Bé, hi ha algunes respostes directes a eixes preguntes, però no entren en la discussió dintre de la ideologia o la doctrina occidental, i les respostes que sent tan simples es troben molt lluny de les convencions generals. Així que permetin-me dir algunes paraules sobre elles.

         Quant a l’amenaça d’Iran, hi ha una resposta molt autoritzada feta per informes militars i d’intel·ligència del Congrés en Abril del 2010. Diuen que l’amenaça d’Iran no és militar. Iran, virtualment no té capacitat militar ofensiva. La seua despesa militar és molt lleu, per suposat una fracció minúscula de la despesa dels EE.UU, però, també bastant per sota de l’estàndard regional. Assenyalen que l’objectiu de l’estratègia militar iraniana és defensar les fronteres del país en cas d’ésser atacats per a retardar les forces invasores el suficient i permetre un acord negociat.

         Discuteixen la qüestió de si Iran està desenvolupant armes nuclears i diuen que, si les estan desenvolupant, el que no saben, l’objectiu seria dissuasori per a previndre un atac en Iran. Eixa és bàsicament la història. ¿Quina és aleshores l’amenaça? Bé, l’amenaça també s’explica. L’amenaça principal és que Iran està compromesa en desestabilitzar als seus veïns. Està tractant d’augmentar la seua influència en els països propers, particularment en Iraq i Afganistan. Els EE.UU per suposat, estan immiscits en Iraq i Afganistán però el que ells fan no és desestabilització. Això és estabilització. Els EE.UU estan allà per  augmentar l’estabilitat i, si Iran tracta de tindre influència en països veïns, això és desestabilització. Ara això és terminologia estàndard en literatura i discussió de política exterior. Dic, arriba al punt en que l’ex-editor de Relacions Exteriors (Foreign Affairs), l’home que estableix l’agenda, fou capaç de dir sense mosquejar-se i sense reacció de ningú que Estats Units havia de desestabilitzar el govern de Xile sota Allende... havia de desestabilitzar i enderrocar-lo i establir a un dictador a fi d’assolir la estabilitat, i és el mateix problema respecte a Iran. No segueix ordres i per tant, està desestabilitzant la situació regional.

         Hi ha un altre problema amb Iran, concretament li dóna suport al terrorisme. Així que, per exemple, poden voler fer creure que hui estan celebrant el Dia de l’Alliberament Nacional, en termes de la doctrina Occidental, i el que estan celebrant és l’èxit del terrorisme i de fet, l’èxit de l’agressió contra Israel en el sud del Líban... agressió iraniana... així que estan celebrant l’agressió iraniana contra Israel en el sud del Líban i el seu èxit, i celebrant a terroristes i al terrorisme (citant a l’alt oficial del Partit Laborista Israelià, Ephraim Sneh). No és el dia de l’Alliberament. Han d’entendre com interpretar aquestes qüestions correctament si volen ingressar a l’esquema del discurs imperial. I açò no solament ho diuen els EE.UU i Israel. Ho diu també Europa Occidental. Hi ha algunes poques excepcions. Així que eixa és l’amenaça d’Iran.

         La descripció no és incorrecta. Iran no segueix ordres. Està tractant de mantindre la seua sobirania. Açò és ben independent del que qualsevol pense del seu govern. Podeu tindre el pitjor govern del món però eixe no és el problema ací. Als EE.UU no els importa que el govern siga d’una manera o d’altra. Vol que seguisca ordres per a millorar l’estabilitat. Eixa és l’amenaça iraniana.

         ¿Què passa amb Israel i Palestina? Bé, hi ha una versió oficial d’eixe conflicte també. Ho veiem cada dia als diaris. Estats Units és un mediador honest i un àrbitre neutral tractant d’ajuntar a les dues parts que són irracionals i violentes. No es posen d’acord i Estats Units està tractant d’arribar a un acord en el conflicte entre els dos.

         Per això hi ha xerrades indirectes on els EE.UU fan de mitjancers entre els dos oponents irracionals, els palestins i els israelians.

         Eixa és la versió oficial. La podeu llegir tots els dies. També està la realitat. No vaig a repassar tota la història però els fets bàsics estan clars.

         En 1967 Israel conquerí els Territoris Ocupats i hagué una resolució del Consell de Seguretat cridant a un acord sobre el conflicte, UN 242 que tothom concorda que és el fonament per a l’acord polític.

         Bé, en 1971, quatre anys més tard, el president Sadat d’Egipte oferí a Israel un tractat de pau complet, amb no-res per als palestins. A canvi, retirada total dels territoris ocupats, nomes li importava el Sinaí. Jordania féu una oferta similar un any més tard. Israel havia de prendre una decisió. ¿Van a triar seguretat o expansió? Un tractat de pau amb Egipte significa seguretat. Egipte era per suposat la major força militar àrab. Però aleshores estaven afanats en expandir-se sobre el territori egipci... el Sinaí, Sinaí del nord-est, per a establir una ciutat i colònies. Feren el que pense que va ser la decisió més determinant de la història del país. Decidiren preferir l’expansió a la seguretat, així que rebutjaren l’oferta de pau. Ara la pregunta crucial sempre és: ¿Què és el que l’amo va a fer? Aleshores, ¿Què va a decidir Washington? I hagué una batalla burocràtica en Washington sobre açò. Henry Kissinger guanyà la batalla interna i estava contra les negociacions. Estava a favor del que anomenà "taules", sense negociació. Així que recolzà la decisió d’Israel d’elegir expansió per sobre de seguretat i que portà molt aviat a la guerra de 1973, la guerra d’octubre. Era alguna cosa molt propera per a Israel i Israel i els Estats Units reconegueren que no podien simplement ignorar a Egipte. Aleshores començà un llarg període d’interacció diplomàtica que desembocà en Camp David un parell d’anys més tard, quan els Estats Units i Israel essencialment acceptaren la proposta de Sadat de 1971. Açò és considerat, en la doctrina occidental, una gran victòria diplomàtica per al president Carter i Henry Kissinger. De fet fou una catàstrofe diplomàtica. Ho podrien haver acceptat el 1971 i el cost de negar-se fou una guerra molt perillosa i propera a la guerra nuclear, molta misèria i patiment. De fet el que els Estats Units i Israel van haver d’acceptar en Camp David fou en part, des del seu punt de vista, més dur que l’oferta de Sadat de 1971, perquè, aleshores, el problema dels drets nacionals de Palestina havia entrat a l’agenda internacional pel que van haver d’acceptar, almenys en les paraules, alguna forma de drets nacionals Palestins en els territoris dels que Israel s’havia de retirar.

