta és la distinció principal. De fet, el projecte liberal pot ser considerat idealista, a causa de la manca d’elements objectius en què es fonamenta; però això no vol pas dir que no pugui tenir un nombre important de seguidors ja que es mou dins els termes de la ideologia dominant. Entre aquestes dues posicions apareixen també posicions intermèdies com ho són alguns projectes electorals que són fonamentalment (ideològicament) liberals però que exhibeixen alguns elements del projecte social, tal com ho precisarem tot seguit.

Considerant aquestes posicions diferents, podem dir que, en la fase actual, tota defensa de la independència (idealista o no) juga un paper positiu pel que fa a la sensibilització. Però a més de la sensibilització és important saber considerar quin projecte es defensa, quina orientació es vol prendre, quina actuació es proposa. Convé, doncs, distingir entre sensibilització i dinàmica: a més de la funció de sensibilització cal saber distingir entre els diferents projectes polítics.

De manera esquemàtica podem definir el projecte liberal (a) amb els trets següents:

a1.- Es fonamenta en el parlamentarisme, es proposa d’aconseguir gairebé únicament una majoria parlamentària / a2.- S’adreça a l’elit social i política: empresaris i direccions de partits  parlamentaris / a3.- S’identifica amb el marc polític i econòmic capitalista europeu/a4.- No aporta cap missatge de renovació democràtica / a5.- S’alia internacionalment de manera acrítica amb els EUA i Israel / a6.- Es limita a les 4 províncies del Principat.

D’altra banda, podem definir el projecte social (b) amb els trets següents: b1- Es fonamenta en un moviment democràtic de base / b2.- S’adreça a les classes populars catalanes / b3.- S’identifica amb un marc polític i econòmic republicà / b4.- Es fonamenta amb un missatge de renovació democràtica / b5.- S’alia internacionalment amb nacions sense Estat, nacions no imperialistes, moviments polítics i socials d’alliberament / b6.- S’estén al conjunt dels Països Catalans

Entre aquests dos projectes, hi ha diferents propostes intermèdies, com algunes de les iniciatives electorals de caire populista que s’estan propugnant actualment, les quals comparteixen les tesis fonamentals de la proposta liberal tot revestint-se d’un discurs superficial de renovació democràtica. Tal com havien fet al llarg dels vint anys darrers de desplegament de l’independentisme d’altres projectes de característiques oportunistes (com la Crida a la Solidaritat i  ERC en un cert moment), el populisme electoralista “pica l’ullet” a les bases independentistes, recollint de manera oportunista algunes reivindicacions populars. Qualifiquem aquestes posicions d’oportunistes perquè sabem que el projecte liberal i les seves projeccions populistes no tindran mai la capacitat ni la possibilitat de triomfar per manca de base social prou sòlida, és a dir, per la inexistència d’uns objectius socioeconòmics ben definits que facin possible l’arrelament social necessari per a impulsar la Ruptura Democràtica per la Independència en el marc polític actual, la monarquia parlamentària espanyola i el seu aparell repressiu, administratiu i mediàtic.

El projecte social de les classes populars catalanes

Aquest projecte social es pot definir pel seu Objectiu polític i per la seva Estratègia política: L’objectiu polític és definit al seu torn per la Ruptura democràtica i la República, una sortida política que posseeix la qualitat de ser democratitzadora i integradora. El projecte social cap a la Independència és una ruptura política perquè representa posar la nova dinàmica política en mans d’un nou cos social i d’una nova legitimitat sorgida de la nació catalana, tot trencant la legitimació del poder estatal imposat. Va acompanyat, per tant, d’un procés de participació democràtica i es proposa d’assolir una nova societat democràtica i igualitària, centrada en els valors de la República

L’ estratègia política que segueix el projecte social de les classes populars es fonamenta en l’organització, en una doble estructura necessària: d’una banda, la Unitat Popular com a organització bàsica, de fons, fonamentada en una agrupació sòlida dels sectors en lluita per la defensa dels interessos i les reivindicacions de les classes populars. Aquesta organització és bàsica perquè és la que ha de donar força al moviment de ruptura necessari. Només un moviment ben organitzat en una Unitat Popular (amb instruments d’informació, de capacitat de respondre a la repressió, etc.) pot donar força i continuïtat a la defensa del dret d’Autodeterminació.

Però, tal com hem assenyalat, la lluita per la independència demana també l’organització de sectors populars en estructures més àmplies, identificades amb un ventall ideològic més extens que s’articula en les estructures democràtiques unitàries de la Ruptura democràtica per la independència. Moltes de les plataformes sobiranistes actuals es mouen en aquest espai, però amb la mancança de no tenir, ara com ara, un caràcter realment ampli i unitari.

Finalment, l’estratègia política del projecte social de les classes populars demana també l’articulació d’un sistema internacional d’aliances, fonamentat en aliats reals i possibles del nostre procés d’independència, com les nacions sense Estat (especialment de l’àrea euromediterrània), les nacions no imperialistes i els moviments polítics i socials d’alliberament, en general.

Els dos eixos de les estructures unitàries per la ruptura

La ruptura democràtica per la Independència es desenvolupa a través de dos eixos: l’eix que podem anomenar assembleari territorial, articulat a partir de les assembles democràtiques unitàries de base. I l’eix de ruptura institucional, compost pel conjunt de càrrecs electes i representatius, situats en una orientació rupturista.

