Us felicito pel vostre fill Jofre: el seu blog, al ser tan jove, diu molt dels seus pares.
El meu fill més jove és ja un adolescent i molt sovint exerceix de cavallot sense brida. Us podeu imaginar doncs els penjaments que a vos us diria, especialment si té públic, i us puc assegurar que llavors jo us defensaria, perquè per sobre les idees, hi ha el debat, i encara per sobre el debat hi ha l'acció, el moment de l'acció.

I és des d'aquesta tríade: idees, debat i acció, que us prego relativitzeu les crítiques dels vostres lectors.

Sense debat les idees són gotes d'aigua sobre deserts de sal, perquè és com la pluja escassa que cau en els fons d'antics mars eixuts: aigua perduda que en el millor dels casos s'evaporarà.

Amb el debat les idees esdevenen primer torrenteres, després rierols, i finalment rius, perquè el debatre és com la pluja generosa que vivifica la terra i el nostre ser individual i col·lectiu.

Sense acció nacional, el debat es desborda i la pluja generosa que vivifica també nega i destrueix.

Els partits polítics democràtics han de ser com les conques hidrogràfiques civilitzades: han d'estar preparats per les pluges que tard o d'hora sempre arriben, primer com a modestos i alegres corrents de muntanya, i després ser capaços de donar cabuda a multitud de rierols en un bon riu que estigui al servei d'ubèrrimes planes i ciutats ben poblades.

Ara les noves formacions independentistes sofreixen els dolors del part de passar de ser rierols que amb poca aigua fan molta música a ser rieres imparables en valls de moment estretes i fondes. Ara també les formacions ja consolidades i amb veritable voluntat de servei al país, sofreixen els dolors del part per esdevenir de còmodes rius de valls modestes a grans rius d'impetuoses aigües en terrenys amples inexplorats i sempre somniats.

Malament quan l'aigua de la pluja desborda rierols, rieres i rius. Malament quan els rierols, les rieres i els rius en lloc de facilitar el curs de les aigües es proposen aturar-les, tapar-les, negar-les. L'aigua imparable farà molt mal, s'emportarà dipòsits, barratges i ponts, i en lloc de fornir la seva energia per a les indústries i viles, per als conreus i el benestar, ho trinxarà tot, ho negarà tot amb el seu excés.

Els dolors dels parts són els dolors de la presa de decisions noves, del compromís per a les accions que el moment requereix, de la consciència del risc d'unes forçes temibles, les nostres i les dels contraris, sinó trobem la llera convenient i correcte. Probablement no hi ha un llit únic, però la història de moltes altres nacions ens defineix el paisatge i la direcció que ens cal prendre, i per això sobte veure que gent responsable vol continuar innovant, buscant sortides que ja han quedat aigües amunt i que mai han tingut un final feliç enlloc.

Per sobre el debat hi ha doncs l'acció sense la qual el debat és estèril per conduir les forces socials.

El debat de fons en aquest moment està tancat: adèu Espanya. I continuar-lo no és ja missió primordial de l'avantguarda catalana ni dels seus dirigents.

El debat ara ja és com dir adèu, com desvetllar la força tel·lúrica per la llibertat i la justícia de tots els catalans, com esbombar les parets del contenidor que ens oprimeix, com esdevenir un riu imparable i per on cal conduir les seves aigües.

I és en aquest debat que sorgeixen crítiques segurament excessives i malhumorades a les formacions polítiques acomodades en el sistema superat. Em penso que l'excés d'aquestes crítiques que cada cop són més generals, en aquest moment és un senyal evident que probablement les aigües desbordaran les lleres actuals si no hi han accions adequades per donar sortida i representació a una realitat antiga que ara té una magnitud nova.

Covergència Democràtica de Catalunya, com a formació de més èxit a l'hora d'aglutinar la consciència nacional catalana, té doncs una gran responsabilitat, la responsabilitat d'obrir un ampli curs on aquesta realitat social d'anhel de plenitud nacional catalana aconsegueixi el seu propòsit.

Convindreu que les accions que fins al moment es proposen des de la vostra formació política, al no posar obertament en crisi, ni el paisatge del règim espanyol ni la seva voluntat de contenció i estancament d'aquest anhel, no resulten gaire estimuladores del debat del com i quan de l'adèu. I per això és difícil mantenir un debat constructiu quan no hi ha coherència per la vostra part, o al menys no apareixen raons per tornar enrera en l'adèu en el qual sembla que tots plegats ja coincidim.

