Robert Musil va ser un escriptor austríac que va viure la primera meitat del segle XX. Conegut per la seva obra "L'home sense atributs", a la que dedicaria quasi 30 anys, la meitat del que va viure, va morir deixant-la inacabada. Ulrich n'és el protagonista. Un anti-heroi. Un burgès, al que la vida li transcorre banalment. Sense emocions, però sense desgràcies. Racional i amable, l'única transgressió que comet és una relació sentimental amb la seva mitja germana. L'alemanya nazi va prohibir "L'home sense atributs"per nociu i indesitjable. Us adjunto un paràgraf que resumeix l'esperit de la novel·la. Metàfora de la fragilitat de la condició humana, ens recorda que tots portem un Ulrich dins nostre.
"Les cases dels voltants, el sostre celest del damunt, una harmonia indescriptible en totes les línies i els espais que captaven i dirigien la mirada, l'aspecte i l'expressió de la gent que hi passava pel davant, els seus llibres, la seva moral, els arbres del carrer..., tot això sovint és tan rígid com una mampara i tan dur com l'encuny d'una premsa i així... no es poden dir les coses de cap més manera que íntegrament, tan íntegrament i acabada que un es converteix en una boira inútil, en un hàlit feble del qual Déu ja no es preocupa.
En aquest moment, Ulrich va desitjar ser un home sense qualitats. Però això no li passa a ningú. En el fons, quan ja han arribat a la meitat de la vida, poques persones es recorden de com s'han convertit en el que són, amb els seus plaers, la seva visió del món, la seva dona, el seu caràcter, la seva feina i els seus èxits, però tenen la sensació que en aquell moment ja no es pot canviar gran cosa. Fins i tot es podria afirmar que els han enganyat, perquè enlloc no es pot trobar un motiu suficient per explicar que tot hagi anat com ha anat; també podria haver passat d'una altra manera; al capdavall, els esdeveniments no van sorgir, la majoria de vegades, d'ells mateixos,
(...) Així, a la joventut, la vida encara era com un matí inesgotable davant d'elles, ple de possibilitats i de no-res per totes bandes, i ja al migdia tot d'un plegat se'ls apareixia quelcom que pretenia ser la seva vida, (...) En el fons tan sols expressen el fet que res de tot allò que un jove emprèn és interiorment inequívoc i necessari, per molt que ho presentin com si tot allò sobre el que es llancen fos del tot improrrogable i necessari. Algú inventa un gest nou i bell, un d'exterior i un d'interior: com es tradueix, això? Es pot dir que és un gest vital? Una forma en què la consciència flueix com el gas dins d'un globus? Una expressió de la impressió? Una tècnica de l'ésser? Pot ser un bigoti nou o un pensament nou. És comèdia, però per descomptat que té, com tota comèdia, un sentit...
(...) Només cal imaginar-s'ho: quan fora tot un món pesa damunt la llengua, els ulls i les mans, la lluna gèlida de terra, cases, costums, quadres i llibres, i a dins no hi ha res més que una boira inconstant i movedissa, quina felicitat ha de representar el fet que algú exhibeixi una expressió en què un creu identificar-se! (...) "En això es basa", va pensar..."