         Mentrestant, en el període en qüestió, en 1976 hi hagué un altre esdeveniment crucial. En 1976, els estats àrabs majors, Egipte, Síria, Jordània i altres, portaren al consell de Seguretat una resolució cridant a un arranjament del conflicte en termes de UN 242 --tota la sintaxi rellevant de 242 amb les seues garanties de drets, etc. però amb un agregat: un Estat palestí en els territoris ocupats. Israel refusà assistir a la sessió. Els Estats Units vetaren la resolució. Vetà una similar també en 1980.

         Ara, quan els Estats Units veten una resolució, és un doble vet. Primer de tot, no ocorre i en segon lloc, se’l veta de la història. Així que si mireu fins i tot en el registre erudit se’l menciona rarament i certament no hi ha res en els mitjans o en el debat públic. Els esdeveniments que acabe de descriure no ocorregueren. No es troben. Un ha de cercar moltíssim per a trobar una referència a ells. Eixa és una de les prerrogatives d’un poder Imperial. Podeu controlar la història mentre tingues una classe intel·lectual submisa, la que Occidente sí té. No vaig a passar per la resta de la història però segueix gairebé de la mateixa manera. Fins al present, els Estats Units i Israel estan fora del món. Amb rares i temporals excepcions, seguiren bloquejant l’acord polític que tenia el suport gairebé universal, el que significa que si hagués un diàleg indirecte seriós hui, portat endavant tal vegada per Mart, aleshores els dos antagonistes que serien presentats serien els Estats Units i el món. Podríem tindre un diàleg indirecte entre ells i si arribéssim a un acord, hauria un arranjament d’aquest problema. Bé, açò és una dada factual. Per suposat, els fets històrics són sempre més complexos que la simple descripció però aquests són fets bàsics. No són controvertibles. No hi ha dubtes seriosos sobre ells però no són part del llenguatge general sobre aquests temes perquè condueixen a les conclusions equivocades, per tant, són exclosos. Si parle sobre açò en l’Oest en la majoria de llocs, les paraules són quasi incomprensibles. No és únic d’aquest cas, revela l’extraordinari poder de la ideologia imperial. Inclusive els més simples, més obvis, els més crucials fets són invisibles si no estan d’acord amb les necessitats del poder.

         De ninguna manera sóc la primera persona en parlar d’açò. George Orwell escriví sobre açò, per exemple. Estava discutint com, en Anglaterra -una societat lliure - idees impopulars es poden suprimir sense l’ús de la força, només per la voluntat, i donà algunes raons. La més important era una bona educació. Digué, si teniu una bona educació, teniu inculcat en vosaltres la convicció de que hi ha certes coses que no haurien de dir-se -- o fins i tot pensar-se per al cas --. Aquest assaig seu no és molt conegut perquè no fou publicat, tal vegada demostrant la seua tesi. Aquest text hauria d’haver estat la introducció al seu llibre Rebel·lió en la Granja. Tothom ha llegit Rebel·lió en la Granja. És sobre un estat totalitari, l’enemic totalitari i les seues maneres malignes. Però, per a evitar un excés d’autosatisfacció, Orwell escriví una introducció parlant de l’Anglaterra lliure. No fou publicada. La vam poder trobar molts anys més tard en els seus treballs inèdits. No és el seu millor assaig, però el seu punt es bàsicament correcte. Es poden suprimir idees impopulars sense l’ús de la força, i una bona educació és un mitjà eficaç per a aconseguir-ho. Bé, a menys que siguem capaços de pensar els pensaments que han estat desterrats per la ideologia imperial, la comprensió del que està passant va a ser molt difícil d’assolir. Tornaré sobre aquests dos problemes crucials de la política exterior però abans deixeu-me agregar una mica d’història sobre el que pense que és el context pertinent. Els Estats Units són la força dominant en temes internacionals i ho han estat des de la Segona Guerra Mundial. És molt important comprendre que hi ha nombrosos aspectes de la història dels EE.UU que afecten fins i tot polítiques del present i crec que no són considerades el suficient. Un fet és que els Estats Units són una societat colonial-de-colons. El colonialisme de colons és, amb molta diferència, el pitjor tipus d’imperialisme, perquè destrueix o elimina a la població nativa. Part de la raó, que, més o menys conscientment, identifica  Israel amb els Estats Units és el reconeixement de que Israel està pràcticament revivint la nostra història de societat colonial-de-colons. Ens desférem d’una població indígena i Israel ha estat fent alguna cosa similar.

