Aquesta segona qüestió, que pateixo de manera acusada, em fa sentir un pèl avergonyida.

Perquè... un cop llegits els llibres, què m’impedeix fer-ne un préstec? Què en trec de tenir-los avorrits a la lleixa, agafant pols? Per què pateixo tant quan són fora de casa? Fent un examen de consciència, he arribat a la conclusió que la “cosa” posseeix diverses implicacions. Per tant, intentem analitzar-les.

L’experiència negativa de molts anys representa un legítim motiu per no deixar llibres a tort i a dret. Quan ho feia, el resultat era desastrós. N’hem perdut tants, a casa meva! Exemplars en alguns casos prou valuosos, tant sentimentalment (regals, adquisicions plenes de records, dedicades o difícils de trobar) com objectivament (primeres edicions, títols exhaurits, volums  d’editorials desaparegudes o estrangeres). El cas és que molta gent se’ls ha quedat (i se’ls queda, això no ha canviat) sense cap remordiment. Els llibres no signifiquen el mateix per a tothom. En alguns casos m’he trobat en la tessitura d’haver de reclamar un llibre prestat de feia temps (situació prou delicada, a sobre!) i el   personatge contestar-me sorprès: Ah, pensava que no et corria pressa! Com que ja l’has llegit!

Doncs no, individu, no és això. Quan hom rep un llibre d’un altre, és amb el compromís implícit de llegir-lo i tornar-lo sense dilació. No amb la idea de desar-lo sine die en una lleixa aliena. Com a mínim, aquesta és la meva filosofia en les comptades ocasions en què accepto que algú me’n deixi un.   

Un altre problema rau en el fet inapel·lable que les persones, els coneguts, arriben i se’n van. Si no es tracta d’algú de l’entorn molt proper, el perill és enorme. No saps mai quan tornaràs a veure segons qui, de manera que tampoc no saps mai quan et retornarà el llibre o li podràs demanar. Per no parlar de la poca cura que molta gent té. Fa patir moltíssim imaginar en quines condicions hom pot recuperar un llibre prestat.   

Fins aquí, la posició del “fetitxista” sembla força defensable i racional. Però es complica quan també li costa fer el préstec a la gent del seu àmbit proper: fills, pares, germans, amics de tota la vida, companys de feina que veu a diari.

Un dia vaig tocar el tema (per casualitat, no feu més càbales del compte) amb la meva psicòloga, val a dir que també força lletraferida. El cas és que, quan li vaig oferir un préstec –oh concessió generosa per part meva!– va i em diu: “Gràcies, Anna, però no. Jo prefereixo comprar-me’ls, els llibres. Igual que no m’agrada deixar-los, tampoc no m’agrada que me’ls deixin. M’omple de satisfacció la compra, guardar-los en espera, veure’ls, tocar-los, llegir-los i després tenir-los a casa per sempre. Saber que són meus”.

Ahà. La psicòloga era com jo. Així que vaig aprofitar, ja que tenia una professional a mà, per preguntar-li si el sentiment es podia considerar malaltís. Resposta: “Home, si et passés amb totes les coses, si tinguessis arrelada de manera patològica la possessió, potser sí. Però un fetitxisme concret, i més aquest, és freqüent i bastant comprensible”.

Buf. Vaig respirar. “Freqüent i bastant comprensible”. Salvada.

Jo crec que la qüestió rau en la vinculació que alguns de nosaltres podem arribar a establir amb els llibres. És tan meravellós l’univers que contenen, que el sol fet de tenir-los a prop ens remet a la joia de la lectura passada. O a la promesa de la lectura futura. Al record. A la possibilitat de buscar una frase, un vers, el nom d’un personatge. De consultar un dubte, un oblit. O, simplement, al plaer d’obrir-los, de contemplar-los, d’olorar-los.

Mirar la lleixa i resseguir els noms dels grans autors. Saber que allà mateix, a tocar dels dits, s’hi pot trobar el compendi del seu saber, del seu llegat, no té preu.

Malgrat tot, per no ser rematadament antipàtica, he arribat a una entente (ignoro si cordiale) amb mi mateixa. De manera que només deixo llibres als intimíssims. I, tot i això, els tinc apuntats en una llista, per no despistar-me. El meu germà Jordi pot testimoniar com, de tant en tant, li pregunto per ells. Suposo que, a aquestes alçades, m’accepta com sóc (el meu germà). Deixar-li llibres a ell està bé, perquè em fa feliç recomanar-li lectures i compartir-hi plaers. Quan arriba a casa i em demana: quin llibre em pots deixar?, m’agrada decidir i fer-li solemne entrega de l’exemplar escollit, tot ressenyant-lo de paraula succintament. Quan marxa, això sí, corro a prendre’n nota. Per si les mosques.

He pensat que boja del tot no ho estic. Em puc salvar.

Però... que ningú no em toqui tampoc la roba, ni els discos, ni la bijuteria, ni l’ordinador, ni les pel·lícules.

Mmmmm. Em sembla que hauré de tornar a la psicòloga.

Què en penseu, lletraferits?

Aclariment: alguns dels lectors d’aquest bloc entreu en la llista d’intimíssims, estigueu tranquils.