rpala |
dilluns, 30 d'agost de 2010 | 13:05h
Fins al 31 d'octubre encara pot veure's al Museu d'Història de Catalunya l'exposició La Nova Cançó. La veu d'un poble, que vol ser un tribut i a l'hora una reivindicació del què va suposar per al país el fenomen de la Nova Cançó. L'expo, comissariada per la fotògrafa Pilar Aymerich i el periodista i cronista de la cançó Xevi Planas, i documentada pel fotògraf –i company de batalles a l'Enderrock– Juan Miguel Morales, és realment molt recomanable, diria que imprescindible per a tothom que estigui mínimament interessat en la música i la cultura del país. El gruix de la mostra no es queda en la superfície, entra a fons en aspectes com la censura o la relació entre els artístes i les cases de discos i promotors de l'època, i a més dedica temps i espai a fenomens si es vol paral·lels però òbviament connectats com el Grup de Folk o l'ona laietana. La vàlua del material recopilat, en especial d'aquell que procedeix de l'arxiu de l'incansable i minuciós Fermí Puig, és realment notable i ens fa pensar un cop més en la tasca abnegada de personatges com ell, que amb dedicació i sovint lluny dels grans focus han anat 'salvant-nos els mots', en aquest cas els mots de la Cançó. Dit això, però, hi ha alguns aspectes que, des del punt de vista de l'autor d'aquest bloc i des del màxim respecte pels impulsors de la iniciativa, caldria matisar. [Més]El gruix de la mostra (1959-1979) és impecable. Ara bé: l'exposició es clou amb un últim bloc que abarca els últims trenta anys (1980-2010) i que vol ser una mena de conclusió on es toquen aspectes molt diversos, des de l'oblit de que va ser objecte l'escena durant l'època postdictatorial (Ovidi Montllor seria el paradigma d'aquesta marginació) fins a l'herència musical de la Nova Cançó, que en la Mostra s'exemplifica bàsicament en l'esclat del rock en català dels primers noranta. A l'hora de valorar el present, en l'audiovisual final, dirigit pel també company Joaquim Vilarnau, Núria Feliu –per cert, i sigui dit sense cap ombra d'ironia, una de les veus més lúcides de totes les que s'escolten– es congratula que les "llavoretes" que artistes com ella van plantar en la seva època ara han germinat amb força: "no ho debiem fer tant malament, nosaltres", reflexiona la cantant de Sants. En canvi, altres músics com Jaume Arnella o Pau Riba consideren que la generació actual, en part, "no ha fet els deures" (Arnella) o que fan "cançons per agradar a les seves iaies" (Riba).
El regust final, doncs, és un pèl agredolç, i crec que fins a cert punt injust. Aquest darrer tram de l'exposició obvia algunes coses: per exemple, la gran sacsejada que va suposar a finals del noranta l'esclat del rock alterantiu en català, la revitalització de l'escena folk, l'aparició d'uns 'novíssims cantautors', la força que ha tingut l'escena mestissa o l'aparició d'aquest nou pop 'independent'. O, aun altre nivell, l'eclosió d'una xarxa potent de festivals (potser m'equivoco però crec que no vaig veure cap referència ni al Senglar Rock ni a l'Acampada Jove ni al PopArb). Hi ha, com és obvi, la complicació d'explicar moltes coses en poc espai, però crec que, per aquell visitant que no tingui un coneixement profund de l'escena actual, la sensació final que aboca La veu d 'un poble és que aquell tremp combatiu de la Cançó o aquella energia desbocada dels 'laietans' va ser un fenomen aïllat que no ha tingut continuïtat. Crec que aquesta és una visió excessivament reduccionista: òbviament hi ha gent que, parafrasejant el gran Riba, fa cançons 'per agradar les iaies', però n'hi ha molta altra que no, i han tingut un impacte més que notable en la societat al llarg dels últims anys.
No voldria que aquest apunt s'interpretés com una esmena a la totalitat a l'exposició, ans el contrari. Serveixi, això sí, per matisar aquests aspectes, sempre des de l'òptica del qui escriu aquestes línies, que per raons generacionals potser no té la visió més global de la que disposen els creadors de La veu d'un poble. Distorsionada o no, espero que aquest comentari sigui interpretat com una aportació més per al debat i no com una crítica destructiva.