No és fàcil ser convergent, però tampoc és fàcil ser socialista, i encara menys ser dels que perderen la R de la República i la C de Catalunya, i no us diré res d'intentar defensar el Sr. Saura o el Sr. Baltasar... Proveu de defensar qualsevol pensament representat en el Parlament de Catalunya, us imagineu que passa en el cas valencià?,  i sempre trobareu crítiques àcides, corrosives, i tant poc constructives com el mateix resultat de la política que d'allà es destil·la.

A voltes tinc la impressió de que no hi ha ningú en les cúpules, ni les que presumiblement són les nostres ni les dels nostres enemics, que sigui conscient de les esquerdes que té a hores d'ara el contenidor borbònic, de la caldera social que s'està covant. Sembla com si tothom dissimulés, com si tothom confiés que els germans grans d'Europa i els seus aliats ja resoldran la cosa, quan les responsabilitats solament són i seran nostres, i els nostres amics deixaran de ser-ho si actuem com uns irresponsables, cosa que en gran part ja estem fent col·lectivament quan no votem essent conseqüents amb els nostres anhels, quan la por ens governa, quan no superem els dubtes ni els enganys del sistema.

A l'Europa del segle XXI són Nació les comunitats que assumeixen les responsabilitats pròpies de les Nacions europees, i la primera responsabilitat és bastir els projectes i les institucions que donin resposta a les inquietuds, a les demandes i a la necessitat d'acció i de treball dels seus ciutadans. Per aixó l'Estat espanyol no és una Nació, perquè tenint-ho tot de bon vent, no té projecte ni institucions que estiguin al servei de tots els seus ciutadans, i de retruc nosaltres tenim la nostra possibilitat, la nostra responsabilitat per bastir la nostra alternativa, sense la qual simplement esdevindrem l'element díscol que impossibilita el floriment europeu tan a Espanya com a la nostra pròpia casa. Els nostres fills no ens ho perdonarien mai que no ens poséssim d'acord en unes accions bàsiques pròpies de tot projecte nacional europeu.

Els fills ens esperonen a obrir els ulls, a avançar-nos als esdeveniments, i a afinar els nostres sentits, i la seva vida serà molt diferent segons tinguem o no encert en les nostres accions i en els nostres projectes. Inclusiu els fills ens posen al nostre lloc, i així és ben cert que tots som necessaris, però cadascú al seu lloc i segons les seves capacitats: ara ja tots som necessaris en l'acció, en el treball per aplanar el camí vers la nostra plenitud, que serà naturalment la seva, la dels nostres fills. I l'acció és la pròpia de la superació dels assajos d'alliberament que tant admirablement ens ha ensenyat el mateix poble, per passar a organitzar amb éxit la sega definitiva de les cadenes mentals i materials que ens empresonen.

El repetir moviments calcats d'altres moments on el projecte, per necessitat o convenciment, era un altre, com si no hagués passat res, com si fóssim ignorants de la hostilitat que ens administren, no sembla una acció massa necessària, ni un camí responsable ni assenyat.

Pel futur compartit pels nostres fills, hem de mantenir el debat encara que l'agror del sistema caduc que hem de batre ens embaumi, hem d'avançar en el debat fins al projecte comú de llibertat i plenitud, en definitiva sense defallir hem de treballar plegats perquè ells puguin continuar cantant La Balanguera misteriosa que sap que la soca més s'enfila com més endins pot arrelar.

Gràcies per ser-hi.

Avui l'estimada Carme.Laura ha fet un apunt admirable:
"Alguna cosa hem de fer (CiU), el primer parlar amb claredat. No val parlar
només de governar bé, aquest programa el té qualsevol partit que vulgui
governar una Comunitat Autònoma"

      És que a hores d'ara, ser de CDC i independentista alhora és una mica estrany. I perdona que et contradigui, pare, però és així.
 
Ser avui  dia de CDC i independentista... :
És que això és ser independentista de segona.
És que TOTHOM, (menys vosaltres, és clar! )ja sabem que el pas no el fareu mai.
És que esperar que CDC faci el pas, és d'una gran ingenuïtat.
I, per últim, et pots estar 300 anys a CDC que no farà pas el pas.
Molt atentament
El teu fill Jofre