L’eix assembleari (o territorial) és constituït per assemblees democràtiques Unitàries, unes estructures necessàries per a articular tot el moviment de base favorable a l’autodeterminació i la independència sorgides en nombroses pràctiques polítiques com les consultes sobre la Independència. El ventall de propostes organitzatives actuals que representen l’independentisme i el sobiranisme organitzats, es veu marcat per la dispersió i una certa desorientació que no permet un enquadrament adequat de la gent que es vulgui incorporar al moviment a partir d’un consciència crítica incipient. Aquestes estructures (Assemblees Unitàries) permetrien la incorporació de les persones de manera independent a l’adscripció política. Es tracta de formes d’organització que fan arrelar el moviment i estenen la participació.

L’eix de ruptura institucional, dinamitzat per una assemblea de representants electes per l’autodeterminació (i la independència), és també necessari per tal d’introduir elements de contradicció en l’àmbit institucional, per mitjà dels representants no subordinats a les dinàmiques parlamentàries oficials. Aquest eix incorpora elements de confrontació política.

Aquests dos eixos, amb la seva dinàmica, accentuen els possibles conflictes de sobirania i de legitimitat entre la nació catalana i el marc estatal.

Exigències de l’actualitat política: Iniciar un procés constituent

Des del Moviment de Defensa de la Terra considerem que el moviment tàctic del moment present pot ser definit (i proclamat) com d’inici del procés constituent de la nació catalana. L’autonomisme és un camí tancat i ara, el poble català treballa per construir “la nació catalana política”. El que volem dir amb això és que el moment present demana una mena de “canvi de xip” que estigui al nivell dels reptes que ens oposa l’Estat. Si l’autonomisme ha fracassat, només ens resta començar el nostre propi camí. A la nostra manera de veure, cal, doncs, enfocar el moment present com a “inici del procés constituent”. És important que el poble català esdevingui més i més conscient que estem construint col·lectivament una realitat política nova; aquesta consciència és un factor important que pot contribuir a estendre l’adhesió popular al moviment per la Independència.

Exercitar l’autodeterminació

D’altra banda, és evident que la Consulta sobre la Independència que es va estenent per la geografia de la nostra nació fa avançar cap a l’exercici real del dret d’autodeterminació. Aquestes experiències són, de fet, descrivint-les d’una manera més precisa, una exercitació del dret d’autodeterminació; és, d’acord amb aquesta concepció, que cal valorar la seva funció. Es tracta, en general, com sabem, d’una mena d’assaig que permet la important tasca de sensibilització i d’augment de la consciència política a nivell massiu al voltant dels drets col·lectius.

Aquesta qüestió posa també sobre la taula el tema de la territorialitat en l’aplicació del dret d’autodeterminació. En aquest aspecte partim de la doble consideració: La primera. és que es tracta d’un dret que s’ha d’atribuir a tota la nació catalana sense excepció. La segona consideració expressa que és un dret  que es pot aplicar, a partir d’un inici sòlid, successivament per àmbits polítics establerts (territoris històrics, municipis, etc.).

El fonament de la primera consideració és que el demos (conjunt humà) susceptible d’exercici d’aquest dret és la població de tots els territoris on és present la nació. El procés es desenvolupa amb la creació de formes polítiques noves sorgides de la nació catalana, per mitjà de la conquesta de la independència d’un territori, el seu establiment intern com a República federal, i la incorporació a aquesta República federal dels col·lectius que així ho decideixin. Des del punt de vista organitzatiu, és imprescindible que el moviment unitari per la independència es proposi d’abastar –tot considerant els ritmes diferents- el conjunt de la nació. Només mantenint estructures geogràfiques compartides d’àmbit nacional és possible aprofitar dinàmiques sociopolítiques que són clarament complementàries.

Construir l’organització àmplia i permanent del moviment per la Independència

Seguint les argumentacions exposades més amunt, es desprèn fàcilment que el procés d’experiències de consulta independentista, perquè tingui tot el seu sentit, ha de permetre desenvolupar els dos eixos de les estructures unitàries que hem descrit més amunt: l’eix assembleari territorial, amb l’organització d’assemblees democràtiques unitàries locals; i l’eix de la ruptura institucional, amb la dinamització que s’està generant a partir de l’assemblea de representants electes pel dret de decidir.

Els esquemes organitzatius vigents actualment per a endegar les consultes no acaben de complir aquesta doble condició. Però la dinàmica del procés fa que vagi prenent cos una voluntat política en aquest sentit, i des de l’organització de les consultes, s’estan desenvolupant iniciatives adreçades a donar continuïtat a les estructures organitzatives que s’han anat desplegant. Si, continuant aquesta tendència, l’ampli moviment dinamitzador de les consultes s’implica plenament en la construcció d’unes noves estructures unitàries de caire assembleari per la conquesta de la Independència, hauran pogut deixar com a llegat, a més de la conscienciació política, una organització permanent amb perspectives de futur.
 
Segons les nostres anàlisis, ens cal ara dinamitzar un procés participatiu que, anant més enllà de les organitzacions actuals, permeti un ampli enquadrament en estructures obertes (seguint l'esquema de l'Assemblea de Catalunya, per posar un referent conegut). Totes les persones descontentes amb el marc polític actual, espoliador i cau de diferents formes de corrupció, haurien de reaccionar. Totes les persones que aspiren a una veritable democràcia del poble català, alliberat de les servituds d'un passat i d'un present despòtics, s'hi han de sentir identificades.

Carles Castellanos

(Article publicat al número 91, de juny de 2010, de “La Veu”, òrgan del Moviment de Defensa de la Terra)

Salveu al soldat Carles Castellanos / Saving private Carles Castellanos

BRAUN, memòries d'una fàbrica / BRAUN, memorias de una fábrica