Creure em genera una sensació semblant a un terratrèmol. La idea repta els passadissos del pensament, imaginat mirall, causalitat acaçada per la raó, projectada sobre l'esquena dels dubtes circulars. Un fanal il·lumina el racó on dormia la resposta, un perquè que es fon vençut pel diàleg de la veritat i la seua penombra, la mentida. Creure aniquila el batec de la vigília. Em fa deure't la paraula i compartir-la, obrir la nansa invisible, sentir l'aixopluc on viu la meua ment, pendent de satisfer la prova de la creença. Creure és la ferida secreta que retalla la dictadura de les hores i els límits.
Jo he après a creure només en un bosc mínim, en una economia sentimental de subsistència. No és un bon temps per a despeses de sal quan hi ha tantes ferides obertes. Salutacions.
