L'estratègia de la declaració unilateral d'independència, iniciada per Reagrupament, s'ha reforçat amb l'aparició de Solidaritat Catalana. Aquesta ha incrementat el potencial de la “Candidatura Transversal per la Independència” gràcies a connectar de manera més directe amb el moviment de les Consultes i en incorporar Joan Laporta. Però el debilitarà si els problemes per l'elaboració de llistes es fan als mitjans de comunicació i no en privat. El patriotisme s'ha d'imposar a les egolatries.
Per a la via rupturista ara és l'hora de les propostes per a la propera legislatura. Ara és l'hora de marcar les diferències en els grans problemes de Catalunya respecte els partits autonomistes i gradualistes. Aquestes propostes són les úniques que han de difondre's als mitjans de comunicació. Aquestes propostes són les que permetran recuperar els 600.000 votants que l'any 2004 van votar independentista. En cada un d'aquests temes de país cal forçar el debat amb propostes:
a) l'espoli fiscal que s'ha agreujat amb el nou sistema de finançament autonòmic, a causa de la crisi. El dèficit fiscal i la crisi econòmica es retroalimenten i provoquen que Catalunya tingui un 18% d'aturats enfront del 10,4% al País Basc.
b) la degradació democràtica de la política catalana, l'expressió màxima de la qual ha esclatat amb els casos Millet i Pretòria, la punta d'un preocupant iceberg.
c) la minorització de la llengua catalana i de banalització de la seva cultura. La llei espanyola de mitjans audiovisuals és la darrera mostra de l'actuació de l'Estat espanyol.
d) la sentència del Tribunal Constitucional que ha reduït Catalunya a una comunitat autònoma de règim comú i ha mostrat la patètica incapacitat dels partits autonomistes i gradualistes per respondre amb dignitat, mentre un milió de catalans es manifestava.
Les propostes rupturistes exigeixen un canvi de mentalitat i d'estratègia. Durant trenta anys l'Estat espanyol ha tingut la paella pel mànec mentre els partits majoritaris es limitaven a seguir la rutina institucional. El catalanisme majoritari es vantava de “la contribució catalana a l'estabilitat” de l'Estat espanyol. Cal retornar a la “tensió democràtica” amb l'Estat espanyol com va fer Solidaritat Catalana fa un segle. S'ha d'acabar amb l'oasi català i Espanya ha de tornar a patir el “problema catalán”.
L'estratègia unilateralista del segle XXI té dues potes. Per un costat la internacionalització: ha de treure els drets de Catalunya del marc espanyol i portar el conflicte entre Catalunya i el Regne d'Espanya a les institucions mundials. El poble català ha d'oblidar-se d'aliats espanyols, de recuperacions constitucionals i d'interpretacions favorables de la Constitució espanyola com fan els partits autonomistes i gradualistes. Les propostes per a la propera legislatura han d'apel·lar a la legalitat internacional sobre els drets dels pobles. Les Nacions Unides tenen mecanismes per fer prevaldre els drets del nostre poble. En aquest sentit els contactes internacionals i l'accés als mitjans de comunicació mundials de Joan Laporta garanteixen que l'acció de la Candidatura per la Independència no quedarà resclosa a l'hemicicle del Parc de la Ciutadella
L'altra pota és la combinació de les mobilitzacions amb l'acció política. Per aquesta raó és tant important la connexió del moviment de les Consultes amb la candidatura transversal. Si el Regne d'Espanya fos un país democràtic com el Canadà l'actuació institucional dels partits seria suficient per arribar a la independència. Allà la Cort Suprema canadenca va reconèixer el dret dels quebequesos a decidir. En canvi el Tribunal Constitucional espanyol tracta la ciutadania catalana de subespècie. Si Espanya fos un país democràtic com els Estats Units n'hi hauria prou amb un Moviment dels Drets Civils com el que va encapçalar Martin Luther King per eliminar la segregació racial. Perquè a Amèrica del Nord els representants polítics no poden ignorar la voluntat popular expressada en marxes i manifestacions. En canvi, a casa nostra, tres dies després de la manifestació del 10 de juliol, contra el clam per la independència al carrer, el Parlament es feia enrere en la convocatòria de la Iniciativa Popular per la Independència.
Una abraçada,
Luis María
Les nostres debilitats, per contra, són proporcionals, a la grandesa dels nostres punts forts.
Com a seguidor admirat del vostre pensament i de la vostra coherència, m'adono del vostre encert al plantejar propostes just ara que estem a punt d'obrir el debat electoral, i per tant ajornar la consideració pausada i serena de totes les nostres debilitats per després dels resultats que Reagrupament i altres propostes rupturistes, si a la fi és el cas, obtinguin.