         Hi ha moltes ironies incloses en açò. Els primers colons es veien a si mateixos com els fills d’Israel. Havien retornat a la terra promesa. Estaven units per un principi que recorre la història americana fins el present. S’anomena Providencialisme. Estàvem realitzant la voluntat de Déu. Qualsevol cosa que fem, estem realitzant la voluntat de Déu. Si exterminem als natius, ha de ser la voluntat de Déu. Tractem de fer el bé, per suposat, tractem de ser benèvols però de vegades els designis de Déu són misteriosos. Podem llegir debats de judicials de la Suprema Cort que estaven molt sorpresos de que els indis estigueren sent exterminats -ho expressaren d’aquesta manera: eren com fulles de tardor desprenent-se- i la voluntat inescrutable de Déu està portant a aquesta conseqüència desafortunada. Som benèvols i treballem per a millorar la seua situació i per a ser gentils amb ells, però d’alguna manera s’estan anorreant.

         L’ estat de Massachusetts fou un dels primers establert per colons anglesos. Se’ls donà salconduit amb el propòsit de la benevolència cap a la població indígena, ajudar a la població indígena, rescatar-los del paganisme. Eixe era l’objectiu del commonwealth. De fet, la colònia tenia un gran escut amb una imatge que il·lustra el seu objectiu. La imatge mostra a un indi amb un pergamí eixint de la seua boca i en el pergamí diu: "vingueu ací i ajudeu-nos" i els colons estaven tractant d’ajudar-los. Hui a això s’anomena intervenció humanitària. Arriben per ajudar-los però, per alguna raó, s’aniquilen com les fulles de tardor per la inescrutable voluntat de Déu, que està més enllà de la nostra comprensió.

         Bé, un altre fet crucial sobre els Estats Units és que fou fundat com un Imperi, explícitament. El pare de la pàtria, George Washington, definí als Estats Units com un imperi xiquet, en les seues paraules, i els seus col·legues assentiren. El més llibertari dels pares fundadors, Thomas Jefferson, predigué que les colònies recentment alliberades s’expandirien per tot l’hemisferi. Crearien un hemisferi lliure on no hi hauria pells roges, ni negres ni llatins. Els pells roges, els indis, serien expulsats o es desintegrarien o desapareixerien. Als negres se’ls necessitava d’alguna manera momentàniament per a l’esclavitud però, quan l’esclavitud acabés, tornarien on pertanyien, a Àfrica i més tard Haití. Quant als llatins del sud, eren una raça inferior, i serien escombrats per la raça superior dels anglosaxons. Citant a un historiador acadèmic de primer ordre en aquest tema, Jefferson imaginà als Estats Units com la llar de pul·lulants milions que immigrarien i reproduirien la seua espècie en tots els llocs de Nord i Sud Amèrica, desplaçant no solament als indígenes pelles roges, sinó també a la població llatina, creant un continent que seria americà de sang, idioma, costums i ideologia política. Bé, eixe era l’objectiu. No fou completat del tot però fou completat d’una manera o altra. Al llarg del segle XIX, els Estats Units establiren el que hui s’anomena el seu territori nacional. Això significà exterminar a la població indígena com fou reconegut pels líders més honestos, conquistant mig Mèxic i diversos altres territoris, no van ser actes molt agradables.

         Els historiadors de l’imperialisme de vegades parlen del que anomenen la fal·làcia de l’aigua salada. La fal·làcia de l’aigua salada significa que es considera imperialisme només si és a través d’aigua salada. Així que si el riu Mississippí hagués sigut tan ampli com el mar irlandès, aleshores hagués sigut imperialisme però, com és més discret, no s’anomena imperialisme. Però la gent que portà a cap la conquesta no s’enganyava. Comprengueren que era imperialisme fos a través d’aigua salada o no i estaven molt orgullosos de l’èxit imperial en establir el territori nacional. Cap a la fi del segle s’enfrontaven amb aigua salada i s’expandiren a la conquesta de Cuba, Puerto Rico, Hawaii, i així, i seguiren conquistant les Filipines matant centenars de milers de persones, però sempre amb la major de les benevolències. Era nogensmenys que pur altruisme. Llàgrimes vénen als teus ulls llegint les odes a la benevolència d’eixes conquestes -característiques que són, novament, gairebé universals en la pràctica imperialista. És difícil trobar un poder imperial que no haja implementat una postura del mateix tipus.

         A la Primera Guerra Mundial, es començava a reconèixer que el petroli anava a ser un recurs fonamental en l’esquema del món futur, així que Woodrow Wilson va fer fora als anglesos de Veneçuela, un gran productor de petroli i prengué el poder i donà suport a un dictador sense escrúpols. Això continuà durant un llarg temps després de Wilson. En uns pocs anys, Veneçuela era el major exportador de petroli del món. EE.UU era el major productor però Veneçuela era el major exportador i la direcció de les corporacions estava als EE.UU i així seguí.

         Cap als anys 20, es va entendre que l’Orient Mitjà era una font d’energia enorme així que els EE.UU intervingueren allà i aconseguiren participar en la concessió que era majoritàriament anglesa i francesa, però els EE.UU eren el suficientment poderosos com per a controlar part de la concessió. Durant la Segona Guerra Mundial, hi hagué de fet, una petita guerra entre els Estats Units i Anglaterra per a decidir qui controlaria Aràbia Saudita. Açò es besllumà com un premi futur i per suposat EE.UU guanyà eixe conflicte i se l’agencià. Fins la Segona Guerra Mundial, Estats Units no era un jugador important en temes internacionals. Controlava l’hemisferi occidental i tenia algunes incursions en el Pacífic però els actors principals en assumptes internacionals eren principalment, Anglaterra, i en segon lloc, França. Però la Segona Guerra Mundial canvià això. Estats Units tenia l’economia més gran del món. De fet això era cert un segle abans, però no era l’actor principal en assumptes internacionals. La Segona Guerra Mundial canvià això i estava clar que anava a emergir de la guerra com la major potència mundial. Els estrategs del departament d’estat de Roosevelt i del Consell de Relacions Exteriors ho comprengueren. Tingueren extenses reunions fins la fi de la guerra, de 1939 a 1945, per a planejar el món de la postguerra, un món en el que els EE.UU serien el poder dominant. Els seus plans eren ben importants i de fet, foren implementats quasi com els descriviren. El major concepte que desenvoluparen fou el que anomenaren l’Àrea Gran (Grand Area). L’Àrea Gran seria controlada per complet pels Estats Units. Inclouria l’hemisferi Occidental, per suposat, tot l’Extrem Orient, i l’ex-Imperi Britànic, incloent els recursos energètics de l’Orient Mitjà. Açò com a mínim hauria de ser l’Àrea Gran.

