Ma mare no em deixà que anara a l'horta en l'edat per por a la pols dels tarongers; l'única volta que vaig estar de prova per a una faena de la meua llicenciatura van i li la donen al fill d'una treballadora d'allí, sense preparació ni cap de títol; un altre viatge em van entrevistar per a treballar de venedor d'electrodomèstics, però es coneix que el toput aquell s'ho agafaria com a burla quan li vaig dir que em feia comboi vendre llavadores; tire a apuntar-me a un taller ocupacional de la meua especialitat i els donen més puntuació a esquizòfrenics, depressives i huits i nous que cartes que no lliguen que es passen més temps de baixa que en classe -no ho dic per tu, Camu'- que a mi; l'última, lliure el currículum per a un treball on demanen idiomes (anglés i alemany, dos només dels quatre o cinc que mastegue) i ni m'avisen: potser no el van en entendre, que si no estava escrit en la llengua de Shakespeare ho estaria en la de Sanchis Guarner.
En vista de l'èxit, no sé de què s'estranya la del Servef quan pensa que em ric d'ella i de tot el sistema d'ocupació valencià i, per extensió, universal. Entre això, el fet que em negue a opositar (no perquè no vulga estudiar, sinó perquè no tinc vocació ni traça d'ensenyant) i que la meua vis còmica de moment no em dóna per a pagar-me l'autonomat -ni ganes, que això és pagar i plorar!-, m'estime més ser precari i malfaener que contribuent de la Seguridad Social (el grup, no; la institució). Això, i que el món de la música en valencià és com és i sort que encara m'ixen bolos, però d'eixe tema ja en parlaré a bastament un dia que ploga. I ara que vénen Festes cert que plou: com a tard, el dia de l'Entrâ.
