En Cris, un bon amic anglès, me’n va parlar fa mesos. Existeix un lloc a la web, on pots trobar documents molt interessants dels servei secrets nord-americans i de l’exèrcit. S’anomena Wikileaks –Wikifiltracions- i ja ha penjat més de 76.000 documents secrets sobre la guerra de l’Afganistan en els quals es descriu amb detall militar la mort de més de 20.000 civils afganesos, oficialment desapareguts, la implicació oficiosa del govern del Pakistan per col·laborar amb els terroristes d’Al-Qaeda o els minuciosos plans per a matar caps locals de les forces talibans.
Poc a poc coneixeríem més detalls, com que el propietari de tan privilegiada web és Julian Assange–que es comunica principalment pel Twitter- tot i que amb ell hi treballen matemàtics, periodistes i dissidents xinesos–així és com s’autodefineixen-, que els servidors des d’on es va permetre tal llicència eren suecs i que el col·lectiu que ho va fer possible s’ha autodenominat Partit Pirata Suec. També, que dies més tard, Assange, seria acusat d’abús sexual però que poques hores després, les mateixes víctimes ho negarien.
Tot plegat, una estranya història que s’afegeix a l’informe fet públic sobre els serveis d’intel·ligència dels EUA, que posa de manifest les múltiples falles i errors de l’Agència de Seguretat Nacional, publicat per The Washington Post i que ens evidencia que els secrets d’estat i els serveis secrets ja no són immunes al mirall –de vegades semitransparent o, fins i tot, opac- que és, avui, la xarxa. Espies –actualment anomenats informadors- en nòmina que treballen per potències enemigues o que s’exhibeixen sense cap mena de pudor a Facebook.
Només cal fer una petita cerca per constatar el gran debat generat al voltant de l’afer wikileaks. Alguns serveis diplomàtics, governs, grans mitjans de comunicació i lobbies de variada matriu han reaccionat, cadascú d’ells, de forma obscenament interessada. S’ha qüestionat que la pràctica de difusió de documents secrets sigui periodisme, com si els grans abocadors en els que estem acostumats a submergir-nos a diari en algunes televisions privades estiguessin fora de dubte. Hi ha, també, una peculiar i obscura forma d’informar i desinformar per a provocar el dubte i, per tant, el desprestigi de tot el que surt dels canals establerts del sistema. Allò que no es controla, no agrada i, per tant, cal embrutar-lo d’una sospita abundant i permanent per evitar parlar sobre l’autèntic problema de fons.
Si de tota aquesta fascinant història hi ha res que quedi clar, és escassament una cosa: cada cop serà més difícil distingir què és real i què és fictici. Què hi ha de rellevant en una història i què és superflu. La xarxa hi ha contribuït. Fa només quinze anys era inversemblant que EUA –o qualsevol altre país- disposés de tant material militar processat, classificat i informatitzat. Tampoc que soldats de baix rang i membres de l’exèrcit en poguessin disposar d'una forma relativament senzilla i, finalment, i molt menys possible, que algú s’ho descarregués i ho posés a l’abast de tot el món. Però potser això no serà el més rellevant en el futur. El més important serà distingir que hi ha de cert o no en cada història. I qui aprengui a viure en la virtualitat, destriant el què és i el que sembla que és i surfegi amb habilitat per ella, serà menys vulnerable que aquell que naufragui mentre navegui. Si no, al temps.
Es pot saber tant que és com no saber res a causa de la quantitat enorme d'informació que cal processar; les contradiccions entre fonts generen rebuig vers ambdues parts i, si, hem arribat a un moment on tots aquests documents compromesos són a la xarxa, però res ha canviat i les ordres que donen els jerarques nordamericans es segueixen complint impunement.
Difícilment podrien estar més contents des de les altes esferes: mai la població havia estat tan ben informada i tan adormida com ara. Ves quina paradoxa...
estic contradictòriament d'acord amb tu. La infoxicació és present, però avui podem estar, amb una mica d'esforç, més informats del que mai ho havíem estat.
per cer, felicitats pel contes d'storyville!
salutacions,
Oriol