         Ara, en les primeres etapes de la guerra, assumiren que Alemanya emergiria de la guerra com una potència europea de manera que hi hauria dos móns, el món dels EE.UU que controlaria l’Àrea Gran i els alemanys que controlarien la part d’Europa i Àsia. Quan els russos començaren a rebutjar les tropes alemanyes després d’Stalingrad, fou evident que Alemanya no sobreviuria a la guerra i el concepte de l’Àrea Gran fou expandit per a incloure tot el possible d’Euràsia, almenys la substància, la substància econòmica, política i social d’Euràsia, majoritàriament Europa Occidental, almenys això. De fet, hi hagué plans per anar més enllà. Els anglesos estaven començant a planejar cap el 1943 un període de postguerra en el qual els aliats atacarien Rússia d’immediat i la destruirien. Winston Churchill estava particularment decidit a això. En efecte, en maig de 1945, quan la guerra formalment acabà i donà ordres per a nous plans de guerra en el que anomenà Operació Impensada: la Wehrmach, el Exèrcit Alemany, recolzat per la Reial Força Aèria i la força aèria Americana atacarien Rússia i la destruirien. Mai s’implementà però era l’objectiu. L’objecte explícit de la bomba atòmica era el de "Sotmetre als russos". Eixes foren les paraules del general Leslie Groves que estava a càrrec del projecte Manhattan que desenvolupà la bomba. En resum, anem a sotmetre als russos i no hi ha res que puguen fer al respecte. Hi havia l’esperança d’expandir l’Àrea Gran a un àrea global. Bé, no succeí del tot tampoc però s’aproximà bastant.

         ¿Què hi ha de l’Orient Mitjà? Es comprengué que les reserves d’energia de l’Orient Mitjà eren crítiques per al control mundial. França fou expulsada de l’àrea, els britànics foren reduïts gradualment a un soci menor, i els EE.UU emergiren com la força dominant en el control del petroli de l’Orient Mitjà, i en conseqüència, tal i com s’esperava, del món.

         Ara, Europa Occidental era part de l’Àrea Gran però sempre es comprengué que tard o d’hora Europa podria seguir un camí independent tal vegada seguint la visió de De Gaulle d’una Europa des de l’Atlàntic fins els Urals i alguna cosa s’havia de fer per a evitar això. Bé, diverses coses es feren. Una d’elles s’anomenà OTAN. Un dels seus objectius principals és el d’assegurar que Europa estaria continguda en una aliança militar dirigida pels EE.UU. Això portà a conseqüències que perduren fins el present. Aquesta preocupació que Europa podés tornar-se independent és una cosa tenyida d’un cert grau de condescendència. Fa tan sols uns dies, de fet, el president del Consell de Relacions Exteriors, el grup governamental principal de relacions exteriors, Richard Hass, escriví un article titulat, "Adéu a Europa". Europa, diu, ha deixat de ser un poder d’alt nivell en assumptes internacionals i la raó és que no és el suficientment violenta. S’està negant a proveir tropes per a controlar al món en un nivell adequat així que, "Adéu a Europa". Es pot enfonsar en l’oblit. Ningú creu realment això, però això està en el rerefons. Bé, a través d’una espècie de versió oficial de tot aquest període està la Guerra Freda. ¿I què era la Guerra Freda?

         Podeu fixar-vos en la ideologia o podeu fixar-vos en fets, successos. Els successos de la Guerra Freda són molt clars. Els successos principals de la Guerra Freda foren la intervenció i subversió constant en l’àmbit de l’Àrea Gran, sempre amb la justificació  que ens estàvem defenent del que John F. Kennedy anomenà la conspiració Omonolítica i despietada per a controlar el món, així que per això hem d’intervenir. Els russos feren el mateix en els seus dominis més petits. De fet, la guerra freda fou en gran mesura un contracte tàcit entre la gran superpotència i la petita superpotència en la qual cadascuna era pràcticament lliure de fer el que volia en els seus propis dominis, Rússia en Europa de l’Est, els EE.UU en qualsevol altra part, fent ús de l’amenaça de l’enemic. De vegades se n’eixí de control i estigué molt prop de la guerra nuclear terminal però, bàsicament, eixa fou l’estructura de la Guerra Freda.

         Hi ha un altre principi que hauria de ser tingut en ment que és un dels principis operatius majors en assumptes internacionals fins el dia de hui i és el que podem anomenar el principi de la Màfia. Els assumptes internacionals es manegen de manera molt semblant a com ho fa la Màfia. El padrí no permet desobediència. Açò és bastant explícit en el plantejament de l’Àrea Gran encara que no amb eixes mateixes paraules.

