En un article de dimecres, el títol del qual jugava irònicament amb el lema de la manifestació del 10 de juliol i amb la prerrogativa del Molt Honorable de convocar eleccions, Miquel Pairolí escrivia: "Hi ha una densitat política que bull amb més intensitat que mai a les
últimes dècades, i tindrem tres cartes ben definides per triar:
espanyolisme, autonomisme o sobiranisme." Segur?
En última instància, allò que compta són els vots i els partits i per tant no es vota independència sinó que es vota Esquerra, Solidaritat o Reagrupament. Cert. Però posats a fer aquestes abstraccions teòriques, no comparteixo la que fa Pairolí. La carta que em falla és la del mig. Què és avui l'autonomisme? Acabem de rebre el cop de porta de la retallada de l'estatut del 2006, ens hem manifestat per poder decidir el nostre futur polític i hem dit del dret i del revés que la via autonomista s'ha acabat. Fins i tot CiU diu que hem d'anar cap a una altra cosa, tot i que el problema en el seu cas és no voler-hi posar data.
Després de la sentència i de la manifestació, l'autonomisme és la manera com Espanya té previst fer-nos encaixar en el seu centralisme. Fins aleshores hi havia cert joc. Podíem pensar que l'autonomisme era l'eina de la qual ens podíem servir per continuar forçant l'obertura de l'estat a la seva plurinacionalitat. Però ara això s'ha acabat. I per això, des del 10 de juliol, dia en què un milió i mig de persones van corroborar al carrer aquesta lectura de la sentència del TC en clau de final d'etapa, diem que les cartes són dues: Espanya o Catalunya. Submissió i espera incerta o lideratge i empenta cap a l'estat propi. Catalunya vol dir independència. "Espanya" pot voler dir l'engany d'esperar que vulguin ser federals o pot voler dir la supressió de l'autonomia, però ara mateix la carta que té Espanya a Catalunya és l'autonomisme. Jo no veig que siguin dues cartes diferents.
Després de la sentència i de la manifestació, l'autonomisme és la manera com Espanya té previst fer-nos encaixar en el seu centralisme. Fins aleshores hi havia cert joc. Podíem pensar que l'autonomisme era l'eina de la qual ens podíem servir per continuar forçant l'obertura de l'estat a la seva plurinacionalitat. Però ara això s'ha acabat. I per això, des del 10 de juliol, dia en què un milió i mig de persones van corroborar al carrer aquesta lectura de la sentència del TC en clau de final d'etapa, diem que les cartes són dues: Espanya o Catalunya. Submissió i espera incerta o lideratge i empenta cap a l'estat propi. Catalunya vol dir independència. "Espanya" pot voler dir l'engany d'esperar que vulguin ser federals o pot voler dir la supressió de l'autonomia, però ara mateix la carta que té Espanya a Catalunya és l'autonomisme. Jo no veig que siguin dues cartes diferents.