Els qui modestament intentem transmetre el nostre convenciment trencador a la gent del nostre entorn, avui tenim dificultats per evitar que les egolatries evidents i de sostre baix, no ridiculitzin la força i grandesa del debat de les idees: és la clàssica dificultat de passar de la teoria a la pràctica, del debat a l'acció, de bastir institucions socials efectives.
Tots som petits davant dels reptes nacionals de l'hora actual, i és ben real el perill de vendre boira o fum per simple elevació vers el buit sideral. Tan real com el frau evident dels qui es presenten com experts adreçadors d'un engendre institucional com l'Estat espanyol que per la seva pròpia natura camina cec, accelerat i implacable vers el destí comú de la ruïna moral, cultural i econòmica de tots els pobles i nacions que aixoplugue.
El ressó internacional és un dels pilars d'elevació solvent. Ho ha estat sempre, i els unionistes en el destí comú de ruïna, sempre ens han guanyat en aquest front malgrat que ja en el passat tota la força del pensament i la justícia era nostra. Solament cal recordar la derrota republicana davant dels colpistes que obtingueren esclatants victòries internacionals malgrat totes les adversitats, la qual cosa els ha permés mantenir l'engendre irreparable que ens escanya sense cap ni una concessió.
És cert que el Sr. Laporta té una certa projecció internacional, però no l'hem de treure de les seves justes proporcions. Està ben posicionat per ser escoltat inicialment, però no gaudeix de cap autoritat moral per fer-se escoltar en nom de la llibertat, la justícia i la democràcia, en contra d'un Estat que ha aconseguit ser reconegut com a lliure, just i democràtic, gràcies en gran part al recolzament confiat i il·lús de la nostra nació. El Sr. Laporta, com qualsevol altre, haurà de guanyar-se aquesta talla moral amb les nostres accions i protestes i el seu lideratge. No oblidem que fins al moment present hem enfortit al nostre enemic principal, i que en la rectificació que ara s'imposa aquest serà el punt inicial que caldrà posar en evidència, la qual cosa precisa i exigeix virtuts superiors tan col·lectives com individuals.
Les egolatries que estan a la vista de tothom, i que a més els unionistes i els seus mitjans potents de propaganda amplifiquen i esperonen interessadament, no són cap pas ben donat en aquesta posició moral més exigent, proporcional als principis superiors que són la nostra veritable força. En democràcia no hi ha lideratge sense exemple, i més enllà d'ambicions humanes comprensibles i necessàries, hi han masses indicis de mesquinitat i masses desequilibris retòrics en els darrers esdeveniments, on aparentment el problema són les llistes electorals, quan el real és l'abast dels compromisos polítics.
En virtut de la seva popularitat, dels éxist esportius que han acompanyat la seva polèmica gestió en la presidència del F.C. Barcelona (el punt més polèmic és el de la seva successió esguerrada), de la seva coratjosa actitud davant de les exigències d'acatament borbònic a rebaixar la nostra nació catalana a una condició subordinada a la pretesa superioritat espanyola, i de l'èxit en la projecció internacional del F.C., Barcelona com una entitat que realment és més que un club esportiu, el Sr. Laporta era, i és encara, el nostre Pla A, però és evident que sense una estratègia i un pla digne d'aquest nom, el Sr. Laporta s'amortitzarà a tota velocitat i sense cap benefici consolidat, com ara el de la successió. El Sr. Laporta era, i encara és, la personificació del Pla A, però no pot ser el Pla A, perquè ell per si no és cap pla. El Pla A, té doncs una cara A, el Sr. Laporta, però ens cal tenir present que ben segur ens caldran unes cares B, C i D per al mateix Pla A, sobre tot si tenim encert en les actuacions polítiques i les mobilitzacions ciutadanes.
En definitiva que en aquest moment inicial, la internacionalització de la nostra causa no pot ser monopolitzada per una sola cara, i per tant hem de bastir camins i ponts perquè sigui fàcil el trànsit des de la representació institucional establerta i tolerada pels unionistes, vers posicions clarament rupturistes.
Al principi aquest trànsit no serà fàcil, però un cop encetat, la dinàmica de victòria dels nostres principis serà inevitable.
I em permeto preguntar-vos: ¿no hi ha una base útil i sòlida en les actuacions realitzades en aquest camp pels governs de la Generalitat? No ens caldria un seguiment acurat i crític dels recursos emprats? Curiosament és un dels punts on els nacionalistes espanyols desacomplexats es mostren més crítics amb els governs de l'autonomia catalana, i això em fa pensar que no ha estat inadequat el camí recorregut. Explicar-ho a la gent i fer-els-hi entendre les modificacions que cal introduir-hi és un dels punts claus per desenmescarar l'etnocentrisme espanyol que hem de bandejar a casa nostra.