         En l’Àrea Gran EE.UU hauria de tindre "poder inqüestionat" amb "supremacia militar i econòmica" i assegurant a la vegada "límits a qualsevol exercici de sobirania" per estats que puguen interferir amb el seus designis globals. Aquest és el principi mafiós. De fet, eixa és l’amenaça iraniana. Estan tractant d’exercir sobirania i això no està permès sota el principi mafiós. No podeu permetre independència. Heu d’obeir, i és comprensible. Si algú és desobedient, tal vegada algun país petit o en la màfia algun encarregat menor, si se n’ix amb la seua, altres poden creure que ho poden fer ells també i molt aviat teniu el que Henry Kissinger anomenà un virus que escampa el contagi, Heu de matar el virus i inocular a tothom imposant una dictadura brutal. Açò és una part central de la història de la Guerra Freda. Si es fixeu de prop, veieu que a això es resumeix.

         Bé, mentrestant l’Àrea Gran s’estava tornant més diversificada. En 1950, al final de la Segona Guerra Mundial, els Estats Units tenien literalment la meitat de la riquesa del món i una seguretat i poder inimaginables. Cap al 1970, això s’havia reduït a un 25% de la riquesa mundial, el que segueix sent colossal però molt menys que el 50%. Els països industrials s’havien reconstruït i s’havia produït la descolonització. El món s’estava tornant el que s’anomenà tripolar. El sistema nord-americà centrat en els EE.UU, Europa basada principalment en Alemanya i França i l’economia en desenvolupament del Nord-est d’Àsia centrada en Japó. Hui encara s’ha tornat més diversificat. L’estructura s’està tornant més complexa i molt més difícil de controlar. Amèrica Llatina, per primera vegada en la seua història s’està movent cap a un grau d’independència. Es desenvolupen contactes Sud/Sud. Així Xina és ara el principal soci comercial de Brasil. També Xina està penetrant en la regió crucial de l’Orient Mitjà i contractant i emportant-se el petroli.

         Hi ha moltes discussions en els cercles de política exterior sobre un canvi en el sistema global de poder amb Xina i Índia esdevenint les noves grans potències. Açò no és correcte. Estan creixent i desenvolupant-se però són països molt pobres. Tenen problemes interns enormes. Hi ha, no obstant això, un canvi en el poder global: és de la força de treball global al capital privat. Hi ha un centre asiàtic de producció amb Xina al  seu centre, amb una cadena de muntatge formada pels països asiàtics més desenvolupats del seu voltant -Japó, Singapur, Taiwan, Korea del Sud- que produeixen tecnologia sofisticada, parts i components i els envien a Xina on són acoblats i enviats als Estats Units i Europa. Les corporacions dels EE.UU estan fent el mateix. Produeixen exportables d’alta tecnologia per a Xina on són acoblats i els compreu en casa com un iPod o un ordinador,  coses d’aquestes. S’anomenen exportacions xineses però això és molt enganyós. Ho podeu veure clarament si us fixeu en les estadístiques concretes. Així que hi ha molta preocupació sobre el deute dels EE.UU. Bé, de fet la major part del deute dels EE.UU és tinguda per Japó i no per Xina. Hi ha preocupació pel dèficit comercial. Comprem més de Xina que el que li exportem. Mentrestant el dèficit amb Japó, Korea del Sud i Taiwan es redueix. La raó és que Japó, Korea del Sud i Taiwan i altres estan proveint materials a Xina per a que ells els acoblen. Aquests són comptabilitzats en Estats Units com a importacions des de Xina, però és completament enganyós. És el centre de producció asiàtic que s’està desenvolupant i les corporacions dels EE.UU i les economies avançades de la regió estan profundament compromesos amb ell. Mentrestant, la part de la riquesa global de la força de treball està declinant. De fet, declina fins i tot més ràpid en Xina en relació a l’economia que en qualsevol altra part. Així que quan mirem al món amb realisme, hi ha un canvi de poder global però no és un canvi al poder Xinés/Indi desplaçant als Estats Units. És un canvi des dels treballadors en totes les parts del món al capital transnacional. S’estan enriquint. Essencialment és una vella història però està prenent noves formes amb la disponibilitat de la força global de treball. El capital és mòbil i el treball no ho és. Té conseqüències òbvies.

         Ara tot açò està bé per a les institucions financeres i els gerents corporatius i CEO`s i cadenes de distribució, però és molt danyós per a les poblacions. Açò és part de la raó per a molts problemes socials importants dintre dels Estats Units. No tinc temps per a detallar-los.

         Per a obtindre una mica de comprensió en política global un lloc on mirar és en el plantejament de l’Àrea Gran durant la segona guerra mundial i la seua implementació. Un altre lloc on mirar és en el final de la guerra freda.

         Aleshores ¿Què passà al final de la guerra freda? En 1989 quan el mur caigué i la Unió Soviètica col·lapsà, no hagué més Guerra Freda. ¿Què passà? El president dels Estats Units aleshores era George Bush, el primer George Bush, i l’administració Bush immediatament produí nous plans per a fer-se càrrec del sistema post Guerra Freda. El pla, resumit, era que tot havia de romandre com estava abans però amb nous pretextos. Així que ha de seguir havent una enorme força militar però no per a defensar-nos dels russos, perquè ara ja no estan. Ara era per a defensar-nos -estic citant- contra la "sofisticació tecnològica" de potències del tercer món. No se suposa que hagueu de riure. Per això necessitem una enorme força militar i, si són persones ben educades, seguint el principi d’Orwell, no rieu. Digueu "Sí, necessitem defensar-nos de la sofisticació tecnològica de les potències del tercer món". Això és un eufemisme per a indústria d’alta tecnologia. La indústria d’alta tecnologia no es desenvolupa simplement pels principis del mercat lliure. El sistema corporatiu pot proveir més elecció per al consumidor però l’alta tecnologia es desenvolupa substancialment en el sector estatal: ordinadors, Internet, etc. Es fa comunament sota pretext de defensa. Però amb el fi de la Guerra Freda, encara hem de mantenir la "base industrial de defensa". Eixe és l’objectiu de l’estat: mantenir la indústria d’alta tecnologia.

