tinell |
dijous, 2 de setembre de 2010 | 03:11h
M'acaba d'arribar la notícia de la mort d'en Josep Jover, l'entranyable "Amic Jover". En Jover havia estat sotmès a tantes intervencions quirúrgiques del cor, sempre tan ran del darrer sospir, i des de fa tants anys, que en més d'una ocasió havien corregut falsos rumors del seu traspàs. Unes setmanes després, però, te'l podies trobar amb aquella alegria per Esplugues, a l'Avenç o a la Festa Major de Vilafranca o be al Camp Nou amb la seva habitual bonhomia i la seva irrenunciable catalanitat. Aquesta vegada, dissortadament, crec que va de debò. A més, l'estiu ens ha traït, quan ens ha arribat la notícia en Jover ja era mort i enterrat i molts amics no l'hem pogut acomiadar com hauríem volgut.
Aquest estiu he estat treballant en un projecte de llibre-disc que, més o menys, s'ha de dir: "El disc que conté les sardanes de Marcel Casellas i uns dibuixos de la Mariona Millà". Cap al més de juliol vaig fer un esbós de l'escrit que ha d'acompanyar el tall 4: L'amic Jover. L'insereixo tot seguit…
4 L'Amic Jover —1994—
Era algun tipus d'aniversari de la Penya Barcelonista d'Esplugues i amb la Galana fent de cobla convencional—en aquella època d'Orquestrina haviem passat a cobla-orquestra en un intent, que mai no va reixir del tot, d'introduir una certa catalanitat lingüística i tímbrica al ball d'envelat—, haviem de fer mitja audició de sardanes en el transcurs de la qual interpretariem l'himne del barça. La penya aprofitava per a retre homentage a la persona que havia aixecat l'entitat: en Josep Jover.
L'amic Jover, havia aixecat la penya i moltes més coses. Havia estat —i encara ho és, tot i la precarietat de l'estat del seu cor— un lluitador infatigable per les llibertats de Catalunya. Sempre explica amb un cert orgull que, de nen, va coneixer al president Companys en persona i que havia parlat amb ell. Excursionista de la vella escola que vol dir uns quants valors afegits al simple fet esportiu ja que, per ell, una excursió de muntanya era, a més de la caminada, el coneixement històric i, sobretot, literari de l'indret. Si, per la Garrotxa, anava a Sant Aniol d'Aguja, la Muga, el Bassegoda o al Salt del Cavall ho feia amb “La Punyalada” d'en Vaireda a les mans resseguint les passes dels personatges de la novel·la. Al costat d'en Xirinacs, a finals dels setanta, va tenir un pes important en la Marxa de la Llibertat i, si entrem en qüestions que em toquen d'aprop, he de dir que quan al 1981 vaig ser detingut en una operació policial que pretenia desarticular Terra lliure, va ser especialment actiu —malgrat la diferència d'edat respecte la resta de companys— en les accions de solidaritat als carrers i places d'Esplugues.
Alguns sardanistes d'Esplugues van trobar insòlit que es dediqués una sardana a una persona que no solia freqüentar l'ambient sardanista local i molt menys encara ballar-ne, de sardanes, però per mi el fet de composar-la-hi, va ser un dels plaers més grans que m'ha donat la feina de músic.
Ara viu, amb la seva dona, tots dos amb la salut ben tocada, entre Tona, Seva i Taradell i cada matí gaudeix dels contrallums que el sol, amb la complicitat del Matagalls, li regala.
Era algun tipus d'aniversari de la Penya Barcelonista d'Esplugues i amb la Galana fent de cobla convencional—en aquella època d'Orquestrina haviem passat a cobla-orquestra en un intent, que mai no va reixir del tot, d'introduir una certa catalanitat lingüística i tímbrica al ball d'envelat—, haviem de fer mitja audició de sardanes en el transcurs de la qual interpretariem l'himne del barça. La penya aprofitava per a retre homentage a la persona que havia aixecat l'entitat: en Josep Jover.
L'amic Jover, havia aixecat la penya i moltes més coses. Havia estat —i encara ho és, tot i la precarietat de l'estat del seu cor— un lluitador infatigable per les llibertats de Catalunya. Sempre explica amb un cert orgull que, de nen, va coneixer al president Companys en persona i que havia parlat amb ell. Excursionista de la vella escola que vol dir uns quants valors afegits al simple fet esportiu ja que, per ell, una excursió de muntanya era, a més de la caminada, el coneixement històric i, sobretot, literari de l'indret. Si, per la Garrotxa, anava a Sant Aniol d'Aguja, la Muga, el Bassegoda o al Salt del Cavall ho feia amb “La Punyalada” d'en Vaireda a les mans resseguint les passes dels personatges de la novel·la. Al costat d'en Xirinacs, a finals dels setanta, va tenir un pes important en la Marxa de la Llibertat i, si entrem en qüestions que em toquen d'aprop, he de dir que quan al 1981 vaig ser detingut en una operació policial que pretenia desarticular Terra lliure, va ser especialment actiu —malgrat la diferència d'edat respecte la resta de companys— en les accions de solidaritat als carrers i places d'Esplugues.
Alguns sardanistes d'Esplugues van trobar insòlit que es dediqués una sardana a una persona que no solia freqüentar l'ambient sardanista local i molt menys encara ballar-ne, de sardanes, però per mi el fet de composar-la-hi, va ser un dels plaers més grans que m'ha donat la feina de músic.
Ara viu, amb la seva dona, tots dos amb la salut ben tocada, entre Tona, Seva i Taradell i cada matí gaudeix dels contrallums que el sol, amb la complicitat del Matagalls, li regala.
Marcel, juliol del 2010
child said.Bridesmaid Dresses