Ha mort un descendent directe de Felip V, pretendent carlí al tro d’Espanya. Quan em vaig iniciar en política, l’any 1976, en sóc de la primera generació de la democràcia, i sentia parlar de carlisme, de Carles Hug de Borbó-Parma, de drets successoris, de furs, de guerres carlistes, i també, de la seva boca, de socialisme, d'autogestió i de federalisme, tot plegat em causava una fonda sensació d’estranyesa (...)
El carlisme era, llavors, per a mi, una nevulosa històrica. Un moviment polític difícil d'escatir, d'abraçar, de disseccionar. Que em sonava a conservador, a reaccionari, a contrari als nous aires que bufaven a Catalunya i a Espanya.
Però, segons que vaig veure, I la cosa no anava pas de broma. Aquest descendent de reis fou enviat pel seu pare, els anys 50, per reconstruir el carlisme a Espanya tot connectant amb els sectors més oberts i progressistes del moviment carlí (no pas com el seu germà, Sixte de Borbó, de posicions ultradretanes). Llicenciat en Economia per Oxford, va treballar en una mina. I el seu partit participava en totes les mogudes, en tots els diàlegs i organismes opositors, en totes les travesses de coalició, de confluència amb les esquerres.
El cas és que a les eleccions, el seu Partit Carlista concorregué a les conteses sotes programes inequívocament d’esquerres. A les eleccions espanyoles de 1979, les segones en democràcia, va encapçalar les llistes del seu partit per Nafarroa, tot assolint el 7,7% dels sufragis, vora els 20.000 vots, i cap escó. Quan hi dimití, Mariano Zufía, líder de l’EKA-Partit Carlí d’Euskal Herria i parlamentari navarrès, n’assumí la secretaria general. El 1986 s’integrà en la coalició Esquerra Unida.
Curiosa, significativa, singular trajectòria la d’aquest home i la d’aquest partit; home sempre amb posat seriós, aire malenconiós, tristoi -més encara, amb una certa faisó tràgica, però de mentalitat oberta i progressista, que féu del carlisme una organització de classe, de masses -25.000 afiliats el 1977, socialista, autogestionària i federalista.