         ¿Què hi ha de les forces d’intervenció? Bé, les majors forces d’intervenció estan en l’Orient Mitjà on estan les fonts d’energia. Els plans post Guerra Freda deien que s’havien de mantindre eixes forces d’intervenció dirigides a l’Orient Mitjà, i després vingué una frase interessant: on els problemes seriosos "no es podien tirar en l’entrada del Kremlin".. Els problemes en altres paraules no eren causats pels russos. En altres paraules, calladament, havien estat mentint-nos durant 50 any però ara els núvols es desferen i han de dir-nos la veritat, en part almenys. El problema mai fou rus. Era el que s’anomena nacionalisme radical, nacionalisme independent que està cercant exercir la sobirania i el control dels seus recursos. Ara, això és intolerable en tot el món pel principi mafiós. No podeu permetre això. Això continua ahí, de manera que encara necessitem forces d’intervenció. El mateix en Llatinoamèrica, el mateix a tot arreu encara que no hi haja russos.

         Bé, ¿què hi ha de l’OTAN? Eixe és un cas interessant. Si creiem tot el que hem llegit durant els anys de la Guerra Freda, hauríem de concloure que l’OTAN hauria d’haver desaparegut. Se suposava que l’OTAN estava per a protegir a Europa de les hordes russes. ¿Oi? No més hordes russes. ¿Què passà amb l’OTAN? Bé, el que passà fou que l’OTAN s’expandí. S’està expandint ara mateix. Els detalls són ben coneguts. Són estudiats bé per bons acadèmics. Gorbachev, el premier rus, feu una concessió notable. Acordà deixar que una Alemanya unificada s’unís a l’OTAN, una aliança militar hostil. Es molt notable. Alemanya sola havia virtualment destruït Rússia dues vegades en un segle. Ara, estava permetent-li rearmar una aliança amb els Estats Units. Per suposat hi havia un quid-pro-quo. Pensà que hi havia un acord de que l’OTAN es tornaria una organització més política. De fet, açò li fou promès per l’administració Bush. L’OTAN seria una organització més política i no s’expandiria "ni una polzada cap a l’Est". Eixa fou la frase que va ser usada. No s’expandiria en Alemanya de l’Est i certament no més enllà. Bé, Gorbachev fou ingenu. Acceptà eixe acord. No s’adonà que l’administració de Bush no ho havia posat per escrit. Era només un acord verbal, un acord de cavallers, i, si teniu una mica de cordura, no feu acords de cavallers amb superpotències violentes. Gorbachev es va enutjar molt quan descobrí que l’acord era inservible. Quan l’OTAN començà d’immediat a expandir-se en l’Est, recordà l’acord i Washington assenyalà que no hi havia res per escrit, el que és cert. No hi havia res per escrit. L’OTAN s’expandí cap a l’Est. S’expandí en Alemanya de l’Est molt ràpidament i, en els anys de Clinton, s’expandí fins i tot més en Europa de l’Est... més tard molt més. Actualment, la secretaria general de l’OTAN explica que l’OTAN deu expandir-se més encara. L’OTAN deu responsabilitzar-se de controlar tot el sistema global d’energia, això significa canonades, línies marítimes i fonts. Tan sols fa unes setmanes hi hagué una reunió internacional encapçalada per Madeleine Albright, secretaria d’Estat sota Clinton. Emeteren plans anomenats OTAN 2020 i digueren que l’OTAN es deu preparar per a operar molt més enllà dels seus límits, el que vol dir que deu tornar-se una força d’intervenció militar d’EE.UU en tot el món. Així que això és l’OTAN, no ja per a defensar-nos de Rússia sinó que el seu verdader propòsit és controlar el món sencer.

         Bé, deixeu-me dir unes poques paraules sobre el conflicte Israelià-Palestí que es desenvolupà en aquest context. Vaig a dir unes poques paraules sobre la història. La dada bàsica és la d’un rebuig gairebé total, si es negaven a unir-se a l’acord general d’un acord polític que tingués sentit. Va haver una excepció important, una excepció molt interessant. Al final d’aquest període, en l’any 2000, Clinton reconegué que les propostes que ell i Israel havien presentat en Camp David havien fallat. Reconegué que aquelles no podrien haver sigut acceptables per a cap palestí, per tant, canvià les propostes. En desembre del 2000 presentà el que anomenà els seus paràmetres, un model general per a un acord. Era vague però valia la pena presentar-lo. Pronuncià aleshores un discurs en el que digué que les dues parts havien acceptat els paràmetres i les dues parts havien expressat reserves. Després es trobaren, Israel i Palestina, en Taba, Egipte, en gener per a tractar de resoldre els seus desacords i arribaren molt a prop d’un acord total. En l’última conferència de premsa conjunta digueren que amb una mica més de temps podrien haver arribat a un acord complet. Bé, Israel avortà les negociacions i així acabà tot. Açò ens demostra alguna cosa. Ens demostra que quan els EE.UU impulsen als dos costats per a unir-se al món per a permetre un acord polític, bastant en la línea del consens internacional, pot ocórrer. Ha ocorregut molt des de el 2001 però pense que eixos principis romanen. Pense que és molt cridaner com la gent que escriu la història es comporta amb açò. Així un dels principals llibres sobre la negociació escrit per Dennis Ross, el cap negociador de Clinton. Fa un recompte detallat de tots els esforços dels Estats Units, l’àrbitre neutral, el negociador honest, per a reunir a les dues bandes i conclou al final, fallà i fou tot culpa dels palestins. Ho rebutjaren tot. Ross molt curosament acaba aquest llibre en desembre del 2000 just abans que la seua tesi primària fóra completament refutada. Fou refutada completament unes setmanes més tard. Acaba el llibre ahí i els comentadores no diuen res al respecte. Això és disciplina. Si vols ser un intel·lectual respectat, has d’entendre aquestes coses. No exposes al poder, en especial si tens esperança d’unir-te al món acadèmic de la diplomàcia. Així que Ross conclou el llibre abans que la tesi siga refutada, i això és acceptat i constitueix ara la nostra història, excloent la realitat crucial, precisament com en el cas dels successos previs que he descrit fins ara. Però en veritat està ahí, i açò continua fins a hui. Així que ¿Què deixa això com opcions hui per als palestins i aquells compromesos amb els drets dels palestins?

