Gràcies a un d’aquests webs de nom estúpid i legalitat dubtosa, m’acabo d’empassar els 92 capítols de My name is Earl en dosis de dos o tres diaris i he de dir que feia temps que una obra literària (els guions són literatura) no em convencia tant absolutament.
Sí el Big Lewobsky dels Cohen és una peça clau per entendre els paràmetres en els quals s’estableix el debat existencial en aquest començaments de segle XXI, l’Earl Hickey i la seva colla són els digníssims successors d’en Dude i la resta de jugadors de bitlles. Els referents ideològics mai explicitats però poderosament presents en les dues obres són, primer de tot, la tolerància, la manca de perjudicis contra ningú, en segon lloc, la irreverència, el menyspreu militant per la rigidesa en les formes i l’esnobisme, en tercer lloc, i no és poca cosa, el rebuig a la competitivitat i a la obsessió pèr ser els primers, l’exaltació del perdedor, en quart lloc, i això els allunya de l’univers Tarantino, l’anti-violència i el Take it easy, el pacifisme vital, i, per últim, l’apologia de la gent petita, de la common people, i els seus referents culturals: els concursos de la tele, els gelats de colors, la cervesa, els parcs d’atraccions, els porros o el sexe intranscendent i, per sobre de tot, l’amistat.
L’Earl i en Dude podrien ser uns hipies, perquè també aposten pel bonrollisme i l’allunyament dels canons de comportament burgesos, però, en canvi, no pretenen ni canviar la societat ni fugir-ne. Malgrat enriure’s de la obsessió pels diners i l’status, es senten perfectament còmodes en la societat de consum, de la que provenen la majoria dels seus (i els nostres) referents culturals. En Lebowsky, malgrat el seu aspecte i costums hipioses, no pretén anar a la Índia a meditar, sinó que prefereix passar la tarda a la bolera, discutint amb els amics i bevent White Russians.
Algú dirà que tot plegat no porta enlloc, que no és més que nihilisme i tantsemfotisme, i és ben cert que aquí no se’ns ofereixen receptes polítiques. Ara bé, la càrrega ideològica associada a aquests personatges-model, el rebuig a la competitivitat, a la violència i a qualsevol mena de prejudici cultural o classista, no són en absolut irrellevants, i menys si venen de Hollywood. I si aquests productes tenen l’èxit que tenen és perquè responen a un corrent de fons cada cop més potent i evident a les nostres societats. De fet, pel.lícules dirigides a un públic molt més massiu com el recent Grown ups de l’Adam Sandler contenen missatges que apunten, també, en la mateixa direcció.
Per acabar, recordar l’autèntica precursora d’aquest corrent cinematogràfic, Clerks, la pel.lícula dirigida l’any 1994 per en Kevin Smith amb 27.575 dòlars de pressupost i l’ajuda d’una colla d’amics.
Ah, i deixo el comentari aquí perquè trobo que has fet un molt bon retrat de la serie!