Significat i significant.
De vegades, res no és el que sembla.
Arran de l'episodi dels encreuats i Homer que us vaig explicar en l'article anterior, m'ha vingut a la memòria una altra anècdota en què hi participaren ex aequo el codi lingüístic i el contingut semàntic que hi associem. És una nova mostra de l'entramat que envolta els signes de la llengua, així com de la relació (en ocasions curiosa, aleatòria, banal, arbitrària i sovint basada en l’habitud) que establim mentalment entre significat i significant. En aquest cas, vam participar-hi tres persones, de manera que no es tracta d’una deformació particular, sinó de quelcom decididament més general.
Us en faig cinc cèntims i jutgeu vosaltres mateixos.
L’any 1998, amb l’excusa del centenari del naixement de García Lorca, la meva família i jo vam viatjar a Granada. Era època de Pasqua i la ciutat, lluminosa i freda, feia molt de goig. De seguida vam descobrir penjades arreu, en faroles i arbres, una sèrie de pancartes informatives sobre una exposició que oferia el Museu de la Ciència d’aquella ciutat. Hi posava:
BLANCA Y REDONDA
I tot seguit el nom complet del museu i la seva adreça.
Resultava evident que els organitzadors volien despertar expectació. Un missatge tan enigmàtic, amb tan pocs aclariments, només podia significar que intentaven encuriosir el personal. I en el nostre cas –tres turistes entusiasmats amb l’encant de Granada i proclius a passar-s’ho bé– ho van aconseguir.
Evidentment, tots vam tenir la mateixa idea. Es tractava d’una exposició científica sobre la lluna. Blanca i rodona. A més, el museu comptava amb un planetari. Per tant, no ens va semblar que hi hagués cap dubte possible.
Com que la lluna és un cos celeste fascinant i poètic, molt interessant en l’aspecte astronòmic, vam pensar que seria bonic visitar el museu. De passada, podríem conèixer-lo sencer i veure què més ens deparava. D’altra banda, semblava del tot impossible ignorar la crida publicitària, que ens assetjava sense pudor a cada cantonada.
Total, cap al museu s’ha dit. Van arribar a l’aparcament i vam baixar del cotxe. Primera hora de la tarda. I, justament enfront, aquelles lletres enormes, críptiques i prometedores:
BLANCA Y REDONDA
I ja ho crec que ho era. Ben rodona i ben blanca. Imagineu-vos la nostra cara d’estupefacció en descobrir que l’exposició versava sobre un element que tenim a totes les llars, que fem servir cada dos per tres (de vegades més que no caldria) i que des de fa dècades ens ajuda a viure. Una substància tan present en la nostra quotidianitat com l’únic satèl·lit de la Terra. O potser més.
L’àcid acetilsalicílic o AAS (C9H8O4), més conegut amb el nom d’Aspirina, fàrmac de la família dels salicilats, sovint emprat com a analgèsic, antipirètic i antiinflamatori, que té també un efecte anticoagulant i que fou sintetitzada i comercialitzada per la firma Bayer a finals del segle xix.
L’Aspirina!!!!
No només García Lorca complia cent anys el 1998! No cal dir que vam visitar l’exposició. De fet, fou molt interessant. Vam aprendre un munt de coses, vam fabricar personalment una aspirina amb un motlle i, a més, vam comprar samarretes amb la primera publicitat de la marca (divertidíssimes) que encara corren per casa.
El misticisme de la lluna se’n va anar en orris. Però no patiu, lletraferits. Malgrat tot, vam entrar al planetari.
Quina anècdota més curiosa.
Una abraçada.
La luna vino a la fragua
con su polisón de nardos.
El niño la mira, mira.
El niño la está mirando.
En el aire conmovido
mueve la luna sus brazos
y enseña, lúbrica y pura,
sus senos de duro estaño.
Huye luna, luna, luna.
Si vinieran los gitanos,
harían con tu corazón
collares y anillos blancos.
Niño, déjame que baile.
Cuando vengan los gitanos,
te encontrarán sobre el yunque
con los ojillos cerrados.
Huye luna, luna, luna,
que ya siento sus caballos.
Niño, déjame, no pises
mi blancor almidonado.
El jinete se acercaba
tocando el tambor del llano.
Dentro de la fragua el niño,
tiene los ojos cerrados.
Por el olivar venían,
bronce y sueño, los gitanos.
Las cabezas levantadas
y los ojos entornados.
Cómo canta la zumaya,
¡ay, cómo canta en el árbol!
Por el cielo va la luna
con un niño de la mano.
Dentro de la fragua lloran,
dando gritos, los gitanos.
El aire la vela, vela.
El aire la está velando.
És preciós el poema de Lorca. Tan bonic.
Hi ha tantes històries, tantes llegendes al voltant de la lluna!
Em subjuga. I això que jo sóc més aviat diurna. Una dona de sol.
Gràcies, Jordi.
(tot i que la lluna no té per què definir-se com a rodona, depèn de la fase, és essencialment variable... : Suposo que la predispositat poètica venia en un 99,9% de vosaltres.)
Jo crec que la semiòtica general hi tenia molt a veure. Estàvem parlant del Museu de la Ciència, anunciat també en d'altres pancartes com el Museu on hi havia un planetari.
I, tot i que la lluna és l'essència de la variabilitat, quan arriba al punt àlgid és totalment identificable amb una rodona blanca. Si més no, des de la Terra.
Bé, el cas és autèntic. No sé què van pressuposar altres persones. Potser res. Però de ben segur que, sense dades prèvies, ningú no es va imaginar que la cosa anava d'aspirines.
Moltíssima il·lusió que hagis decidit compartir aquest moment amb el ciberespai i la de gent que et llegeix, mare...
Un petó BLANC I RÓDO... ;)
Hahahaha.
Petons.
IO
Anna