         Una opció és que els Estats Units vagen a unir-se al món com ho feu per un parell de setmanes en gener del 2001 i acordarem en alguna versió del consens internacional, una cosa com l’acord de Taba. Ara hi ha una visió molt comuna expressada per molts grups palestins i per molts altres que són solidaris amb ells afirmant que això no és una possibilitat i que hi ha una alternativa millor. L’alternativa millor que proposen seria que els líders palestins diguen que li donaran la clau a Israel i que ells la prendran. Els donarem tots els territoris ocupats i aleshores hi haurà una lluita de drets civils, una lluita interna anti-apartheid, i una baralla com eixa es pot guanyar i portarà a alguna cosa. Hi ha molta gent realment bona proposant açò però fallen en veure que hi ha una tercera alternativa. Una tercera alternativa és que EE.UU i Israel continuaran fent exactament el que estan fent, és a dir una versió del que Ehud Olmert, quan era primer ministre anomenà convergència. Israel ocupa tot dintre del que anomenen mur de separació, bé, en realitat un mur d’annexió. Ocupa les fonts d’aigua, la terra valuosa, els suburbis de Jerusalem i Tel Aviv, etc. Israel també ocupa el que s’anomena Jerusalem que és l’enorme àrea de Gran Jerusalem. Ocupen la vall del Jordan, més terra productiva. I després disposen corredors a través de les regions restants per a mantenir-les en cantons separats. Així que hi ha una Jerusalem de l’Est, gairebé fins a Jericó, dividint virtualment el Banc Oest, hi ha altres més al Nord. Ara, ¿Què hi ha dels palestins? Se’ls deixa fora d’açò. Molt pocs seran incorporats en les àrees valuoses que Israel ocuparà, de manera que no hi haurà cap lluita de drets civils. No hi haurà el que s’anomena un "problema demogràfic": massa àrabs en un estat jueu. La resta dels palestins se n’aniran, o seran abandonats per a podrir-se en les colines, apart d’una elit privilegiada. No són part del que Israel està apropiant-se. Amb el que els queda als palestins poden fer el que vulguen. Si el volen anomenar un Estat, aleshores bé, digueu-li  un Estat. De fet, el primer en fer aquesta proposta fou el primer ministre Netanyahu. El primer en dir com a primer ministre, sí, pot haver un estat palestí, això fou en 1996. Assumí en 1996. Reemplaçà a Shimon Peres. Quan Peres deixà el lloc, digué que mai hi hauria un estat palestí. Netanyahu assumí i la seua administració digue: bé, els palestins poden anomenar els fragments que siga que se’ls deixe un estat si volen o els poden anomenar "pollastre fregit". Això dura fins al present. A penes fa unes setmanes, Silvan Shalom, que és el sotspremier i el ministre de desenvolupament regional respongué a les iniciatives palestines sobre crear les bases per a un estat i quan li preguntaren el que pensava sobre això, digué, està bé, si volen dir-li al que els deixem un estat està bé. Serà un estat sense fronteres igual que Israel, també un estat sense fronteres. Per suposat, tindrem tot el de valor i tindran pollastre fregit però això està bé i hauria de detindre la pressió en la nostra contra per un arranjament diplomàtic i tot serà meravellós.

         Bé, això és una millora sobre el passat. Si tornem digam a 1990, la posició del govern israelià i del govern dels EE.UU, James Baker i George Bush, era, els palestins ja tenen un estat, és Jordània i no poden tindre un altre estat palestí. Eixa fou la posició oficial des de 1990. Ara millorà lleugerament. EE.UU i Israel estan d’acord en que Jordània no és un estat palestí i que els palestins poden tindre pollastre fregit, fragments de territori que els EE.UU i Israel assignaran. Ara eixa és l’alternativa.

         ¿Què hi ha de la lluita de drets civils, la lluita anti-apartheid? Eixa no és una alternativa. Les opcions operatives són un arranjament entre dos estats d’acord amb el consens internacional i la llei internacional, tal vegada seguint la línia quasi assolida en Taba o, "pollastre fregit", mentre Israel pren el que vol, com pot fer-ho, mentre tinga el suport sense falla dels EE.UU.

