L'independentisme català és minifundista. Més i tot que el comunisme, amb el qual comparteix l'esquema de promoure l'atomització al mateix temps que demana la unió dels grups, grupets i grupuscles que componen el seu univers.
No podrem construir una alternativa seriosa a Espanya mentre les capelletes s'imposin a la unitat d'acció. Espanya és, des d'un punt de vista polític, una realitat molt potent. Allà, la dispersió política és molt petita, fins al punt que els partits majoritaris han absorbit els extrems, que han optat per infiltrar el seu pensament en el corrent majoritari, aconseguint-ho de manera evident al Partit Popular, per exemple. Encara més, quan es tracta de l'objectiu comú, d'això que ells en diuen la pàtria, les diferències entre els dos grans blocs desapareixen i els discursos, amb matisos, de socialistes i conservadors són els mateixos.
La dispersió de l'independentisme català es podria justificar per un problema de programa, però no és el cas. Es desconeix,
i
aquesta és una de les greus mancances de l'independentisme català, com
seria aquest nou Estat, quines línies mestres marcarien el futur del nou
país. Tampoc no hi ha grans divergències en el full de ruta que ens ha
de portar a la llibertat, perquè pocs l'han fet públic. El missatge
només és un: independència. Doncs amb això no n'hi ha prou per assolir
una majoria ni electoral ni parlamentària.
El panorama dels partidaris de la secessió està dominat per un excessiu personalisme que no ens porta enlloc. El mateix que ha fet que les consultes sobiranistes arreu del país hagin estat un graó per sota del que podrien haver estat o que ha portat al fracàs la presentació de la IP i la ILP per aconseguir la convocatòria d'un referèndum sobiranista. No hi havia una majoria social que sustentés les iniciatives, tan preocupats com estan uns i altres per les seves parcel·les d'un poder que és inexistent i per capitalitzar un èxit que, avui, és un fracàs.
O l'independentisme, des de les singularitats pròpies de cadascú, articula una solució comuna i ho fa amb la complicitat dels partits majoritaris, cosa indispensable, o continuarem fent el ridícul.
Y es que pendiente -cada partido o grupo independentista- de la "parcela" -en votos- que estima y deséa puede ganar, en las próximas elecciones. No atina o desconsidera lo principal: La Pedagogía que -la sociedad Catalana de hoy- diversa, nó sólo políticamente, precisa y precisará, para definirse...
Y es que el "mundo" independentista tiene mucho que hacer y no hace. Tiene que convencer a muchos más de los que yá lo están y es una labor que hay que salir a conseguir,desde "la trinchera" en que poder afianzar las própias idéas.Para trasladarlas al "cuerpo a cuerpo" de la convicción nueva. La que -en democracia- se precisa y precisará,en nombre de cualquier consistencia...
El "mundo" independentista -equivocadamente- sigue creyendo que unas consultas (que han reflejado lo yá sabido y poco más...) le han de proporcionar aquélla fuerza que le es imprescindible. Y nó...Las mayorías hay que ganarlas siempre. Y el independentismo -hasta ahora- no lo está considerando en tal sentido. Lamentablemente...