Faig cap a Sitges en tren per raó d’una feina literària. M’hi arribo abans -fa temps que no hi vaig i vull amarar-me de noves visions i sensacions. Des de l’estació vaig baixant en direcció mar. Són quarts d’onze, el sol, encara, no fa espetegar les pedres. Tiro avall pel carrer Santiago Rusiñol. El carrer Barcelona. Ja hi sóc. Tin clar que m’interessa fer-me fort, i passar el rasclet, en el barri del penyal (...)
Trec el cap per l’edifici Miramar, el recepcionista m’il.lustra sobre la vida i miracles de la vila. L’antiga muralla. La torre del moro. La casa del gran Rusiñol. La del milionari que hi basteix, a tocar, un palau i que en compra tot de cases de pescadors. El mercat modernista. La casa de la vila. El carrer de la Vall tot fent ziga-zagues. El mirador i el mur que et separen de la mar embravida...
Vet aquí la meva illa. Una incursió terrestre cap el mar. Una vila petita, antiga que n’arreplega tot de cases i carrers. L’avançada que descansa damunt d’un roquissar que entreveig quan miro les aigües d’onatge ferm i impetuós. L’ombra grisa de la massa rocallosa es dibuixa sota aquest petit promontori, sobre aquesta “illa”. Rocam excavat, llepat a consciència per les aigües perseverants i insidioses. On l’embat s’endevina infinit.
Em giro i veig el cementiri, fora vila, a uns pocs centenars de metres, també descansant damunt de la línia costanera que s’enlaira pit enfora.
El baluard que s’agombola dins el nucli antic i Rusiñol; això és Sitges. Un bocí de terra n’explica, la mar de bé, la humanitat que vetlla i respira. I que, ara que és a pic de començar la festa major es disposa a gaudir de les guspires de l’abundant pirotecnia que m’envolta.
Hi torno: Sitges és això; una illa, un baluard i en Rusiñol que ens guaita i somriu, burleta ...