         Bé, acabaré dient només una paraula sobre les perspectives possibles. Hi ha moltes analogies fetes entre Israel i Sud-àfrica. Moltes d’elles són dubtoses, pense. Per exemple, Ariel Sharon, l’arquitecte de la política de colons anomenà als fragments a deixar als palestins "Bantustans" com en l’estat sud-africà de l’apartheid. Però aquests no són Bantustans, això és enganyós. És molt pitjor que en Sud-àfrica. La Sud-àfrica blanca necessitava a la població negra. Eixa era la seua força de treball. El 85% de la població era negra així que haurien de tindre cura d’ells de la mateixa manera que els amos d’esclaus havien de tindre cura dels esclaus i aleshores els racistes extremistes de Sud-àfrica proveïren una mica de suport per als Bantustans. En contrast, Israel no necessita als palestins, no els vol. Així que si s’esvaeïxen com fulles de tardor, com els americans natius ho feren, aleshores està bé. Si se’n van a una altra part, està bé. No es van a fer responsables d’ells per a res. Així que és pitjor que l’apartheid. No són Bantustans. Eixa analogia no funciona i moltes altres tampoc, però hi ha una analogia que crec que és correcta, i no sembla ser discutida mai.

         Fa cinquanta anys, la Sud-àfrica blanca començava a adonar-se que s’estava tornant un Estat pària. Se l’estava aïllant del món. Estava rebent menys suport. Estava sent odiada més i més per tot el món. En eixe punt, el ministre de l’exterior sud-africà parlà amb l’ambaixador americà en Sud-àfrica i li assenyalà que en les Nacions Unides tothom votava contra ells però no importava perquè vostè i jo sabem que hi ha un sol vot en les Nacions Unides. El seu, i mentre ens donen suport, no importa el que pense el món. Eixe és un reconeixement del principi mafiós, realisme en assumptes internacionals, i provà ser correcte. Si mireu el que passà en les dècades consecutives, l’oposició en Sud-àfrica continuà creixent i desenvolupant-se. Cap a 1980, hi hagué sancions i campanya de desinversió. Les corporacions occidentals començaren a retirar-se. El congrés dels EE.UU. imposà sancions. Però res no canvià. La raó era que Washington seguí donant suport a Sud-àfrica. Ronald Reagan, que era president, violà les sancions del congrés per una raó: la guerra contra el terrorisme que declarà en assumir el càrrec en 1981. Estava conduint la seua guerra al terrorisme, i els blancs sud-africans estaven sota l’amenaça del terror del Congrés Nacional Africà, el CNA de Nelson Mandela. En 1988, Washington declarà al CNA "un dels grups terroristes més notoris" del món. Realment no importà el que la resta del món pensava, de fet, fins i tot el que el poble americà pensava, o el que el Congrés pensava. Sí, no els agrada, està bé, però anem a continuar i, aleshores, a finals dels 80s, la Sud-àfrica blanca semblava absolutament incommovible. Havien tingut victòries militares i s’estaven fent més rics. Tot semblava bé i estaven satisfets. Dos o tres anys més tard, Estats Units canvià la seua política, i l’apartheid col·lapsà. Quan el padrí canvia la seua política, les coses canvien. El resultat no és molt agradable però fou sens dubte una gran victòria: l’eliminació de l’apartheid, tot i que encara hi ha molt de camí per fer. Nelson Mandela també guanyà una victòria personal, una mica més lentament. Se’l tragué de la llista de Washington de sostenidors del terror tan sols un any abans, així que en un any va poder viatjar a Estats Units sense un permís especial.

         Essencialment, això fou el que passà i pense que podria passar amb Israel. Si Estats Units canvia de política i decideix unir-se al món, Israel no tindrà altra opció que acceptar-ho. Això no seria el punt final, com el final de l’apartheid no és el punt final per a Sud-àfrica. Sempre vaig creure i encara ho pense que hi ha millors solucions que el consens internacional d’un arranjament dos estats, però en el món real, eixe és probablement un primer pas indispensable per a qualsevol progrés futur cap a un resultat més just.

         Ara hi ha, como ja he dit, una bona part de complexitat en el sistema internacional. Hi ha organitzacions en desenvolupament que són independents dels Estats Units. Hi ha països que mantenen la seua sobirania com Xina per exemple, i hi ha una bona part de diversificació. Hi ha fins i tot passos cap a un grau d’independència dintre dels dominis subjectats pels EE.UU. Prenem Egipte, el segon receptacle d’ajuda militar dels EE.UU després d’Israel. Hi hagué reunions fa un parell de setmanes sobre proliferació nuclear, reunions internacionals. Egipte en representació dels 118 estats del Moviment dels No-alineats prengué una posició molt forta i ètica en un tema crucial: establi una zona lliure d’armes nuclears en l’Orient Mitjà. Bé, en principi és molt difícil per a qualsevol objectar açò. Mitigaria o acabaria qualsevol amenaça creada per Iran, suposadament la preocupació principal de la política exterior dels EE.UU. Per suposat, hauria d’incloure a Israel i a les forces dels EE.UU en la regió així que EE.UU estava bastant aturada. No poden eixir a oposar-se però no podien donar-li suport, així que formularen una forma d’evadir el dilema, comptant amb les classes intel·lectuals per a ocultar el que estava passant, seguint el principi d’Orwell. L’administració Obama declarà que donava suport a una zona lliure d’armes nuclears però digué que aquest no era el moment per a ella. Hem d’esperar fins que hi haja un arranjament de pau general. Però això pot ser retardat indefinidament per l’oposició dels EE.UU-Israel, com en el passat, així que l’amenaça d’una zona lliure d’armes nuclears pot ser retardada indefinidament també. Fins ací, Washington se n’ha eixit amb la seua en açò, però el tema pot ser imposat per moviments populars que prenguen una postura independent.

         I bé, hi ha molts altres punts on el sistema de dominació regnant, encara que poderós és, no obstant, vulnerable. Hi ha moltes possibilitats obertes per a la gent d’influenciar i determinar el destí futur.

Chomsky.info