SOBRE L’AR-T by Pura María García
L’ART és un espill distint, crivellat de formes, un trencar les pupil·les i envoltar la mirada en l’ardor de la imatge, la sorpresa de la textura, el ruixat de la metàfora.
A l’ARTISTA, li van trobar en la seua soledat, sense protecció, alçant el pal de la idea, amb el seu caminar més trist, amb les mans amerades d’intenció.
Es diu que van passar les llunes i els sols, oferint-li saliva perquè cessara el moviment de les seues mans i els seus ulls. Conten que tigres i rebomboris van intentar distraure-li del seu interés: rodejar la bellesa amb les mans brollades dels seus sons. Recorden, els carrers i els nou continents, que recolzava el cap i la somnolència refusava tancar-li els ulls, per temor que la bellesa es condemnara a no omplir de proeses l’esdevindre diari. Es diu, ho fan les llengües de les serps sàvies, que en la panxa de la Terra, l’artista digeria la visió del món en l’espill bell.
Així era en els dies en què les boques encara eren brolladors.
Així haguera de ser hui, quan els núvols són infèrtils atuells.
Així hauria de succeir fins que la gran nit succeïsca: l’ART ha de ser una malària bona, un muscle per al buit dels caps, un tragí incessant de l’emoció de l’ànima, l'ombra de la LLUM, l'amagatall perenne de tots els ARTISTES.
Amiga
Pura, es parla de formes estables de l’existència de l’art històricament
constituïdes: arquitectura, art aplicat i decoratiu, pintura, escultura,
gravat, música, dansa, literatura, teatre i cine. Les causes que en última
instància, han determinat l’aparició i el desenrotllament de les arts en el
transcurs de la vida humana han sigut la diversitat de processos i fenòmens del
món real i les diferències de procediments i objectius vinculats al reflex
estètic de la realitat i a la transformació de la mateixa. Les particularitats
d’eixes arts estan determinades pel que tenen d’específic els objectes, el
reflexe dels quals és l’art, pels procediments que s’empren per a la
reproducció de la realitat, pels objectius artístics que s’establixen i pels
recursos materials de que es tira mà per a crear la imatge artística. En
literatura, per exemple, la reproducció estètica del món es du a terme per
mitjà de la paraula; en pintura, per mitjà de les imatges visualment
perceptibles de la riquesa cromàtica del món; en música, a través dels tons
musicals; en teatre i cine, per mitjà de la plasmació dels actes dels
personatges i dels conflictes dramàtics que figuren en la seua
base, i això per l’actuació de persones vives, els actors. La
particularitat fonamental de l’arquitectura i de l’art aplicat i decoratiu
radica en la unitat que formen en les seues obres els principis utilitaris i
els estètics. En la teoria i en la pràctica, es coneixen classificacions
diferents de les arts. No obstant això, totes elles són convencionals. En el
fet artístic, posseïx gran importancia la interconexió de les diferents arts,
la seua simbiosi i la seua síntesi.
Tot i això, la idea que sovint es transmet de
l’art és un pur principi d’estètica idealista presentat en contraposició a l’exigència
realista de què l’art posseïsca un contingut ideològic i un esperit de convulsió
social. I ahí les fonts teòriques es remunten a la tesi de Kant sobre el
desinterés del juí estètic pel pràctic, idea que aconseguix la seua màxima
difusió en els segles XIX-XX, quan els estetes burgesos, en lluita contra el
realisme, advoquen decididament pel «caràcter de fi en si mateix» intrínsec a
l’art, pel seu «caràcter absolut», pretenent que l’art està només al servici
del pur gaudiment estètic. La negació del significat cognoscitiu de l’art, del seu
valor ideològic i educatiu, així com de la seua dependència respecte a les
necessitats pràctiques de l’època, porta inevitablement a afirmar la
«llibertat» de l’artista enfront de la societat, la seua irresponsabilitat
total davant del fet social, és a dir, porta a l’individualisme extrem i amb
aquest concepte de «art pur», sobre un imaginari apoliticisme, l’art burgés
encobrix sovint una orientació reaccionària d’ésser diletant més enllà
del be i del mal, que és el perill i
sovint la missèria de l’artista.
Ahí tens, puix, una altra vessant d l'arte, més enllà de la poesia que tú tan magistralment exposes.
Una sallutaci´´o.