La fascinació d'aquest exercici, amb anècdota inclosa
En començar aquest article, no tenia del tot clar si resultava prou adequat per a aquest espai lletraferit. Tanmateix, en pocs segons m’he convençut que sí. Si manegem la llengua, si aprenem coses relacionades amb el significat i el significant de les paraules, estem fent quelcom perfectament lligat a un bloc com aquest.
El cas és que avui em ve de gust parlar de “mots encreuats”, un passatemps que practico des que era una criatura petita. M’hi va afeccionar el meu pare, que n’ha fet sempre, i després jo no he abandonat mai aquest costum. Recordo que, al començament, els fèiem plegats, sovint jo asseguda al braç de la seva butaca.
“Anna –em deia– a veure: gorro militar, o yunque de platero, o altar, o símbolo químico del boro”.
I jo, sens cap mena dubte, responia motivadíssima: Ros, Tas, Ara o B, evidentment.
Val la pena aclarir que, en aquella època, els “mots encreuats” s’anomenaven “crucigramas” i que eren sempre en castellà. Encara van haver de passar un bon grapat d’anys per tal que la normalització lingüística ens permetés enfrontar-nos al repte del joc en la nostra llengua.
He après moltíssim dels mots encreuats. M’encanten. Els faig arreu. A la perruqueria, a la sala d’espera dels metges. Agafo les revistes que tenen allà i apa, a omplir.
I cal veure la ràbia que fa quan et trobes els espais plens, quan un altre afeccionat ha tingut la gosadia de passar per allà abans que tu!!!
D’altra banda, és clar que són un magnífic exercici de memòria i d’agilitat. Els més complicats, amb enigmes inclosos (Màrius Serra forever), et fan créixer mentalment i t’ofereixen inusitades visions de certs conceptes. També palesen els centres d’interès de cadascun de nosaltres. En aquest sentit, us explicaré una anècdota absolutament verídica, encara que us sembli que no és possible.
Jo estava fent uns “mots encreuats” en català. De l’amic Màrius, que va i proposa: “Fill d’Homer” (quatre lletres). Vés per on! Repte interessant. Trobar un fill del gran poeta clàssic. Havia de ser un “fill” en sentit figurat, òbviament. Un dels seus personatges. Total, que començo a trencar-me el cap. Que si la Il·líada, que si l’Odissea. En grec, en llatí. Res. Des de Penèlope a Telèmac, passant per Hèctor i el propi Odisseu-Ulisses, tots els personatges homèrics superaven l’espai indicat. Ho vaig deixar córrer. “Demà serà un altre dia”, vaig pensar. Però l’endemà, tampoc res.
Finalment, amb una mena d’esclat clarivident d’estrany origen (al qual contribuïren sens dubte les lletres pròximes, que anaven ocupant les seves caselles sense tanta dificultat), vaig experimentar una revelació.
Homer no era el poeta cec, grec insigne i “pare” dels grans herois de la literatura universal que tant coneixem (o això pensava jo)! Homer era Homer, llegit en anglès. I quin Homer coneixem per damunt de tot? Doncs precisament el paradigma dels antiherois, el rei d’Antena3: Homer Simpson. No m’ho podia creure. Em va agafar un empipament monumental: o sigui que el maleït “fill” que portava dos dies buscant no era un altre que el trapella d’en Bart Simpson?
Serà possible, vaig pensar. Això em passa per viure en un altre món.
Amb tot, em permeto emetre una reflexió, estimats lletraferits:
Malgrat haver llegit la Il·líada i l’Odissea, amb tot aquest embolic vaig recuperar el nom de personatges que evidentment tenia aparcats en el pòsit misteriós de la memòria. A veure qui de vosaltres, ara, s’atreveix a negar les coses que s’aprenen fent “crucigramas”!
Pel que tinc entès, abans els mots encreuats eren més "descriptius" o "definitoris", del tipus (com dius tu) "yunque de platero, tres letras". En canvi, la tendència actual em sembla més enigmista o críptica, de la qual és un excel·lent exemple el cas de "fill d'Homer, quatre lletres" (coneixia l'anècdota del taxi!!! És genial). Ja no serveix buscar a les enciclopèdies, sinó trencar-se el cap. Què en penseu?
Que què en penso? Doncs veuràs. A mi la descripció recurrent pura i dura no m'agrada, perquè arriba un moment que és facilíssim i et saps ja totes les definicions. Però la cripticitat pocasolta tampoc (no és el cas d'en Màrius, aquí present. Tranqui, Màrius). Em refereixo a alguns llibres d'encreuats que he fet i que no són enigmàtics ni elaborats, sinó paranoies dels autors.
Un terme mitjà, sempre de qualitat, em sembla bé.
Sí, jo també he llegit "enreixats" i "crucigrames", però, en escriure l'article, vaig voler plasmar la nomenclatura inicial que jo vaig viure en el moment que vaig començar a fer encreuats catalans. Sincerament, a mi ja m'agrada la paraula "crucigrama", perquè em remet a la meva infantesa i al meu pare.
Petons, Aurèlia (AB)
Una abraçadabra
Gràcies per passar per aquí i et torno l'abraçadabra
hi rondava un joc-enquesta que t'havies de fer admiradora del "tal" Homer i després veure'n similituds personals, jo què sé...
jo, incondicionalment, el vaig "admirar", i em vaig quedar estupefacta en veure de qui es tractava i me'n vaig esborrar pitant...
Hahahahaha.
Si fa no fa, veig que tampoc era tan clar això del Homer Simpson.
Menys mal!
A mi m’hagués costat molt més, doncs només veig els Simpson quan estic amb els meus nets, que Déu n’hi do, el cas és però que no hi poso massa interès. D’acord amb la conveniència dels mots encreuats.
Ha, ha, ha!